El bon gust que demana el Bel Canto

D'esquerra a dreta, Miki Mori, Laura Vila, Anna Crexells i Carlos Cosias.Foto: JOAN GASULL

En l’equador de la desena temporada del cicle Nits de Clàssics, el Teatre Principal de Valls ha estat l’escenari dijous d’un magnífic espectacle líric amb àries i duos d’òpera i sarsuela.

Els quatre protagonistes han aportat treball, ganes i professionalitat en unes proporcions que poques vegades les podem gaudir. El resultat ha estat d’un nivell que, a casa nostra, no és habitual.

En la pianista Anna Crexells hem retrobat, una vegada més, una autèntica directora del concert líric. Estem davant d’una de les millors aperturistes, ben acreditada per la seva trajectòria, que combina els sons i els tempo.

Exquisits els pianos en el fraseig, els matisos delicats i distingits, discreta en el protagonisme que dóna bon suport i confiança al cantant. Un plaer observar la sensibilitat amb la que acompanya i condueix als solistes.

Miki Mori i Laura Vila van ser dos intèrprets de veu potent, sense problemes de tessitura, tímbricament contrastants i complementàries.

La soprano Miki Mori i el tenor Carlos Cosias, van iniciar el programa amb el duo Parigi, o cara, de La Traviata, amb uns primers compassos de molta dificultat, fins a arribar al lirisme de Parigi que canta el tenor, un Carlos Cosias que va conquerir al públic amb la seva línia de cant, bon gust, i amb un registre agut elegant i segur, i amb uns pianíssims que el distingeixen.

La soprano Miki Mori en un moment del concert amb
 el tenor Carlos Cosias. Foto: JOAN GASULL

Miki Mori, afectada durant algunes setmanes de laringitis aguda, va cantar sense haver superat del tot l’afecció i no es trobava en la plenitud de les seves facultats, segons va confessar  ella mateixa entre bastidors, però va dominar a la perfecció la zona central y superior del registre, amb aguts de gran potència i definició, que matisa i fraseja amb una molt bona línia de cant. Així que avançava el concert se sentia més còmode, cantant una Mussetta esplèndida de veu i d’interpretació. 

 Carles Cosias ens delectà en l’ària de l’Arlesiana, una òpera pràcticament oblidada, però que està present en molts concerts. De la coneguda ària de El último romántico, en va fer una esplèndida interpretació, per la seva veu càlida i propera,  i molt sòlida en l’agut.

La mezzo Laura Vila en la actuació al Teatre Principal
de Valls. Foto: JOAN GASULL

La mezzo Laura Vila, de timbre càlid i vellutat, en l’ària Per questa fiamma indomita va saber donar en cada moment el matís adequat, des del desconsol fins a l’heroisme.

A Laura Vila esperem escoltar-la aviat en la versió completa d’Anna Bolena, de Bellini. La cantant té un recull d’interpretacions amb les que la identifiquem i ens sedueix. Sens dubte, una d’elles és el duo de Norma. Amb Miki Mori fan el duo de Norma i Adalgisa de disco, al servei del bon gust que demana el Bel Canto. Sempre és un plaer escoltar-les en aquest duo. Brillant li va sortir l’ària de Los Claveles, demostrant força de veu, matisos i caràcter dramàtic. Per primera vegada cantava el duo de La Dolorosa, al costat d’un esplèndid Carlos Cosias, oferint una interpretació vibrant i emotiva sense exagerar el dramatisme.

Dos fragments de Cançó d’amor i de guerra, la sardana En el Vallespir, que Miki Mori cantà amb les seves qualitats d’aguts brillants, i amb depurat i  expressiu fraseig, van tancar el recital. El duo d’Eloi i Francina va ser emotiu i brillant, amb un Eloi de veu potent i ample.

L’entusiasme del públic va provocar que els quatre intèrprets actuessin conjuntament, cantant i ballant el vals de Die Lustige Witwe, de Lehar. El públic continuà insistint i ens van obsequiar amb el brindis de La Traviata, amb un intent de participació del públic.

Cantants i pianista esplèndids, públic content i satisfet, i esperits renovats. No es pot demanar més.