Reptes i avinences

Diferents moments del concert del Duo DeLis. Fotos: JORDI TREMOSA.

GABRIELLE DEAKIN / Valls

Fa 25 anys era habitual lamentar la falta de nivell dels intèrprets catalans i espanyols, en comparació amb músics de segons quins altres països, sobretot en el cas d’instrumentistes de corda. 

L’obertura d’escoles de música de titulació pública al llarg d’aquests anys i el major accés als ensenyaments musicals que han tingut els joves, poc a poc ha canviat aquesta percepció. 

Avui dia, joves instrumentistes de casa nostra poden competir en igualtat de condicions amb els seus equivalents europeus, russos, nord-americans i asiàtics.

Veiem aquest fet reflectit en agrupacions com el Duo DeLis que va actuar el dijous passat al Teatre Principal, dins del cicle Nits de Clàssics dels Amics de la Música de Valls. El Duo DeLis, que en un any d’activitat professional, ha aconseguit uns quants premis importants, combina els talents d’una jove violoncel·lista catalana, Irma Bau, amb les delícies d’una jove pianista russa, Irina Veselova.

Les dues noies es complimenten d’una manera particular: La pianista, amb una tècnica brillant, toca de manera continguda, transparent i tremendament neta. Fins i tot en els passatges més enrevessats, on el piano assumeix un pes molt desigual del discurs musical, manté sempre una actitud horitzontal amb la seva companya, un repartiment igual de poder. Per la seva banda, la violoncel·lista porta a la seva actuació un major grau de teatralitat, més voluntat de diva, com si diguéssim. 

Sembla que entre les dues noies hi ha un pacte tàcit que reconeix les limitacions de cada instrument: el piano com el fonament inqüestionable del discurs musical, el violoncel, com l’element més humà, personal i emocional del conjunt. La complementarietat d’aquests dos papers i les altes capacitats de comunicació i reacció entre les dues instrumentistes dona com a resultat interpretacions considerades, poètiques i originals.

Un error en el programa

El repertori del concert va reflectir la procedència de les dues instrumentistes; en primer lloc, la Suite popular espanyola de Manuel de Falla, seguit per dues sonates per a violoncel i piano dels grans compositors russos Dmitri Shostakovich i Sergei Rachmaninov. Un error en el programa de mà—la falta del primer moviment, Allegro non troppo de la sonata de Shostakovich— va crear confusió entre el públic i aplaudiments prematurs. Però, va ser l’únic detall imprevist en un concert on el públic vallenc va mostrar la seva bona voluntat i capacitat de concentració davant d’un programa exigent pel que fa la llargada i complexitat de les obres.

El conjunt de violoncel i piano presenta reptes acústics als compositors i intèrprets. El so d’un violí s’enfila per sobre de la ressonància d’un piano i si un violí i un piano coincideixen en el registre agut, les notes acampanades del piano—amb una vida sonora curta—encara deixen percebre el violí. Però el registre habitual del violoncel coincideix amb un registre molt ressonant del piano. Si no hi ha la voluntat d’evitar-lo, les línees diferents dels dos instruments poden acabar formant una massa sonora amorfa i confusa. Les respostes a aquest repte són variades; el compositor pot optar per situar una bona part de la línea de  violoncel en seu registre més agut on el problema és menor; també pot optar per una escriptura pianística despullada o una que faci servir articulacions percudides amb poc gruix de ressonància. Aquestes solucions  van ser especialment apreciables el dijous passat en les obres de Falla i Shostakovich. I finalment, allà on el compositor no ha pogut evitar una certa competència entre els instruments pel mateix espai sonor, són els intèrprets els que han d’intervenir, tot mirant de contenir el so i ressonància del piano per afavorir la percepció del so del violoncel en els seus registres més greus.

El president de l'AMV va dedicar un homenatge a Miquel Pujol
en record de la seva dona Gemma Romanyà, artífex del Concurs
Paper de Música. Foto: JORDI TREMOSA

L’única crítica que faria del concert del Duo DeLis —una crítica que faig extensible a molts dels grups que toquen en l’acústica seca del Teatre Principal—és un possible excés d’aplicació d’aquesta tàctica d’igualar els nivells dels instrumentistes a la baixa. En una acústica ressonant, el problema de barreja de sons és molt present, però aquí, al Principal, és molt difícil que passi. És més probable que el públic es quedi amb ganes d’apujar el volum en un moment determinat.  Sobretot a la sonata del Rachmaninov m’hauria agradat tenir la tapa del piano ben oberta, en lloc de mig tancada, i fer suar més la violoncel·lista, que tenia tot el control de l’arc i el so necessari per sortit ben parada del repte. D’aquesta manera, potser, hauríem trobat en els moments més catàrtics de les obres la mateixa força que vam gaudir tan plenament en els moments més íntims.