"La música ha de ser bella i plaent"

El compositor Marc Migó ha portat la seva música a diferents països d'Europa i als Estat Units. Foto. KATIA LANHE

La seva història no tindria res de particular si no fos per la progressió vertiginosa que ha experimentat en un interval molt curt de temps.

Marc Migó (Barcelona, 1993) va començar a estudiar composició als 16 anys amb Xavier Boliart i, quan encara no havia complert els vint-i-tres, el mes d’abril passat, la seva obra Music for a fancy opening,  va ser distingida al Concurs Internacional Orient/Occident de Lviv, d’Ucraïna.

De fet, no és la primera vegada que la seva música arriba a l’àmbit internacional, algunes de les seves creacions han estat estrenades a Itàlia, Alemanya o Estats Units, i ha pres part en certàmens com el June in Buffalo Festival (2014) o el Charlotte New Music Festival (2015). 

A l’Auditori Eduard Toldrà i al Teatre-Auditori de Sant Cugat ja saben com sona la música de Marc Migó.

-No és gaire habitual començar a estudiar música en plena adolescència.

-I això que el meu pare era violinista i sent jo molt petit va voler ensenyar-me’n, però allò no em va atrapar. Després, quan ja tenia 14 anys, el meu avi em va regalar una col·lecció de música clàssica de la Deutsche Grammophon. Aquell música se’m va presentar com una revelació divina i em va enganxar per sempre. A partir d’allí em vaig deixar portar per les emocions.

-Tenint en compte tot el que m’explica la seva progressió ha estat espectacular...

-Sí, molta gent m’ho diu. Tot i que això em satisfà, jo el que vull és seguir treballant, no aturar-me. Els comentaris i les bones crítiques em serveixen de motivació i també són la confirmació del ventall de possibilitats que tinc per endavant. Si no m’hagués anat bé amb el que he fet fins ara potser ja m’ho hauria replantejat tot.

-Com s’ho ha fet per portar la música a tota Europa?

-Una part fonamental de la difusió de la meva música prové dels concursos en què he participat. He conegut molta gent que s’ha interessat per l’obra que faig. Moltes vegades de l’anècdota sorgeixen les oportunitats i, sens dubte, el més difícil és començar.

-I als Estats Units com hi va arribar?

-Això ve lligat amb el que comentava abans. Els contactes són molt importants. En aquest cas, per exemple, va ser a través d’un amic que vaig conèixer a Alemanya, però que residia a Denver on porta la formació Nebula Ensemble. Ell em va fer l’encàrrec d’una obra que va ser estrenada a per la Nebula Ensemble.

-Una mica més a prop de casa seva, al Teatre Principal de Valls, hi va estrenar recentment una obra que va ser  tot un èxit.

-Sí, va ser a Valls perquè jo hi tinc vincles familiars. El meu pare i el meu avi són de Valls i jo hi tinc molt bons records en aquesta ciutat: trobades, vacances d’estiu, reunions familiars... Sé que l’obra Luminiscent Pool Quartet va agradar molt i això em satisfà perquè els compositors volem donar-nos a conèixer compartint allò que fem. També va ser admirable la interpretació que en va fer el Quartet Versus i l’entrega que van demostrar els seus músics, de la mateixa manera que em va sorprendre molt gratament el silenci i l’expectació del públic.

-El seu és un estil contemporani on l’autor arrisca molt. En canvi, els espectadors sembla que se senten molt còmodes amb la seva música.

-M’agrada l’estil eclèctic i busco moltes influències en Mozart, Shostakovich, Brotons, Paul Moravec...  Crec que la música ha de ser plaent i  ha de ser bella.

-A més de compondre, toca el piano i s’escriu els seus propis repertoris.

-Per a mi i per a qualsevol compositor el piano és essencial. És un instrument polifònic, com una orquestra en petit, que permet recrear el que escric. Amb Liliana Sanz he adquirit uns coneixements impagables i ella ha estat qui més m’ha influenciat en la meva carrera.

-A la seva agenda veig que té projectes fins al mes d’abril del 2018!!

-Sí, són encàrrecs que em fa la gent. Aquest en concret és un concert que tindrà lloc al Teatre Zorrilla de Badalona on estrenaré Epitaphium. Per això insisteixo en què és molt important que el compositor tingui una faceta de figura pública per poder donar-se a conèixer.

-Amb aquests encàrrecs pot viure de la música?

-Encara no. Estic començant i molt centrat encara en la formació. Penso que sóc prou jove per decidir aprofundir encara més en els meus estudis.

-Una de les seves principals aspiracions és...

-Escriure la meva primera simfonia. De moment estic en la fase del brainstorming, planejant tot just la forma. M’agradaria poder-la estrenar a casa perquè triomfar a casa és el que costa més. 

-Ara està estudiant l’últim curs a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Què farà el curs vinent?

-Estic pensant en la possibilitat de marxar als Estats Units o bé a algun país d’Europa. Més que el país el que m’importa és trobar els professors ideals per a la meva música.

-Quina és la cita més important que té en els propers mesos?

-És l’estrena de Tocata, una obra amb molt d’impacte que m’ha encarregat l’organista Aaron Ribas i que s’estrenarà el 19 de juny a l’Auditori Alfredo Kraus de las Palmas. Aquesta peça és rellevant perquè els compositors som reticents a instruments com l’òrgan o la guitarra. Ens sentim més còmodes en zones de seguretat i amb instruments de conjunt. Per a instruments menys freqüents i dels quals hi ha poca informació ens fa més mandra compondre. Després, però, veus que també resulta enriquidor, i que té l’avantatge que tens més números perquè l’obra en qüestió s’interpreti, que no pas si escrius per a un instrument dels més habituals.