Passió per l'altra identitat

La soprano en una imatge d'arxiu. Foto: operamontblanc.blogspot.com

Montserrat Garcia Gassió (Valls, 1973) té una dicció clara i un timbre de veu potent i llustrós. Quan parla la seva cadència és musical i la rialla que l’acompanya la deixa en evidència.

No ho pot amagar: ella va néixer cantant i per cantar. Dit així, qualsevol lector podria pensar que estem parlant d’una artista ben reconeguda, però res més lluny de la realitat.

Formada amb alguns dels millors especialistes en música i cant com ara Paul Farrington, Viv Manning, Helen Rowson Gudrum Bruna, Enriqueta Terrés, Eduard Gimeno o Francesca Roig, ella va trobar-se amb el dilema d’haver d’escollir entre vocació i professió.

Quan el cap i el cor li ho demanen, aquesta empresària i directora de Torrons Garcia Sirvent, orgullosa de ser l’hereva d’una reconeguda nissaga torronaire, es lliura amb passió a la seva altra identitat: la de soprano.

De vostè no hi ha ni rastre a internet. És volguda aquesta absència?

“Sí, totalment. Em dedico a una altra feina que no és la de cantant. Sóc la tercera generació d’una família torronaire i això requereix molta dedicació. Es tracta d’un treball completament artesanal.”

Aleshores d’on li ve això de la música?

“La música sempre m’ha agradat. De petita vaig voler estudiar música i amb el pas dels anys vaig entrar en el món del cant fins que em vaig tirar a la piscina”.

Què vol dir?

“Doncs que vaig voler experimentar, introduir-me en el camp professional. I així és com vaig arribar a l’Orfeó Català on hi vaig ser durant quatre anys,  arribant-ne a ser soprano solista.”

I després de l’Orfeó Català què va venir?

“A l’Orfeó Català em vaig adonar de la gran exigència que requereix aquest món. No tenia temps per a la meva vida personal i va arribar el moment de triar entre la meva professió –fer torrons- o apostar per la música i, finalment, vaig optar per seguir a la meva empresa”.

Què li va fer decantar la balança cap a un costat o un altre?

“Ja tenia 34 anys i a aquesta edat ja no hi ha opcions per presentar-se a concursos ja que la majoria fixen els 28 o els 30 anys com a edat límit. Els concursos de cant serveixen per a alguna cosa i es converteixen en un gran impuls per a la gent que busca un lloc en el terreny artístic. A més, jo ja portava anys combinant feina i vocació, i m’adonava que el món del cant professional em requeria un sacrifici que jo no estava disposada a fer.”

Això que li he comentat abans d’internet ho he exagerat una mica. Sí que he trobat algun enregistrament seu i, la veritat, és que m’ha sorprès la qualitat de la seva veu?

“Molta gent m’ho ha dit, professors, amics, gent que m’ha sentit per primera vegada i que li ha agradat la meva veu, i també hi ha gent que m’ha comentat allò de què ningú és profeta a la seva terra.”

Com és que no l’hem sentit cantar gaire a Valls?

“Doncs no ho sé. Hi vaig actuar l’any passat amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de l’Associació de les Dones de Valls, al Teatre Principal. Va ser perquè m’ho van demanar i jo ho vaig fer encantada.”

Doncs ara hi torna per segona vegada...

“Sí, però en aquest cas és com si fos la meva estrena en aquest escenari. EL Teatre Principal representa tot un símbol dins la meva vida perquè sempre hi havia fet teatre i ara em fa molta il·lusió poder tornar-hi”.

I ho fa acompanyada d’un altre vallenc, el pianista Medir Bonachi.

“Sí, a ell el conec des que va néixer. Mai hem tingut l’oportunitat de tocar junts i ara que tenim la possibilitat de fer-ho hem triat un repertori que ens va molt bé a tots dos. Una de les raons per la qual vaig renunciar al cant com a professió va ser perquè volia cantar el que a mi m’agradava i amb qui jo volia, i això és el que faig ara. En aquest concert hem preparat un ventall molt variat d’obres que estem segurs que agradaran a tots els espectadors.”

Com ho fa per mantenir en forma la seva veu?

“És important tenir a punt la veu perquè de la mateixa manera que un atleta si no entrena perd musculatura, un cantant perd les seves facultats si no continua estudiant i educant la veu. Per això, i aprofitant que la feina la tinc establerta, en part, a Vilafranca del Penedès, canto amb la Polifònica i continuo estudiant setmanalment tant amb professors com a casa.”

Què li queda de Valls a la seva vida?

“A Valls hi vaig créixer, m’hi vaig fer gran, però ara per motius professionals la meva vida discorre entre Xixona i Vilafranca del Penedès. I, és clar, em fa molta il·lusió poder-hi tornar”.

Canta mentre treballa?

“Doncs sí, la veritat és que a la botiga que tenim a Vilafranca hi organitzo algun recital de tant en tant i el públic ho agraeix".