La desconeguda vinculació de Fritz Kreisler amb la ciutat de Valls

El violinista Tobias Gossmann i la Pianista Julia Supinova durant el concert que van oferir dins del cicle Nits de Clàssics al Teatre Principal de Valls i en què van oferir un repertori dedicat a Kreisler. Foto: JOAN GASULL

Text: ANTON DILLA / Valls

Permeteu-me que després del bon record que ens va deixar el concert Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, on va tenir un protagonisme virtual principal Fritz Kreisler, ho aprofiti per divulgar un fet que potser per a alguns no és prou conegut i que ens apropa més Kreisler.

Aquest gran violinista, compositor i arranjador d’origen austríac va organitzar, formant equip amb Pau Casals –l’ànima- i Paderewski, així com coprotagonitzar, juntament amb altres eminents artistes, el concert que el dia 7 de maig de l’any 1916 (pràcticament, es complien 102 anys en el dia que es va fer el concert a Valls) es va fer al Metropolitan Opera House de Nova York sota els auspicis de la junta directiva del teatre d’òpera novaiorquès. 

Va ser un  concert benèfic a favor dels sis fills orfes d'Enric i Empar Granados, els quals havien mort d’accident el dia 24 de març mentre traspassaven el canal de la Mànega després d’una gira americana de tres mesos amb motiu de l’estrena de Goyescas. No portaven ni dues hores navegant a bord del vaixell Sussex, ja que s’havien tornat a embarcar al port anglès de Folkestone per dirigir-se a França, quan un submarí alemany els va torpedinar.

Reprenent la narració que ha motivat el meu escrit, en primer lloc vull ressaltar l’estrena de Goyescas als Estats Units, obra de la que abans de l’estrena ja se’n parlava. I a tall de xafarderia: pensem que poc abans  d’iniciar els assajos Granados encara hi va fer retocs i algun afegitó. La nit de l’estrena al teatre no s’hi cabia. El resultat, explosiu. Un èxit extraordinari, colossal, amb aclamacions delirants. En segon lloc, l’altra part de la moneda d’aquella història: la infeliç. La que va esdevenir mentre els melòmans encara assaborien aquell plaent regal per la sensibilitat; l’aparició de la despietada Melpòmene.

El concert in memoriam pels Granados va ser una escenificació amb sons de tragèdia. El programa estava confegit amb sentiment, ben pensat i delicadament estructurat pels seus organitzadors, Pau Casals sempre al capdavant. Casals era molt amic d’en Kreisler i tots dos ho eren d’en Granados. Per a això, en una circumstància com aquella, el mestre Casals va demanar el seu concurs, com després ho va fer amb d’altres; però Kreisler es va implicar en tot i per a tot. Finalment, degut a la quantitat d’oferiments es va haver de recòrrer a una selecció. Com es podrà comprovar, va ser un grup de primeres espases les que s’encarregaren de donar contingut i de transmetre les emocions musicals que requeria el concert. Tots es trobaven al cim de la fama. El repertori que escolliren i en l’ordre que s’executà va ser:

Trio (de l’Arxiduc) en si bemoll major Op. 97  de Beethoven, interpretat per Ignacy Jan Paderewski, piano; Fritz Kreisler, violí i Pau Casals, violoncel. Va ser la primera i única vegada a la història que s’aplegaren aquests intèrprets. La cosa prometia i les cares del públic que rebentava la sala del vell Met ho expressaven. El resultat, apoteòsic i indescriptible.

Sängers Trost de Schumann; La deessa en el jardí de Granados i El Senyor és meva llum d’Allitsen cantades pel tenor líric irlandés, John McCormack (que aleshores també era una celebritat), acompanyat al piano per Fritz Kreisler, van seguir mantenint a gran l’alçada el llistó.

Rondó, de Beethoven/Kreisler; Danza Española de Granados; Tambourin Chinois de Kreisler; a càrrec de Fritz Kreisler al violí i Pau Casals al piano. Què podien dir… si no trobarien paraules adients. La gradació a l’interior del teatre anava pujant.

Come Again Sweet Love de Dowland; Mignonette de Weckerlin i Ständchen i Du bist die Ruh', de Schubert, interpretades per la mezzo-soprano holandesa, Julia Culp, acompanyada al piano per Coenraad V. Bos. El clímax es feia físic, quasi tangible. Una mena de boirina espessa, imperceptible, però existent, formada pels diversos fluxos emocionals corporals en secreció que s’anaven condensant planava per la sala.

Berceuse, op. 57; la Polonesa en la bemoll major i la Marxa fúnebre de la Sonata per a piano n. 2 en si bemoll menor, op. 35, totes tres de F. Chopin, executades al piano per Paderewski; aquell gran músic, prohom i líder nacional que al cap de dos anys seria president del seu país (Polònia).

La magistral i corprenedora interpretació –i posada en escena, es podria dir- de la Marxa fúnebre que va fer el també gran esteta, Ignacy Jan Paderewski, va deixar, literalment, tocats els assistents. La sala, en penombra. El raig de llum d’un canelobre encès a l’escenari, al costat del piano, creava l’atmosfera propícia. Amb l’última nota de la Marxa, que el públic va sentir com una esgarrinxada, es feu el silenci; un silenci enorme, profund, quasi d’ultratomba. S’escoltaven tan sols uns lleugers singlots dels que somicaven. Després d’uns segons interminables, els aplaudiments eixordadors, solemnes, emanaren amb ràbia per expressar la injustícia d’aquella dissort.

A l’entreacte tocava fer el panegíric d’en Granados. El clímax estava en el seu punt àlgid. En aquell moment, l’escenari rebia un potent raig de llum de focus que il·luminava exclusivament a qui es preparava per dirigir unes paraules al públic. Era el baix valencià  –que durant quasi vint anys va estar en plantilla del Met- Andrés De Segurola (el nom complet del qual era Andreu Perelló de Segurola). De Segurola havia insistit molt a Pau Casals perquè el deixés participar en l’homenatge cantant alguna peça. 

Finalment, Casals, a contracor, va sucumbir a la seva pertinaç insistència però, com que ja estava tancat el programa, li va oferir assumir, no sense recança, aquella part igualment delicada de l’acte. I és que Casals considerava de Segurola, tot i el do de paraula que exhibia, més aviat superficial i una mica tarambana. Tanmateix, per acabar de treure’s del davant aquella mena de xitxarra va acabar per cedir. Finida la funció, el mateix Casals no tenia inconvenient en reconèixer que havia estat tot un encert deixar fer a De Segurola. Quan el públic començava a refer-se de l’actuació de Paderewski, les paraules commovedores d’exaltació i de plany de De Segurola el van tornar a sumir en un mar de llàgrimes. 

La segona part va seguir amb: Amor y odio; El majo discreto i l’Elegia eterna d’en Granados.

Granados havia compost L’Elegía el juny de 1912 pensant en l’excelsa soprano de coloratura barcelonina –barcelonina però de mare vallenca i com ella deia recordant els sojorns que hi havia fet de petita, que també se’n sentia- Maria Barrientos (i Llopis), a qui li va dedicar. Aquell dia, les interpretacions van anar a càrrec de la mateixa Barrientos, que ho feu amb una emotivitat indescriptible (recordem que bona part de l’aforament feia estona que s’havia deixat anar i plorava a llàgrima viva). La Barrientos, que aleshores estava a la cúspide de la seva carrera, va estar acompanyada al piano per Pau Casals.

L’Ària de la Suite de corda en Re Major, de Bach, i el Minuetto amb variacions, de Haydn, van anar a càrrec de Pau Casals, al cello, i de Fritz Kreisler, al piano. Aquest mà a mà va fregar la perfecció, malgrat les circumstàncies en què es produia.

Les peces: Jocelyn: Cachés dans cet asile de Godard i Le nil, de Leroux, a càrrec del tenor John McCormack, acompanyat per Fritz Kreisler al violí i Edwin Schneider al piano, van ser les últimes actuacions d’aquella inesborrable i emotiva vetllada d’homenatge i benèfica.

L’endemà del concert, el New York Times se’n feia ressó i considerava que l’esdeveniment musical havia estat tot un èxit i que havien superat les expectatives. Escrivia, literalment, que havia estat un dels més importants que mai s’havien fet a Nova York. En destacava la participació dels solistes, tots ells de gran prestigi internacional. També la multitud de públic que va atreure, el qual no va poder ésser encabit dins de l’auditori del MET. Tanmateix, gran part d’aquelles persones van restar a les portes i a les rodalies del teatre fins que va finalitzar l’acte.

A més de referir-se a la venda de tots els seients, detallava que al vestíbul es van vendre programes de record en els que figuraven els autògrafs de Maria Barrientos, Julia Culp, Pau Casals, Fritz Kreisler, John McCormack i Ignacy Paderewski a 5 dòlars cada un. A part, que Mme. Paderewski, assistida per Mme. Casals (que aleshores encara era l’egoista i egocèntrica soprano nord-americana Susan Metcalfe) i Mme. Kreisler, venien nines que havien elaborat artesanalment uns refugiats polonesos protegits de Mme. Paderewski. 

El producte d’aquestes vendes anava a reforçar el fons comú que havia de ser lliurat als fills orfes dels Granados. Un fons que va superar els 11.000 dòlars (dòlars del 1916, que eren unes 60.000 pessetes d’aleshores!)

Seguia informant el New York Times que el programa havia ofert algunes característiques inusuals pel que fa a combinacions d'artistes. Destacava que per primera vegada Paderewski, Kreisler i Casals havien tocat junts els quatre moviments del Trio de Beethoven, Opus 79, en si bemoll. Que McCormack havia cantat cançons acompanyat per Mr. Kreisler al piano, i un segon grup en el que el mateix Kreisler ho va fer al violí: La Berceuse de Godard de Jocelyn, i Le Nil de Leroux l’acompanyament al piano de la qual va correspondre a Edwin Schneider. Aquestes peces van ser el colofó del concert.

Quan el dia 11 de març el matrimoni Granados va partir del port de Nova York els van anar a acomiadar el cercle d’amics més íntim, entre els quals hi havia Maria Barrientos, Casals, Paderewski i Kreisler. Casals i Kreisler, prèviament, els havien passat a recollir al Wellington Hotel. El cop que va suposar per a tothom i en especial per a aquells bons amics i admiradors, quan s’assabentaren tretze dies més tard de la pèrdua dels Granados, es feu més dolorós, perquè sabien amb coneixement de causa el que perdia el món de la música.

Amb la divulgació d’aquest episodi, que a qui el llegeixi demano sigui benèvol, no he pretès altra cosa que sumar-me al record d’aquella agradable vetllada viscuda el divendres dia 4 de maig de la mà del duo Gossmann/Supinova, al Teatre Principal de Valls, i en el que van tenir-hi una presència especial Granados i Kreisler. Rememorar els fets que he descrit, afegint-hi altres noms –algun de ben nostres-, ens pot ajudar a què com a catalans i vallencs sentim Kreisler una mica més proper.