La desconeguda vinculació de Fritz Kreisler amb la ciutat de Valls

El violinista Tobias Gossmann i la Pianista Julia Supinova durant el concert que van oferir dins del cicle Nits de Clàssics al Teatre Principal de Valls i en què van oferir un repertori dedicat a Kreisler. Foto: JOAN GASULL

Text: ANTON DILLA / Valls

Permeteu-me que després del bon record que ens va deixar el concert Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, on va tenir un protagonisme virtual principal Fritz Kreisler, ho aprofiti per divulgar un fet que potser per a alguns no és prou conegut i que ens apropa més Kreisler.

Aquest gran violinista, compositor i arranjador d’origen austríac va organitzar, formant equip amb Pau Casals –l’ànima- i Paderewski, així com coprotagonitzar, juntament amb altres eminents artistes, el concert que el dia 7 de maig de l’any 1916 (pràcticament, es complien 102 anys en el dia que es va fer el concert a Valls) es va fer al Metropolitan Opera House de Nova York sota els auspicis de la junta directiva del teatre d’òpera novaiorquès. 

Va ser un  concert benèfic a favor dels sis fills orfes d'Enric i Empar Granados, els quals havien mort d’accident el dia 24 de març mentre traspassaven el canal de la Mànega després d’una gira americana de tres mesos amb motiu de l’estrena de Goyescas. No portaven ni dues hores navegant a bord del vaixell Sussex, ja que s’havien tornat a embarcar al port anglès de Folkestone per dirigir-se a França, quan un submarí alemany els va torpedinar.

Reprenent la narració que ha motivat el meu escrit, en primer lloc vull ressaltar l’estrena de Goyescas als Estats Units, obra de la que abans de l’estrena ja se’n parlava. I a tall de xafarderia: pensem que poc abans  d’iniciar els assajos Granados encara hi va fer retocs i algun afegitó. La nit de l’estrena al teatre no s’hi cabia. El resultat, explosiu. Un èxit extraordinari, colossal, amb aclamacions delirants. En segon lloc, l’altra part de la moneda d’aquella història: la infeliç. La que va esdevenir mentre els melòmans encara assaborien aquell plaent regal per la sensibilitat; l’aparició de la despietada Melpòmene.

El concert in memoriam pels Granados va ser una escenificació amb sons de tragèdia. El programa estava confegit amb sentiment, ben pensat i delicadament estructurat pels seus organitzadors, Pau Casals sempre al capdavant. Casals era molt amic d’en Kreisler i tots dos ho eren d’en Granados. Per a això, en una circumstància com aquella, el mestre Casals va demanar el seu concurs, com després ho va fer amb d’altres; però Kreisler es va implicar en tot i per a tot. Finalment, degut a la quantitat d’oferiments es va haver de recòrrer a una selecció. Com es podrà comprovar, va ser un grup de primeres espases les que s’encarregaren de donar contingut i de transmetre les emocions musicals que requeria el concert. Tots es trobaven al cim de la fama. El repertori que escolliren i en l’ordre que s’executà va ser:

Trio (de l’Arxiduc) en si bemoll major Op. 97  de Beethoven, interpretat per Ignacy Jan Paderewski, piano; Fritz Kreisler, violí i Pau Casals, violoncel. Va ser la primera i única vegada a la història que s’aplegaren aquests intèrprets. La cosa prometia i les cares del públic que rebentava la sala del vell Met ho expressaven. El resultat, apoteòsic i indescriptible.

Sängers Trost de Schumann; La deessa en el jardí de Granados i El Senyor és meva llum d’Allitsen cantades pel tenor líric irlandés, John McCormack (que aleshores també era una celebritat), acompanyat al piano per Fritz Kreisler, van seguir mantenint a gran l’alçada el llistó.

Rondó, de Beethoven/Kreisler; Danza Española de Granados; Tambourin Chinois de Kreisler; a càrrec de Fritz Kreisler al violí i Pau Casals al piano. Què podien dir… si no trobarien paraules adients. La gradació a l’interior del teatre anava pujant.

Come Again Sweet Love de Dowland; Mignonette de Weckerlin i Ständchen i Du bist die Ruh', de Schubert, interpretades per la mezzo-soprano holandesa, Julia Culp, acompanyada al piano per Coenraad V. Bos. El clímax es feia físic, quasi tangible. Una mena de boirina espessa, imperceptible, però existent, formada pels diversos fluxos emocionals corporals en secreció que s’anaven condensant planava per la sala.

Berceuse, op. 57; la Polonesa en la bemoll major i la Marxa fúnebre de la Sonata per a piano n. 2 en si bemoll menor, op. 35, totes tres de F. Chopin, executades al piano per Paderewski; aquell gran músic, prohom i líder nacional que al cap de dos anys seria president del seu país (Polònia).

La magistral i corprenedora interpretació –i posada en escena, es podria dir- de la Marxa fúnebre que va fer el també gran esteta, Ignacy Jan Paderewski, va deixar, literalment, tocats els assistents. La sala, en penombra. El raig de llum d’un canelobre encès a l’escenari, al costat del piano, creava l’atmosfera propícia. Amb l’última nota de la Marxa, que el públic va sentir com una esgarrinxada, es feu el silenci; un silenci enorme, profund, quasi d’ultratomba. S’escoltaven tan sols uns lleugers singlots dels que somicaven. Després d’uns segons interminables, els aplaudiments eixordadors, solemnes, emanaren amb ràbia per expressar la injustícia d’aquella dissort.

A l’entreacte tocava fer el panegíric d’en Granados. El clímax estava en el seu punt àlgid. En aquell moment, l’escenari rebia un potent raig de llum de focus que il·luminava exclusivament a qui es preparava per dirigir unes paraules al públic. Era el baix valencià  –que durant quasi vint anys va estar en plantilla del Met- Andrés De Segurola (el nom complet del qual era Andreu Perelló de Segurola). De Segurola havia insistit molt a Pau Casals perquè el deixés participar en l’homenatge cantant alguna peça. 

Finalment, Casals, a contracor, va sucumbir a la seva pertinaç insistència però, com que ja estava tancat el programa, li va oferir assumir, no sense recança, aquella part igualment delicada de l’acte. I és que Casals considerava de Segurola, tot i el do de paraula que exhibia, més aviat superficial i una mica tarambana. Tanmateix, per acabar de treure’s del davant aquella mena de xitxarra va acabar per cedir. Finida la funció, el mateix Casals no tenia inconvenient en reconèixer que havia estat tot un encert deixar fer a De Segurola. Quan el públic començava a refer-se de l’actuació de Paderewski, les paraules commovedores d’exaltació i de plany de De Segurola el van tornar a sumir en un mar de llàgrimes. 

La segona part va seguir amb: Amor y odio; El majo discreto i l’Elegia eterna d’en Granados.

Granados havia compost L’Elegía el juny de 1912 pensant en l’excelsa soprano de coloratura barcelonina –barcelonina però de mare vallenca i com ella deia recordant els sojorns que hi havia fet de petita, que també se’n sentia- Maria Barrientos (i Llopis), a qui li va dedicar. Aquell dia, les interpretacions van anar a càrrec de la mateixa Barrientos, que ho feu amb una emotivitat indescriptible (recordem que bona part de l’aforament feia estona que s’havia deixat anar i plorava a llàgrima viva). La Barrientos, que aleshores estava a la cúspide de la seva carrera, va estar acompanyada al piano per Pau Casals.

L’Ària de la Suite de corda en Re Major, de Bach, i el Minuetto amb variacions, de Haydn, van anar a càrrec de Pau Casals, al cello, i de Fritz Kreisler, al piano. Aquest mà a mà va fregar la perfecció, malgrat les circumstàncies en què es produia.

Les peces: Jocelyn: Cachés dans cet asile de Godard i Le nil, de Leroux, a càrrec del tenor John McCormack, acompanyat per Fritz Kreisler al violí i Edwin Schneider al piano, van ser les últimes actuacions d’aquella inesborrable i emotiva vetllada d’homenatge i benèfica.

L’endemà del concert, el New York Times se’n feia ressó i considerava que l’esdeveniment musical havia estat tot un èxit i que havien superat les expectatives. Escrivia, literalment, que havia estat un dels més importants que mai s’havien fet a Nova York. En destacava la participació dels solistes, tots ells de gran prestigi internacional. També la multitud de públic que va atreure, el qual no va poder ésser encabit dins de l’auditori del MET. Tanmateix, gran part d’aquelles persones van restar a les portes i a les rodalies del teatre fins que va finalitzar l’acte.

A més de referir-se a la venda de tots els seients, detallava que al vestíbul es van vendre programes de record en els que figuraven els autògrafs de Maria Barrientos, Julia Culp, Pau Casals, Fritz Kreisler, John McCormack i Ignacy Paderewski a 5 dòlars cada un. A part, que Mme. Paderewski, assistida per Mme. Casals (que aleshores encara era l’egoista i egocèntrica soprano nord-americana Susan Metcalfe) i Mme. Kreisler, venien nines que havien elaborat artesanalment uns refugiats polonesos protegits de Mme. Paderewski. 

El producte d’aquestes vendes anava a reforçar el fons comú que havia de ser lliurat als fills orfes dels Granados. Un fons que va superar els 11.000 dòlars (dòlars del 1916, que eren unes 60.000 pessetes d’aleshores!)

Seguia informant el New York Times que el programa havia ofert algunes característiques inusuals pel que fa a combinacions d'artistes. Destacava que per primera vegada Paderewski, Kreisler i Casals havien tocat junts els quatre moviments del Trio de Beethoven, Opus 79, en si bemoll. Que McCormack havia cantat cançons acompanyat per Mr. Kreisler al piano, i un segon grup en el que el mateix Kreisler ho va fer al violí: La Berceuse de Godard de Jocelyn, i Le Nil de Leroux l’acompanyament al piano de la qual va correspondre a Edwin Schneider. Aquestes peces van ser el colofó del concert.

Quan el dia 11 de març el matrimoni Granados va partir del port de Nova York els van anar a acomiadar el cercle d’amics més íntim, entre els quals hi havia Maria Barrientos, Casals, Paderewski i Kreisler. Casals i Kreisler, prèviament, els havien passat a recollir al Wellington Hotel. El cop que va suposar per a tothom i en especial per a aquells bons amics i admiradors, quan s’assabentaren tretze dies més tard de la pèrdua dels Granados, es feu més dolorós, perquè sabien amb coneixement de causa el que perdia el món de la música.

Amb la divulgació d’aquest episodi, que a qui el llegeixi demano sigui benèvol, no he pretès altra cosa que sumar-me al record d’aquella agradable vetllada viscuda el divendres dia 4 de maig de la mà del duo Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, i en el que van tenir-hi una presència especial Granados i Kreisler. Rememorar els fets que he descrit, afegint-hi altres noms –algun de ben nostres-, ens pot ajudar a què com a catalans i vallencs sentim Kreisler una mica més proper.

Kreisler a dalt de tot

La pianista Julia Supinova i el violinista i director d'orquestra Tobias Gossmann un cop acabat el concert al Teatre Principal de Valls que es va dur a terme el dia 4 de maig. Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

El repertori del concert que Tobias Gossmanna ens va presentar el divendres, dia 4 de maig a Nits de Clàssics, té un significat especial i es basa en un criteri molt ben meditat per anar a parar a l’objectiu final: Fritz Kreisler.

Fritz Kreisler (Viena, 1875-Nova York, 1962), és venerat per tots els violinistes, i considerat un dels més grans violinistes de la història, així com un dels més estimats. Igual que tots els grans instrumentistes del passat, i a diferència del que succeeix avui, la seva manera de tocar era personalíssima i reconeixible des de la primera nota. Aquesta reverència la va fer palesa Tobias Gossmann en el transcurs del concert, tant per la interpretació del repertori com per els plaents i il·lustratius comentaris, que tots vàrem agrair moltíssim.

Gossmann va oferir una classe magistral a l’audiència posant en context els espectadors i recordant com Fritz Kreisler, que havia estat tot un nen prodigi, havia arribat a la fama després de passar per alts i baixos en què, fins i tot, va ser vetat pel concertino de l’Orquestra Filharmònica de Viena quedant fora d’aquesta formació orquestral. Aquest fet i d’altres el van allunyar durant uns anys de la música, aconseguint molts més èxits als Estats Units que no pas a Europa. Per temor a ser rebutjat va escriure moltes obres amb el pseudònim de Gaetano Pugnani.

Així, i amb el bon criteri al que ens referíem a l’inici, Tobias Gossmann, encetà el concert amb  la Sonata per a violí i piano núm. 3, la pòstuma sonata  de Eduard Grieg, que sobrepassa en matisos tràgics d'intens contingut intel·lectual, una música típicament romàntica, que Tobias Gossmann la va executar amb gran llibertat i rellevant qualitat musical, sobretot en la Romança  que constitueix el segon temps. En el camí per arribar a Kreisler, ens va interpretar dues obres curtes d’Elgar, però d’una profunda sinceritat i emoció: Chanson de Nuit i Chanson de Matin, de melodia molt atractiva.

Després d’un breu descans, ens presentaven un títol molt breu: Obres diverses per a violí i piano de Fritz Kreisler, i que en realitat va resultar ser el gruix de la vetllada. Tobias Gossmann, incansable en el violí, i Júlia Supinova al piano, transmetien la qualitat de la música de Fritz Kreisler mitjançant composicions pròpies o versions arranjades pels innumerables concerts que va realitzar com a concertista de violí.  

Entre les primeres enumerarem Beautiful Rosemary, una petita obra amb molt d’encant que requereix molt de virtuosisme;  Liebesfreud  (alegria del amor)  Liebesleid (pena del amor). És curiós que Liebesleid soni molt més dolç que no pas Liebesfreud, tot i que està ple de tristesa. El so i el to del violí... admirable... sense paraules.

Entre les transcripcions i arranjaments, que són moltes, fetes per  Kreisler per als seus concerts, Tobias Gossmann ens va interpretar la Danza núm. 5 (Andalucia) d’Enric Granados, la Gavotte de Bach, entre altres.

Tobias Gossmann tornava a Valls, a Nits de Clàssics, després de les recordades vetllades que ens va oferir, com a director de l’Orquestra Camerata XXI al Centre Cultural Municipal, durant moltes temporades. En aquesta ocasió va ser com a violinista, tornant als seus orígens, acompanyat al piano per Julia Supinova, esplèndida pianista amb qui forma un duo de molta qualitat.

Tobias va estar brillant; impressiona la bellesa del seu timbre, així com el seu intens i expressiu vibrato, l’elegància i naturalitat amb que exposa el legato i la seva perfecta articulació; tot això li atorga un segell de qualitat inconfusible al seu art.

Una nova vetllada memorable al Teatre Principal.

“La situació de la música no és gaire bona, ni a Espanya ni a Catalunya"

Tobias Gossmann actua aquest divendres, dia 4 de maig, al Teatre Principal de Valls
en un concert de violí i piano del cicle Nits de Clàssics. 

ANNA ESTALLO / Valls /Alacant

Disciplina, rigor i pensament crític, però també temperància, generositat i gratitud.  En la trajectòria professional de Tobias Gossmann, director d’orquestra i violinista, emergeixen aquests i d’altres qualificatius que ajuden a entendre el tarannà d’un músic que damunt de l’escenari té la virtut d’exhibir la seva millor versió i la dels qui l’acompanyen.

Aquest divendres, dia 4 de maig i al Teatre Principal (2/4 de 9 del vespre), els qui encara no el coneixen tindran l’ocasió de comprovar-ho en el concert de violí i piano en què l’acompanyarà la pianista Julia Supinova.

L’última vegada que vaig tenir l’ocasió de veure’l dirigia l’Orquestra Camerata XXI. Ara el retrobo com a violinista formant duo amb la pianista Julia Supinova. Un canvi important si tenim en compte que des del 1999 es dedicava principalment a la direcció orquestral.

“En realitat no és un canvi, sempre he mantingut la meva faceta de violinista molt activa en grups de cambra i orquestres. Crec que la formació com a director d’orquestra ha de passar primer pel contacte molt intens i professional amb un instrument musical. Aquesta relació és la que realment obre el camí a la comprensió profunda de la música i la seva interpretació”.

Continua amb l’Orquestra Camerata XXI?

“Com tot en la vida, les etapes comencen i s’acaben, i la meva etapa amb la Camerata XXI ja fa un temps que va finalitzar. ”

Fent duo amb Julia Supinova a quin tipus de repertori es dediquen?

“Per a violí i piano hi ha molta música escrita i això abraça moltíssimes sonates dels millors compositors com ara Mozart, Brahms, Grieg, Schumann, Chopin, Txostakovich... El programa que fem al Teatre Principal de Valls l’obrim amb una sonata més seriosa de Grieg i tot seguit passem a peces que són més de divertiment, de saló però d’alt nivell. És música virtuosa, molt agradable d’escoltar i, alhora, de molt alta qualitat.”

Quins projectes s’han proposat com a duo? Potser algun disc?

“De moment el nostre projecte és el de tocar en concert i ampliar el nostre repertori. No descarto que algun dia ens plantegem l’enregistrament d’un disc, però ara com ara tots dos gaudim molt de la interpretació i actuació en viu”.

Com s’imagina que serà trobar-se de nou amb el públic de la ciutat de Valls?

“Torno a Valls amb moltes ganes, justament per la bona relació que tinc amb la ciutat i el seu públic. Tinc records molt i molt agradables de la llarga llista de concerts que hi he dut a terme i de les col·laboracions amb les Festes Decennals de la Candela i amb la coral Terpsícore.”

Vostè va néixer a Siegel (Alemanya) un país conegut per la seva gran dedicació a la música i per tenir una de les millors orquestres del món com és l’Orquestra Filharmònica de Berlín. No obstant, es va formar a Viena. Què li va fer prendre aquesta decisió?

“També m’he format a Alemanya ja que des dels 6 i fins als 18 anys vaig aprendre violí i piano amb professors del meu país. Més tard, després del batxillerat, i quan ja em vaig decidir a estudiar música professionalment, vaig voler completar la meva formació en una de les millors escoles de música. Vaig tenir la sort de passar les proves d’accés a l’Escola Superior de Música de Viena i fer les dues carreres: la de violinista concertista i la de director d’orquestra.”

Va iniciar la seva carrera professional com a líder i concertino de l’orquestra de cambra vienesa Maurice Ravel Ensemble i, més tard, va ocupar la plaça de concertino associat a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Va ser aquest el motiu que el va portar a Espanya?

“Sí, amb 23 anys volia opositar per a llocs de rellevància i vaig guanyar la plaça de concertino a l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Una bona raó per mudar-me a Barcelona.”

Com definiria la situació actual que viu Espanya pel que fa al món de la música clàssica?

“Francament crec que la situació pel que fa a la música clàssica no és molt bona, ni a Espanya ni a Catalunya. Sovint falta tant l’interès com els recursos per part de les institucions públiques i les poques subvencions que hi ha em sembla que de vegades estan injustament repartides.”

Què canviaria?

“La música és un bé molt important per a una societat. Els seus efectes beneficiosos en l’ésser humà i, especialment, en els joves, estan àmpliament comprovats per diverses investigacions científiques. Per tant, tornaria a una educació musical conseqüent a les escoles de primària i els conservatoris, i augmentaria les subvencions ben repartides per a millorar el panorama musical. Una altra qüestió fonamental seria la reducció important de l’IVA pel que fa a les entrades i a la contractació d’artistes. La música no és un luxe sinó una necessitat.”

Parla de tornar a una “educació musical conseqüent”. A què es refereix?

“Em refereixo al fet que la musica ha desaparegut com a assignatura obligatòria en l’ensenyament públic a les escoles i ha quedat com una cosa residual. Això ha estat un error molt important. Sabem que els beneficis de la música són molt grans. Per exemple, un nen que estudiï música aprèn moltes més coses que un instrument com ara disciplina, la capacitat de fer coses complexes de manera simultània, reforça la concentració, aprèn a treballar en grup. Abans d’eliminar l’assignatura de música la forma com s'impartia ja era una cosa més aviat rància i avorrida, antiquada; ara es podria fer un plantejament més modern. Crec que l’assignatura de música hauria de formar part del temari com ho fa l’esport que també és molt beneficiós.”

Donem poc valor a la música.

“Un concert ens fa oblidar els nostres problemes i l’estrès diari, ens desconnecta. Veiem resultats destacables quan es fa teràpia amb música en entorns on hi ha persones grans que, per exemple, tenen problemes de demència.

No entenc que a la nostra societat la música estigui tan deixada de la mà i se li doni tan poca importància.”

Què li sembla la metodologia que s’usa en algunes escoles de música d’estudiar l’instrument de manera grupal?

“Aprendre a tocar un instrument és complex i pot tenir un efecte contraproduent fer-ho amb aquest sistema. L’evolució d’aprenentatge és lenta i amb aquesta metodologia la frustració pot conduir l’alumne a l’abandó, com ja s’està veient en infants que estudien un o dos anys i després ho deixen. La metodologia grupal s’usa bàsicament per motius econòmics.”

Vostè que és d’origen alemany deu notar molta diferència del tracte que rep la música en els països amb més tradició en aquesta disciplina.

“Crec que és important destacar que s’han produït dos tipus de crisis: l’econòmica i la cultural. I totes dues han afectat per igual a tot el món, llevat de la Xina, on ara estan descobrint els grans beneficis de la música i han construït gran espais i sales de concerts perquè volen potenciar el contacte de la societat amb la música, aquest gran bé cultural que hem anat heretant dels nostres avantpassats.

El que passa és que en països com Alemanya o en països que estaven més ben situats en l’àmbit musical o que tenien una tradició molt arrelada, la caiguda s’està produint des de més amunt.”

Estaríem parlant d’una crisi de valors?

“Sens dubte, estem vivint una caiguda de la cultura en general. Les institucions públiques haurien de fer alguna cosa per poder contrarestar aquesta situació.”

En l’agenda de la seva pàgina web apareixen diversos compromisos amb la Sinfonieorchester Wuppertal a Itàlia, Suïssa i Alemanya com a violinista. Quina relació manté amb aquesta formació? És un vincle estable?

“Sí, aniré com a concertino convidat a la Sinfonieorchester Wuppertal que és una orquestra de categoria A a Alemanya. Tenim una relació molt estreta i com en la majoria dels meus treballs hi vaig com a freelance, segons les necessitats de l’orquestra.”

Se sent feliç i còmode en el rol de violinista?

“I tant que sí. En primer lloc sóc músic i sóc feliç quan puc exercir la meva professió amb les eines que domino: el violí i la batuta.”

Quins plans té a mig termini?

“M’agradaria poder seguir treballant en la mateixa línia que ara, com a director d’orquestra, violinista, concertino i com a docent per a joves talents. Tinc bones relacions laborals amb orquestres d’Espanya, Itàlia, Alemanya i Malàisia i a curt, mig termini, estaré dirigint diverses orquestres en gires per Itàlia, Portugal i Japó. També estic implicat en un projecte molt interessant a la Universitat d’Alacant i, òbviament, tenim en cartera concerts de duo amb la Julia Supinova i altres formacions de cambra.”

En què consisteix aquest treball com a docent per a joves talents?

“La Universitat d’Alacant està intentant contrarestar aquests efectes negatius que comentava abans. Aquesta universitat ja fa molts anys que té una orquestra d’estudiants i ara estic fent de director treballant per millorar la seva tècnica. Alhora, també tinc alumnes a nivell particular que volen accedir a escoles superiors de música o, fins i tot, que es preparen per opositar en orquestres professionals. I a Rubí sóc professor de l’escola municipal.”

També segueixen la metodologia grupal en l’aprenentatge de l’instrument?

“No, a l’Escola de Música Rubí les classes d’instrument són individuals; no ho concebria de cap altra manera.”