"Tot el que he trobat de Karel Halír em sembla impressionant"

Eduardo García Salas actuarà al Teatre Principal de Valls el dijous, dia 9 de maig,
a 2/4 de 9 del vespre amb el HalírTrio. Foto: MICHAL NOVÁK

ANNA ESTALLO / Valls / Praga

Amb Eduardo García Salas (Lleida, 1974) podríem estar parlant hores i hores. La seva vida està plena de curioses coincidències que han posat en el seu camí oportunitats úniques. Primer, va ser el seu encontre amb el gran mestre Zdeněk Gola, després va venir la trobada amb seu valuós violí i, entre mig, la història que el va portar fins al violinista Karel Halír, al qual va rescatar de l’oblit.

Eduardo García Salas, alma mater del Halír Trio amb qui actuarà al Teatre Principal de Valls, el dijous, dia 9 de maig (2/4 de 9 del vespre) dins del cicle Nits de Clàssics,  viu a Praga des del 2008.

Quan va arribar per primer cop a Praga només tenia 17 anys.

“Quan tenia 14 anys a la meva ciutat hi havia uns cursos que es feien a l’estiu que els organitzava l’Orfeó Lleidatà i en què sempre venia una orquestra de cambra pilot de l’aleshores encara Txecoslovàquia. Ens hi afegíem músics de Lleida i d’altres parts de Catalunya. Un dia, un professor dels que venia amb l’orquestra em va recomanar una escola d’Ostrava, a Txèquia, liderada pel mestre Zdeněk Gola. 

Recordo que al setembre encara vaig anar a Morella a fer uns cursos per si de cas  no marxava a Txèquia. Però al setembre, em van trucar de Txèquia per fer les proves selectives i, per sort, el Consell Comarcal del Segrià em va becar els estudis ja que sense aquest ajut hauria estat impossible anar a Txèquia perquè  a casa som set germans. El 1992 vaig marxar pensant que m’hi estaria un any i com que el mestre era un fora de sèrie, vaig estar amb ell cinc anys. Precisament, aquesta setmana el vaig anar a  veure; ja té 90 anys i es troba en un estat molt delicat de salut. 

Tinc un gran record de les seves classes: la seva qualitat humana i la seva vàlua com a mestre són infinites. I una dada curiosa: en les seves classes mai tocava el violí. De jove havia tingut un problema a l’esquena que el va obligar a deixar aquest instrument, però ho tenia tot el cap i t’ho explicava amb una gran pedagogia. Ha creat escola i, tot just ara han estat publicats els mètodes que sempre ha caracteritzat les classes de Gola. Hem de pensar que el professor de Gola havia estat alumne del gran mestre i violinista  Otakar Sevcik.”

Després d’estar 5 anys amb Gola ja estava preparat per fer el salt?

“Ell em va preparar per fer les proves de la Jonde a on vaig poder accedir després de ser seleccionat entre més de seixanta candidats. La Jonde em va becar i vaig passar el meu cinquè any a  Ostrava i després vaig estar un any a la Universitat de Nuremberg estudiant amb Hans Peter Hoffman. El segon any el vaig passar a Amsterdam estudiant violí barroc que en aquell moment em fascinava.

Com li va sorgir l’ocasió d’anar a Praga com a músic professional?

“Durant l’any que era a Holanda van venir molts músics txecs a fer un curs i va ser quan em van oferir la possibilitat d’anar a Praga a tocar. L’estiu de 1999 em vaig casar amb la meva núvia. Ella estudiava Història de l’Art a Ostrava quan jo era estudiant. Vivíem a la mateixa residència estudiantil i només ens separava una habitació. Ella sempre em deia que primer va conèixer el meu violí que a mi perquè sempre sentia com assajava. Curiosament la meva xicota era nascuda a la mateixa ciutat que el violinista Karel Halir: Vrchlabi, un nom que significa damunt de l’Elba, ja que en aquesta ciutat es troba el naixement d’aquest riu.”

Així, no va tornar a Catalunya perquè va trobar l’amor a Praga...

“No, ben bé. Jo al 2003 vaig guanyar la meva plaça de concertino a l’Orquestra Julià Carbonell de Lleida, on també havien entrat les meves dues germanes, una fent de flautista i l’altra de violista. Allí hi vaig ser durant 5 anys, fins el 2008.

En aquella època vivíem a Vilassar de Mar, que era una ciutat que havíem escollit expressament per viure, perquè ens agradava molt i, a més, jo també tocava al Teatre del Liceu. Vilassar, a més, és el poble on va estar escrivint Granados i on es va trobar amb Pau Casals. També hi va ser la pianista Rosa Sabater que era d’allí i, precisament el primer pianista que em demana de fer un trio va ser Miquel Jorba que viu a Alella de Montserrat i que va contactar amb mi perquè buscava informació sobre Rosa Sabater i els concerts que va fer a Praga.

La meva dona, però, no s’hi va acabar d’acostumar i vam decidir tornar a Praga...”

Quan van marxar ja tenia feina a Praga?

“Jo com a violinista em puc guanyar la vida a Praga o qualsevol altra part del món perquè tocar el violí és internacional. De seguida un company em va dir que a la Filharmònica Txeca faltava un violí perquè tenien una baixa per maternitat i allí m’hi vaig estar 7 anys. Des del 2010 treballo com a concertino amb l’Orquestra del Teatre Karlin de Praga, una formació que fa operetes i musicals i on el nombre de músics és més reduït.”

Per què trien el nom del violinista Karel Halír per donar nom al seu trio?

“El 2010 vaig fer un concert a Vrchlabi amb violí i orgue i quan ens estàvem canviant va venir un senyor que ens va preguntar si sabíem qui era Karel Halír. Davant la nostra sorpresa, perquè no en sabíem res, ens va donar una revista del 1986 on hi havia dues pàgines dedicades a aquest violinista encapçalades amb el títol: “Halir, el Paganini txec”. 

Em va cridar l’atenció que hagués estrenat el concert de Sibelius, el concert de Txaikovsky, que tingués un Stradivarius amb el seu nom, que hagués tocar el Concert de Beethoven al Carnegie Hall, que hagués escrit unes escales publicades a Berlín el 1896, que en aquesta ciutat hagués fet de professor durant 10 anys... A més, tenia el seu propi quartet amb qui va estrenar obres de Richard Strauss, va ser el primer concertino a tocar l’òpera Carmen de Bizet (a Königsberg el 1879), va ser concertino a Weimar i també va ser concertino a l’Òpera de Wagner. Tot això i el que he anat trobant de Halír m'ha semblat impressionant.”

Amb quina finalitat han dissenyat el programa que presenten a Valls?

“Es tracta d’un programa molt ambiciós; de fet volem que sigui el nostre segon CD. Hem inclòs Granados perquè jo soc de Lleida, ciutat on va néixer aquest compositor i, a més,  l’obra que tocarem és fantàstica i es complementa molt bé amb qualsevol programa. El Trio de Txaikovsky va ser estrenat a Rússia pel  violinista txec  Jam Hrimaly. Fora de Rússia, l’estrena va ser a Leipzig el 1888 on el violí el va tocar Karel Halír, el violoncel el va tocar Schröder i el piano, el rus Alexandre Siloti. 

Va ser molt curiós perquè Txaikovsky era entre el públic i en les seves memòries va escriure que aquell dia els músics van tocar fantàstic. Això és important perquè prèviament el concert per a violí de Txaikovsky s’havia estrenat a Viena el 1881 amb el violinista Adolf Brosdky i no va agradar a ningú. El 1884 Karel Halír acompanyat al piano per Alexandre Siloti feia el primer temps del concert per diverses ciutats alemanyes i per les crítiques traspuava que allò no acabava d’agradar. El juny del 1886, en una ciutat a prop de Weimar, hi havia un festival de música en què el mecenes principal era Franz Liszt. Allí, Halír va estrenar el concert de Txaikovsky amb orquestra.”

Fan gira per Espanya?

“Sí, no podria ser de cap altra manera venir a tocar aquí. Hem començat a Mallorca el 5 de maig, amb concert i classes magistrals per als alumnes, també passem per Monzón, anem a Dènia, passem per Fraga, per Barcelona, Marbella, i Gandia amb un orquestra Txeca on continuaré la gira per diferents ciutats d’Espanya.”

Vostè toca amb un violí Johannes Uldaricus Eberle construït a Praga al 1750. Crec que aquest violí té una història especial...

“Crec que és un regal que em va fer Halír (ho diu entre rialles). Sempre he tingut problemes amb els violins. El meu primer instrument se’m va corcar i el meu professor de Lleida em va deixar un violí Labert del 1923 durant uns anys, fins que el director de l’Escola de Música de Vrchlabi em va dir que una senyora estava molt interessada a cedir a l’escola el dos violins del seu marit que acabava de morir. 

Un d’ells no era gaire bo, però l’altre -que no tenia cordes-, tenia la fusta molt bona i li vaig dir al director de l’escola si me’l podia deixar ja que els seus alumnes eren massa petits per poder tocar aquest violí. Ell em va dir que me’l donava. El vaig portar a luthier que el va reparar i el va posar a punt. És un violí Eberle txec que està fet el 1750 en una casa de violins molt famosa de Praga.”

No és un violí molt potent, de fet un amic em va dir que aquest violí no serveix per tocar Brahms, però a mi no em molesta gens perquè Brahms és a per a molt grans violinistes i no entra dins del meu repertori. En canvi, el so del meu violí és preciós!”