Un nou fenomen del jazz

Lluís Capdevila en ple concert al Teatre Principal de Valls. Foto: JORDI TREMOSA

ANNA ESTALLO / Valls

Lluís Capdevila (Falset, 1981) tenia raó quan deia en una entrevista abans del seu concert que en cinc minuts aconseguia posar-se el públic a la butxaca.

Ho va demostrar en la vetllada de jazz al Teatre Principal amb un públic que va aplaudir amb sinceritat i emoció, després d’escoltar en complet silenci -com a ell li agrada-, cadascun dels temes de l’àlbum Diàspora. I en aquest cas acompanyat del veterà i experimentat contrabaixista Ignasi González, peça decisiva de l’atmosfera única que va apoderar-se dels espectadors i els va fer viatjar fins a qualsevol de les sales mítiques de Manhattan.

El músic, també deia la veritat quan assegurava en l’entrevista que citàvem abans, que si hi ha una cosa que el caracteritza és el seu so. Ho aconsegueix amb l’afinació precisa a 440 Hz, però sobretot, amb una simbiosi perfecta entre ell i el teclat.

Des del primer tema Long time no see fins a Broadway East vam veure el músic en ple èxtasi, apropant-se al punt creatiu més alt. El repertori va ser tot un regal per a l’audiència amb creacions de gran bellesa com ara el bolero If I tell you the truth que recordava el moment en què Lluís Capdevila va marxar als Estats per iniciar una singladura de quasi deu anys a Nova York, ciutat que recordava com a capital del jazz en el títol Swing.

El contrabaixista Ignasi González durant
el concert. Foto: J.G.

Un dels mèrits de Lluís Capdevila es troba en l’essència de les seves creacions. Tot són temes propis que el músic compon de manera natural, sense obligar-se a asseure davant del piano per escriure. Una excepció en aquesta norma va ser My romance, una versió de l’obra del pianista Bill Evans que el nou fenomen del jazz va interpretar en la aquesta cita tan esperada amb el públic del Teatre Principal.

Per a aquesta ocasió Nits de Clàssics va perdre alguns dels seus incondicionals, però va guanyar nous espectadors, alguns de ben joves i de diferents punts del Camp de Tarragona, que com ens confessaven mentre feien cua per comprar un dels CD’s de l’artista, feia mesos que seguien la pista de Lluís Capdevila perquè n’havien sentit a parlar, i en saber que el músic venia a Valls, no es van voler deixar escapar aquesta oportunitat.

El músic va compensar els llargs aplaudiments del final del concert amb una particular versió del conegut tema A wonderful world, amb què va acabar d’enamorar els seus seguidors.

"Tota la música que faig ha estat creada de manera natural"

El pianista de jazz Lluís Capdevila actua aquest dijous, dia 25 d'octubre, al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO / Valls /Reus

Hi ha moments a la vida que no es poden deixar escapar. Això ho sap molt bé el músic Lluís Capdevila (Falset, 1981) que l’any 2007 va veure com el tribunal de la beca Fulbright, -una de les més difícils de conquerir que convoca el Ministerio de Cultura- el triava a ell entre més de dos-cents candidats per formar-se a la prestigiosa Aaron Copland School of Music de Nova York.

El talent d’aquest pianista amant del jazz va cristal·litzar de seguida en una amalgama musical d’experiències úniques. La seva estada als Estats Units es va allargar durant quasi una dècada.

Allí va compartir escenari amb els grans: Philip Harper, James Cammack i Elliot Zigmund. De tornada a Catalunya va donar-se a conèixer amb Diàspora (2016) un àlbum que ha estat tot un èxit i que l’ha conduït a elaborar un segon disc que estrenarà el mes de gener a Nova York, la ciutat icona per a tots els apassionats del jazz.

Els espectadors del Teatre Principal i dins del cicle Nits de Clàssics, tenen el privilegi aquest dijous, dia 25 d’octubre, a dos quarts de 9 del vespre,  de saber com sonen les creacions pròpies del nou fenomen del jazz.

Va venir a Valls al Concert per a piano i corda de Robert Gerhard i va aprofitar per provar el piano…

“Sempre intento assegurar-me de conèixer molt bé el lloc on vaig a tocar.”

I què li va semblar?

“L’acústica em va semblar molt bona, un teatre fantàstic, un èxit de públic i un silenci absolut. Em va semblar una petita perla en un lloc on jo ja havia estat perquè fa uns anys vaig venir a tocar a l’escola de música de Valls.”

Com va notar el piano?

“Bé, però he demanat que me l’afinin. No sé si al final podrà ser... Si el piano està afinat em poso el públic a la butxaca en cinc segons perquè si hi ha una cosa que caracteritza els meus concerts és el so.”

En el repertori que oferirà a Valls hi ha un petit canvi. Actuarà juntament amb el contrabaix Ignasi González i prescindirà del bateria.

“Des de ja fa un temps quan faig concerts a casa nostra toco en aquest format.

També és veritat que ja soc a la recta final de l’àlbum Diàspora i que al gener trauré un nou disc que  ja és amb aquest nou format de piano i contrabaix. Aquest és un format amb el que em sento més còmode.

Ignasi González és un contrabaixista veterà que ha tocat amb tothom, amb  tots els grans dels jazz, porta molts anys en actiu a primera línia.

Aquest concert em fa molta il·lusió pel lloc on actuaré i perquè aquesta és la meva reaparició després d’una intervenció quirúrgica a què em vaig haver de sotmetre per tractar un despreniment de retina.”

Al públic ja li agrada aquest format més reduït?

“Notava que en els concerts la bateria es menjava el so del piano i això m’obligava a tocar més fort. Aleshores em vaig adonar que molts espectadors havien gaudit amb el concert però  no havien notat prou bé el piano. 

Tot plegat em va fer reflexionar i em vaig preguntar què passaria durant els concerts sense la bateria? Ho vaig voler provar i vaig veure que la resposta de la gent era molt millor, agradava molt més, tothom sortia content, venia més discos... crec que tot en conjunt va ser un missatge. El públic valora molt més el piano en aquest format.”

No és fins als 25 anys que decideix fer el pas i dedicar-se a la música. Abans havia estudiat Dret, havia fet un màster en drets d’autor i treballava a Barcelona en una agència de la propietat intel·lectual. Com és que va fer aquest gir de cent vuitanta graus?

“Des de petit sabia que això de la música era el que més m’agradava. Però les generacions que vam néixer als anys vuitanta encara no teníem a l’abast els estudis de grau superior de música moderna i la tendència en aquell moment era de fer primer una carrera universitària i això és el que em va arrossegar cap a aquest estudis. Com que ja estàs intoxicat d’aquest món després ho acabes amb un màster. Però als 25 anys vaig pensar que si no feia el pas en aquell moment ja no ho faria mai més. I així ho vaig fer gràcies a una beca que per a mi va ser un miracle.”

Com la va aconseguir aquesta beca?

“Doncs va ser una beca a nivell estatal, competitiva en què hi van prendre part més de dues-centes persones. Vaig ser un dels tres classificats. Això em va permetre marxar durant dos anys a una universitat pública dels Estats Units i vaig aprofitar la llicenciatura de Dret per fer un màster de jazz . Més endavant vaig fer un doctorat de piano-jazz que aquí encara no existeix.”

És a dir que aquí anem una mica endarrerits en el gènere jazzístic.

“Sí, aquí sempre hem anat una mica a l’expectativa.”

La beca era per dos anys a Nova York, però s’hi va quedar prop de nou anys.

“Sí, però com que vaig fer les pràctiques i després el doctorat tot es va anar allargant. Una etapa significativa de la meva vida.”

 Va pensar de quedar-se allà?

“Els dos primers anys vaig estar becat, però després era autosuficient perquè vivia de la música i això em feia molt content; això em va motivar molt i tocava vint-i-vuit dies de cada mes. Vaig poder fer la vida de músic que havia somiat: tocar cada dia jazz fent la meva música. Però a mi m’agrada viure aquí i em sento d’aquí. També és cert que Nova York pot ser un punt de partida, un trampolí per créixer com a músic, però després t’has d’espavilar. Els grans músics són pocs dies a l’any a Nova York perquè estan fent gires. Nova York també té un límit, i si no surts fora i no vas a fer gires al final  et converteixes en un músic local.”

Ho està complint això de fer gires i voltar per tot el món?

“De fet, el proper mes de gener presentaré el meu nou disc a Nova York. Mentrestant, he anat fent gira per tot Espanya i he anat fent coses que no havia fet mai com aquest concert a Valls o el recital de piano sol que oferiré a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, i també estic preparant altres projectes amb el Petros Klampanis amb qui he fet el nou disc,  i amb la mirada posada ja fora d’Europa.”

Viu de la música?

“Ara mateix visc de la música, de la meva música i del jazz. No faig cap docència ni em dedico a res més que no sigui fer música. Aquest és un món molt difícil, molt competitiu i que, a més, requereix moltíssima dedicació. Per això prefereixo fer menys concerts, però amb més qualitat. El concert de Valls entra dins d’aquest esquema.”

És dels pocs artistes que he entrevistat que pot viure exclusivament de fer concerts...

“Aquesta és una aposta personal. Sé que tothom fa classes aquí i allà, però jo crec en el que faig i els números m’han quadrat bé i vull seguir per aquest camí.”

He notat que quan parla de la música s’hi refereix com “la meva música”. Expliqui-m’ho millor.

“Si ja és difícil viure de la música en general encara ho és més escriure una música, defensar-la en públic i que et paguin per fer-ho. Per mi aquesta és la satisfacció màxima. Aquest estiu he fet una gira de disset concerts, quasi tots al Priorat dins d’una iniciativa que vaig tenir de fer concerts en llocs especials i sempre vaig tocar música original  i a la gent li va encantar. Hi van passar més de dues mil persones , amb una mitjana de dues-centes persones per concert, vaig vendre tres-cents discos i quasi ningú em va demanar que fes cap versió; tot era música original. Això em va fer obrir els ulls i seguir lluitant per fer la meva música. Moltes vegades es dona la tendència conservadora  de dir si tu no toques versions ningú no t’aplaudirà. Jo he intentat que la meva música dins de ser original, sigui molt melòdica, que tothom l’entengui i això és el que m’ha salvat. Fins i tot gent gran que mai ha escoltat jazz aplaudeix amb entusiasme aquesta música.”

On té l’estudi on crea la seva música?

“A Reus, però hi soc poc perquè sempre vaig d’aquí cap allà. He de dir, però, que tota a música que sentireu ha estat creada de manera natural, jo no m’he assegut mai davant al piano perquè necessito fer un tema. Tota la música m’ha vingut de manera natural, és a dir, m’ha vingut al cap mentre caminava, arribant a casa...després he anat al piano ràpidament i he anat desenvolupant el tema fins que ho he donat per bo i ho he escrit.”

Durant els concerts parla amb el públic?

“Sí que hi parlo, però no sempre. És veritat que m’agrada comunicar-me amb els espectadors perquè he notat que la gent ho valora, però tampoc vull parlar massa i convertir el concert en un acte literari. Vull que sigui música.”

Sap que tocarà en un escenari on hi pugen moltes figures del clàssic?

“Sí, i tant, n’estic al corrent. De fet, quan vivia a Nova York trobava a faltar Catalunya, i en el temps lliure  caminava molt perquè allà les distàncies són molt llargues. Anava amb els meus auriculars, el meu iPot i escoltava molta música de Frederic Mompou, Victòria dels Àngels, especialment unes cançons catalanes que quasi no coneix ningú perquè només estan editats a Anglaterra i als Estats Units. 

També escoltava moltíssim Pau Casals, i vaig descobrir el seu llibre de Converses que vaig donar a conèixer als responsables de l’auditori Pau Casals. Per a ells allò va ser un fet inèdit. Ara ell llibre ja ha sortit en català. 

Vivint a Nova York crec que vaig estar més a Catalunya que no pas si hi hagués viscut. Vaig escoltar molta música catalana i, sobretot, d’aquesta línia minimalista. Crec que tot això també és dins de la meva música. Per això quan faig algun bis al final dels meus concerts sempre incloc alguna cançó tradicional catalana.”

Quines són les seves icones en el món del jazz?

“Miles Davis seria la persona amb més reconeixement per la ment oberta que tenia, però també Keith Jarret, Billy Evans... Sempre es pot aprendre molt de les grans figures.”

On es veu d’aquí a cinc anys?

“Em veig fent la meva música i voltant pel món.”

Això ja és el que està fent ara.

“És que ja estic conforme amb el que faig. Per a arribar on soc he hagut de renunciar a una carrera en Dret, a la feina que tenia en una agència del Passeig de Gràcia... Ara soc on volia ser, només em falta tenir més concerts, però tot això ja anirà venint. És un acte de fe i de treballar moltíssim.”

L'essència més pura del jazz vocal

La cantant Celeste Alías durant el concert al Teatre Principal de Valls,
el passat 21 de setembre en el festival Nits de Clàssics. Foto: ALBERT NEL·LO

Ens ho avançava el bateria Guillem Arnedo en l’entrevista del post anterior: “Celeste Alías els hipnotitza a tots”. I tenia tota raó perquè la cantant va encisar l’audiència del Teatre Principal de Valls en un concert de luxe que va servir per a inaugurar d’una manera brillant el cicle Nits de Clàssics.

En aquesta ocasió, a més, amb la presència d’una vintena d’alumnes de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard entre el públic, que van viure l’exhibició de músics de primer nivell com una classe magistral d’aquelles que fan pedagogia i que deixen una empremta inesborrable. 

Els estudiants van sortir del Teatre Principal captivats per l’espectacle de jazz que acabaven de presenciar i amb moltes ganes de poder tornar a una nova cita amb Nits de Clàssics, un festival que precisament té entre els seus objectius fer accessible la música als més joves i que ofereix els abonaments gratuïts als menors de 18 anys.

El concert tenia com a principal reclam el pianista nordamericà Michael Kanan, i no va decebre: el seu tarannà, la seva actitud, les mans i, fins i tot, la seva manera de vestir, tot acompanyat d’una sensibilitat especial per a interpretar el jazz, van submergir el públic en una atmosfera ben característica de les sales més reconegudes dels Estats Units.

 És clar que aquesta translació no hauria estat possible sense la complicitat d’un elenc de músics perfecte per a una nit de jazz excepcional a les comarques tarragonines en què el grup tancava gira a l’Estat espanyol presentant el seu segon disc: Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Guillem Arnedo i la seva bateria feia estona que levitaven en una perfecta sincronització amb Michael Kanan quan ja va integrar-se a l’escenari Celeste Alías, una veu clara i transparent, sense fissures, potent quan els canons ho manen; subtil i delicada quan arriben els moments clau. Als espectadors que encara no coneixien Celeste Alías els va deixar una agradable sensació que recordaran durant molt de temps.

Mentrestant, el contrabaixista Dee Jay Foster -format íntegrament als Estats Units-, aportava el ritme d’una manera magistral amb la seva màquina de fer jazz, i Jaume Llombart, una figura de la guitarra en el gènere jazzístic, s’incorporava a meitat del concert per arrodonir la presentació de Let’s sing Oscar Hammerstein II.

Durant una hora i mitja la formació va anar desgranant els temes del segon àlbum: una sèrie de composicions extretes de diferents musicals que el bateria Guillem Arnedo va seleccionar personalment d’una manera molt meticulosa per poder donar forma al disc. Showboat (1927), Oklahoma (1943) South Pacific (1949) i The King and I (1951) totes amb lletra d’Oscar Hammerstein (Nova York, 1895-1960) van deixar el públic embadalit i amb ganes de més jazz.

No se’ns fa gens estrany, doncs,  que Michael Kanan, admirador del grup des que fa deu anys es van conèixer en una classe magistral a Begues, hagi volgut segellar aquest vincle musical amb un disc que manté l’essència més pura del jazz vocal.

"Sempre ha existit molt bona connexió entre Michael Kanan i nosaltres, i aquest vincle ha culminat amb un disc"

Guillem Arnedo (bateria) en primer terme i, darrera seu, a l'esquerra el pianista Michael Kanan que, de manera excepcional fa una mini-gira per l'Estat espanyol que acaba justament al Teatre Principal. Foto. ELENA HUNTER.

L'aclamat pianista Michael Kanan tanca la seva gira per l'Estat espanyol amb els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías amb un concert al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO /Valls

No és casualitat que els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías tinguin al seu costat una primera figura com Michael Kanan.

L’aclamat pianista nordamericà, caracteritzar per una sensibilitat especial i una autonomia que el fa únic en les seves decisions, es va fixar, sobretot, en la capacitat de sentir i en la manera d’emocionar el públic que té aquesta formació quan interpreta les lletres dels estàndards del jazz. Són músics d’un nivell extraordinari i una veu singular com la de Celesta Alías que desferma passions.

El pianista i la banda es van conèixer fa una dècada i des d’aleshores no s’han separat. La gira excepcional per l’Estat espanyol de només una setmana acaba justament al Teatre Principal de Valls.

Quin és l’origen de la seva relació amb Michael Kanan?

“Fa uns nou anys que ens coneixem. Michael Kanan intervé cada estiu en  un seminari de jazz que es fa a Begues i que va impulsar el músic Jorge Rossy. Allí nosaltres el vam conèixer quan encara érem alumnes del seminari i, per tant, en tot aquest temps Michael Kanan ha vist tota la nostra evolució fins a músics professionals. Sempre ha existit una molt bona connexió entre ell i nosaltres i aquest vincle ha culminat ara amb un disc.”

Què és el que li ha agradat a Michael Kanan dels Guillem Arnedo Band per voler implicar-se en aquest projecte?

“El nostre interès per les lletres, per les melodies i per l’essència dels temes que provenen dels estàndards del jazz, musicals de Broadway, cançons molt famoses de fa cent anys o més. Ell és dels Estats Units i allí és tota una tendència donar importància a la lletra, un fet que aquí potser ens queda més lluny per raons de l’idioma que no ens resulta tant familiar.

Pensant en el disc vaig seleccionar els quatre musicals que més m’agraden i d’aquesta selecció vaig agafar les peces que per a nosaltres eren més significatives. El tema de l’emoció i del sentiment és el que les ha unit en aquest àlbum. Això és una cosa que en certa manera hem après de Michael Kanan. La lletra sempre ens ha de dir alguna cosa, sinó no ho podríem tocar.”

Precisament en aquesta petita gira per l’Estat espanyol presenten aquest seu segon disc Lest’s sing Oscar Hammerstein II. De què parlen aquestes lletres?

“Bàsicament de les relacions personals, de l’amor, el desamor, les pèrdues, els descobriments... és com la vida mateixa.

Hi hem incorporat els temes dels musicals Showboat, el més antic de tots i el que parla de la història d’un vaixell en el qual viatjaven els artistes pel Mississipi; Oklahoma, una història de poble; The King and I que tracta sobre una història basada en el xoc entre Orient i Occident, i South Pacific, un relat basat en les vivències d’uns militars durant la Segona Guerra Mundial.”

A més d’aquest segon disc ja n’han gravat un tercer que també inclou la participació de Michael Kanan.

“Sí, aquest estiu hem gravat un altre disc. Es tracta d’un trio amb piano, contrabaix i bateria, però sense veu. El context de piano trio, el tema de la improvisació i la interacció entre tots tres el fan completament diferent del segon disc. L’hem gravat a l’estudi del Jorge Rossy i, tot i que encara no tenim discogràfica, segur que no ens faltaran propostes; tenint un pianista nordamericà que és tot un referent de la música jazz hi haurà molt d’interès a editar aquest tercer àlbum.”

Com es veuen dins el panorama de la música jazz?

“Som la primera generació que va sortir de l’ESMUC, portem gairebé quinze anys fent concerts i combinant els escenaris amb la tasca com a professors de música.”

En l’imaginari col·lectiu existeix la idea de què els afroamericans són únics fent jazz.

“És cert que el jazz va néixer com a conseqüència de tot el procés d'esclavitud que van patir els africans quan els  van portar a Amèrica, on es van unir amb la música europea dels habitants que hi havia allí. Però sense cap mena de dubte es pot fer jazz igual de bé si no ets afroamericà i d’això en tenim molts exemples, és una qüestió de ritme i sentiment; el jazz té un llenguatge que és universal.”

El públic d’aquí com ha rebut aquesta mini-gira que estan fent amb el Michael Kanan?

“Fins ara hem tingut molt bona acollida, es nota que la gent ho viu amb passió perquè sempre en vol més; la Celeste els hipnotitza a tots.”

I Michael Kanan com ho rep?

“A ell el sorprèn que aquí hi hagi tant d’interès i tanta predisposició a escoltar, ho rep molt positivament i per això ve aquí.”

A l’Estat espanyol poden viure exclusivament dels concerts?

“És molt complicat i no només per un tema econòmic sinó per un tema laboral. És un desastre com s’aplica  la regulació laboral, i l’estat de precarietat és constant. Hi ha una llei, però ningú la compleix.

La llei per la que ens regim els músics és un decret del 1985 que diu que qui organitza un espectacle és qui ha de contractar laboralment un músic, això vol dir que ens haurien de fer una nòmina a cada lloc on anem a tocar, però això no ho compleix ningú. Dins d’aquest panorama s’han obert vies alternatives que ens condueixen a  la precarietat.”

I si es no es compleix la legalitat com és que no s’intervé?

“Sí que es va intervenint, per exemple s’han tancat empreses de facturació que només es dediquen a això, posen multes. Però també saben que si miren molt prim no quedarà ningú.

Intentem parlar amb els polítics per tal que això canviï. Però també sabem que si busquem una solució haurà de ser amb la intervenció de diferents ministeris perquè nosaltres no sabem res de legalitats.”

Els Guillem Arnedo Band & Celeste Alías i Michael Kanan actuen aquest proper dijous, dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls (20.30 h)

Si en voleu saber més d'aquesta formació podeu accedir a:

www.facebook.com/GuillemArnedoBand

www.michaelkanan.com

www.celestealias.com

Michael Kanan cap de cartell de la nova temporada de Nits de Clàssics

Michael Kanan actuarà el dia 21 de setembre al Teatre Principal de Valls. 

La cartellera de la temporada 2017/2018 conté 19 concerts, la majoria dels quals seran protagonitzats per artistes de primer nivell

El cicle Nits de Clàssics de Valls obre la temporada 2017/2018 el 21 de setembre, més aviat que en les edicions anteriors, per poder comptar en la data inaugural i com a convidat d’excepció amb el reconegut pianista de jazz Michael Kanan que actuarà acompanyat per Celeste Alías (veu), Guillem Arnedo (bateria), Jaume Llombart (guitarra) i Dee Jay Foster (contrabaix). Michael Kanan es troba de gira per l’Estat espanyol i Nits de Clàssics vol aprofitar aquesta oportunitat per tenir damunt l’escenari del Teatre Principal tota una figura del piano en el gènere jazzístic.

Superat el llistó dels 4.000 espectadors de la campanya anterior (se situa entre els top five dels festivals de música de Catalunya), i havent assolit un miler de visualitzacions de l’espectacle Òpera exprés en aquest bloc de Nits de Clàssics, l’Associació Amics de la Música de Valls, artífex d’aquest cicle, obre la dotzena temporada amb el gran desafiament de superar els seus propis índexs d’audiència i la qualitat musical exhibida pels intèrprets que van protagonitzar el cicle anterior en un escenari especialment aclamat pels artistes com és el Teatre Principal de Valls.

Per poder fer possible aquest nou repte la cartellera es nodreix de concertistes de molt alt nivell com ara la violinista bielorussa Elina Sitnikava, la soprano australiana Michelle Francis Cook, el quartet de saxos Quator Morphing o el pianista Angelo Villani, que aporta una història de superació personal especialment enriquidora per al cicle Nits de Clàssics.

Dues propostes nadalenques

Un altre dels esdeveniments excepcionals es produirà el 21 de desembre (concert de Nadal) amb l’actuació del contratenor americà Darryl Taylor -per primera vegada tindrem un contratenor a Nits de Clàssics-, en un concert en què l’acompanyarà la reconeguda soprano Carmen Acosta i el pianista Miguel Ángel Dionis.

Dins les dates nadalenques (30 de desembre) i com a concert d’Any Nou, el cicle Nits de Clàssics ha incorporat una producció de l’Strauss Festival Orchestra que organitza l’Ajuntament de Valls i que permetrà als socis de l’AMV disposar d’un descompte en el preu de les entrades. El programa està inspirat en la tradicional cita musical que cada any se celebra a Viena i inclou títols molt coneguts com ara El vals de l’emperador, Danubio azul o la famosa marxa Radetzky.

Propostes molt atractives

També, i pensant en els artistes que són de casa i que ja tenen una trajectòria consolidada, els Amics de la Música de Valls obren l’escenari del Teatre Principal al pianista Medir Bonachi i la violoncel·lista Marta Mulero, el tenor Roger Padullés, la formació musical de cambra Tarraco Ensemble, o la Coral de la Universitat Rovira i Virgili.

Amb la intenció de fer més atractiva l’òpera i generalitzar el seu interès entre el públic, el cicle Nits de Clàssics torna a incorporar l’espectacle Òpera exprés, un tipus de format operístic que va donar molt bons resultats la temporada passada. Aquesta vegada se centra en la tragèdia lírica Roberto Devereux de Gaetano Donizzetti, i serà escenificada per Ximena Agurto (soprano), Laura Vila (mezzosoprano), Marc Sala (tenor), Carles Daza (baríton), Viviana Salisi (piano).

El punt d’originalitat el posarà el Quintet Montsant, amb el programa D’est a oest. Música Global que no deixarà ningú indiferent. Després de diversos intents de comptar amb aquesta formació, és un privilegi poder tenir a Valls un grup musical que ha recorregut tots els continents i que està considerat tot un fenomen dins del seu gènere.

La sorpresa de la cartellera la trobem al final de la temporada amb el jove Víctor Branch (Barcelona, 1992). Aquest artista fusiona el pop, el blues i el soul, i té una veu extraordinària que ja ha estat comparada a la de la cantant Adele. Víctor Branch, que es troba en plena eclosió de la seva carrera artística, pujarà a l’escenari del Teatre Principal per presentar Introspective, el seu primer àlbum discogràfic (Visceral Records, 2016).

Com en d’altres edicions la posada en marxa d’una nova edició de Nits de Clàssics ha comportat un esforç econòmic important –participació d’institucions públiques i  empreses privades-, a més d’una gran dosi d’imaginació en la recerca de recursos. “La política que sempre hem seguit per poder confeccionar la programació ha estat recórrer a entitats de prestigi que ens poden facilitar intèrprets de qualitat reconeguda, tot i no ser mediàtics, i a un cost adequat a les nostres possibilitats”, explicava Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls.

Entre aquestes entitats hi ha Joventuts Musicals de Catalunya i d’Espanya, el Concurs de Paper de Música i l’Òpera de Sabadell, entre altres, i també els intèrprets amb qui l’AMV ha establert vincles professionals d’una manera directa. Precisament, un dels artistes ben coneguts per  l’AMV  és Tobias Gossmann, que ha estat protagonista en diversos concerts de Nits de Clàssics com a director de l’Orquestra Camerata XXI, i que farà un concert de violí i piano, amb la pianista Julia Supinova, amb un programa de Grieg i Cesar Franck.

Concert benèfic

L’AMV mostra una sensibilitat especial cap els aspectes solidaris. En aquest context ha organitzat un concert a benefici de l’obra social La Taulada. Aquest esdeveniment es durà a terme al Teatre Principal, el 17 de novembre, i tindrà com a protagonista el jove violinista –ben conegut a les comarques tarragonines-, Sasha Alexandre Amorós Korotkov que amb només 10 anys ja ha sorprès tothom per la seva maduresa interpretativa.

  

Abonaments gratuïts fins als 18 anys

Com en edicions anteriors el cicle Nits de Clàssics ha programat els concerts en dijous amb excepcions puntuals que es detallen en el programa. També, i com ja és habitual, l’AMV ofereix l’abonament gratuït per als joves de fins a 18 anys i descomptes en les entrades a les persones jubilades.

Amos del “swing”

Susana Sheiman al final del concert que va protagonitzar al Teatre Principal de Valls el dia 28 d'octubre amb els Ignasi Terraza Trio. Foto: JOAN GASULL

Segon concert de la temporada i segon ple al Teatre Principal de Valls. Un començament esplèndid per a una programació que encara ha d’oferir moltes sorpreses gratificants als espectadors.

Almenys així s’ho han proposat els Amics de la Música de Valls amb un cicle –Nits de Clàssics-, que incrementa, dia a dia, els seguidors d’arreu de les comarques tarragonines.

Susana Sheiman tornava al Teatre Principal per segon cop en menys d’un any, tot un indicador del bon regust que la cantant va deixar en la seva estrena el mes de gener passat als Teatres de Valls. Ara ho feia acompanyada pels  Ignasi Terraza Trio, que també havien actuat a la capital de l’Alt Camp en una altra ocasió emportant-se un bon record del seu pas pel petit coliseu.

Ignasi Terraza, acompanyat pel contrabaix Horacio Fumero i pel bateria del Priorat Esteve Pi, va ser rebut amb llargues ovacions pel públic.

En el recital, d’un nivell qualitatiu molt alt, es va desplegar un repertori de jazz tradicional i jazz modern, passant pel blues i pel soul, i també amb incursions en la bossa nova.

El pianista va  impressionar l’audiència pel seu estàndard jazzístic d’or massís. Movent-se amb una sensibilitat exquisida  i amb la màxima exigència creativa.

El so brillant, ple de força i imaginació d'Horacio Fumero i Esteve Pi es van combinar perfectament amb el virtuosisme líric de Terraza en un diàleg on el swing està sempre present.

Susana Sheiman saludant el públic amb els Ignasi Terraza Trio al Teatre Principal de Valls.
Foto: JOAN GASULL

Terraza ha demostrat, una vegada més, que és un dels pianistes amb més swing, ens atreviríem a dir que no només d'Espanya sinó d'Europa. Seguint la fórmula, barregen temes originals i d’altres de més coneguts que tenen un tractament personal i una paleta de colors musicals molt variada.

Els Ignasi Terraza Trio van introduir a l’escenari la cantant Susana Sheiman, de veu radiant i expansiva.

Sheiman va brillar especialment en un bonic tema original del pianista titulat Emotional dance, o amb la captivadora interpretació a duo amb el contrabaixista Horacio Fumero en In my solitude.

La de Susana Sheiman és una veu versàtil, àgil i poderosa. La calidesa del seu timbre de veu, la varietat de matisos, el seu ampli registre, la força de la seva posada en escena i la profunda expressivitat de les seves interpretacions converteixen els concerts de Susana Sheiman en moments tan emocionants com únics. I aquest ha estat, sens dubte,  un poderós espectacle de swing i soul a través d’una veu incomparable.

Si d’alguna cosa poden presumir amb orgull Susana Sheiman i Ignasi Terraza, és de portar el do del swing a les seves venes. Un swing robust i vetust, atractiu, fresc i deliciós, que converteix qualsevol clàssic del jazz -o tota peça d’autoria pròpia- en una autèntica obra d’orfebreria jazzística.

Excepte per Emotional dance, un impagable tema compost pels Sheiman & Terraza, la resta de repertori bascula entre estàndards de jazz molt obvis i que funcionen gairebé com a declaració d’intencions. En aquesta definició s’hi poden incloure It do not mean a thing, així com el rescat de cançons una mica oblidades de llegendes de l'American Songbook com ara Never let me go, Do not ever leave.

Susana Sheiman va interpretar amb precisió i convicció i Ignasi Terraza es va mostrar magistral al llarg dels dotze temes del repertori, però cal no oblidar el treball dels seus acompanyants. Horacio Fumero i Esteve  Pi es van exhibir davant dels espectadors com una perfecta maquinària rítmica per acompanyar els líders.

Sheiman va clausurar la sessió entonant It do not mean a thing, tota una Ellingtoniana declaració de principis a favor del swing.

Amb tots aquests elements, el concert va satisfer tant els paladars jazzístics més ortodoxos com un públic d’ampli espectre i molt interessat per la bona música.

A la sortida del concert Susana Sheiman es mostrava “feliç” de poder actuar en un espai com el Teatre Principal de Valls. “L’espai en si m’agrada molt i actuar aquí per a mi és un plaer, per aquest motiu quan surto a escena ja quasi tota la feina està feta”, declarava la Sheiman.

La connexió exhibida a l’escenari entre la Sheiman i els Ignasi Terraza Trio no és casual. La cantant  i el trio jazzístic es coneixen de fa temps. De fet, la cantant va enregistrar amb ells el seu primer disc com a solista: Swing Appeal (2011). L’àlbum, que va ser presentat a París i ha rodat per tota Espanya. Però encara no havia sonat en directe a les comarques tarragonines aquest disc que inclou compositors de sempre, però amb temes no gaire coneguts.

Susana Sheiman i Ignasi Terraza seguiran mostrant la seva perfecta sincronia en els propers dies i en dues setmanes es plantaran al Cafè de La Pedrera per oferir un recital en format de duet.

El concert de Susana Sheiman als Teatres de Valls arriba en un moment a l’alça per a la cantant. Acaba de publicar un disc nou dedicat a Frank Sinatra amb la Big Band de Tarragona i ha finalitzat un altre àlbum A day in Barcelona amb Duccio  Bertini. 

De la mateixa manera Ignasi Terraza acaba d’enllestir Tête-à-Tête, un duet de dos pianos amb el pianista holandès Bert van den Brink, i en un termini de tres mesos presentarà un nou treball acompanyat d’un saxofonista.

.

Torna la poderosa veu de Susana Sheiman

Susana Sheiman en el concert que va oferir l'11 de gener d'aquest any al Teatre Principal de Valls amb la Big Band de l'Escola de Músics del Vendrell. Foto: JOAN GASULL

No han passat ni deu mesos de la seva espectacular actuació al Teatre Principal de Valls i l'audiència d’aquesta sala ja esperea impacient el concert de Susana Sheiman,d'aquest divendres, dia 28 d’octubre (2/4 de 9 del vespre), dins del cicle Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls.

Aquesta vegada ho fa acompanyada dels Ignasi Terraza Trio, una formació plenament consolidada en l’àmbit del jazz i amb un ampli col·lectiu de seguidors entre els entusiastes d’aquest estil.

El trio, liderat per Ignasi Terraza, un dels pianistes de jazz més destacats, es completa amb Esteve Pi (bateria) i Horacio Fumera (contrabaix). Terraza, ha acompanyat cantants com ara Kalil Wilson, Charmin Michelle, Randy Greer o Michelle McCain i músics de la talla de Spike Robinson, Bobby Durham o Julian Vaughn.

Susana Sheiman té una veu innata per al jazz, el blues i el soul, i una semblança espectacular amb veus negres com les d’Areta Franklin o Sara Vaughan. I, sense, dubte, el que també destaca en ella és l’elevat nivell interpretatiu que deixa tothom bocabadat.

Susana Sheiman té la virtut de saber-se transformar en diva un cop trepitja l’escenari i mantenir una actitud humil, propera i sincera que la fa assequible als seus seguidors.

En aquesta ocasió obsequiarà l’audiència amb un poderós espectacle de gospel, swing i soul amb temes com ara Where or when, Emotional dance, Good morning heartache, Don’t ever me leave o There’ll be another spring.

Quan Susana Sheiman pugi dalt de l’escenari caldrà pensar també que aquesta veu poderosa ha protagonitzat concerts al costat de grans jazzmen com ara Jesse Davis, Frank Wess, Donald Brown, David Pastor, Toni Solà, Brad Leali, Nicholas Peyton o Jean-Pierre Derouard.

Es tracta, doncs, d’una vetllada única i singular, en un espectacle en directe excepcional que els Amics de la Música recomanen a tots els amants del jazz i de la bona música.

Les entrades es venen al preu de 15 euros per als no socis i de 12 euros per als jubilats. La reserva es pot fer a www.ticketea.com o a les mateixes taquilles del Teatre Principal en l’horari que trobareu a www.valls.cat

I pels joves de fins a 18 anys l’espectacle és gratuït.

Els 'fados' de Névoa, al Teatre Principal

La cantant en una imatge d'arxiu. Foto: JUAN MIGUEL MORALES

Aquest divendres 8 d’abril, a 2/4 de 9 del vespre i dins del cicle Nits de Clàssics, torna al Teatre Principal de Valls l’acreditada cantant de fados, Névoa.

Ho fa amb un repertori de fados, jazz i amb un estil de cançons que es coneix com a world music. 

Núria Piferrer, coneguda artísticament amb el nom de Névoa, és una cantant catalana.

Canta en llengua portuguesa però també ho fa en en català a la cançó de Joan Manuel Serrat, De mica en mica del disc Fado distraído o La mar nostra  del disc Història de Catalunya en cançons 2.0.

Va cantar a l'Orfeó català entre el 1985 i 1996. L’any 1998 s’incorpora a la companyia Dagoll Dagom per fer la gira espanyola de l’espectacle Els Pirates, d'Arthur Sullivan i el 1999 va entrar a formar part del grup de música tradicional grega Vradiaki.

La següent etapa, un cop ja iniciat el projecte de Névoa, es caracteritza també per una prolífica col·laboració artística amb Eduard Iniesta, amb qui treballa en diversos projectes musicals: Quatre de cors (1998), Hi ha quelcom que no va bé (2000),De viatges (2004) i Òmnibus (2004)

El 2006 estrena dos espectacles, Cançons de la República, amb Mario Mas, i Creuats pels estrets (Música de la Mediterrània), amb Toni Xuclà. L’any 2007 estrena dos espectacles dirigits per Jordi Prat i Coll, Frida en el mirall i Pensaments escrits al caure de les fulles, aquest darrer presentat al Festival Temporada Alta (2007).

La trajectòria artística de Névoa ha estat marcada per una constant passió per la música i la cultura portuguesa.

 El fado, l’expressió més popular d’aquest gènere, la va seduir a l’instant i li ha dedicat la major part de la seva carrera. 

Aquesta influència també l’ha permès conèixer repertori d’altres autors, grups i gèneres de Portugal. Durant aquests anys ha anat recollint un grapat de cançons que l’han acompanyat i que ens presenta ara adaptades al català amb el seu trio habitual (guitarra, contrabaix i bateria) i una tenora.

 Són cançons com Redondo vocábulo o Grândola, vila morena de José Afonso; Balada da Rita, de Sérgio Godinho; Porque me ollhas assim, de Fausto; Muda de vida, d'António Variações, i altres autors, melodies i lletres meravelloses que han estat part fonamental de la història musical lusa, així com algunes noves composicions que establiran un pont més entre les dues cultures.