 |
| Lana Trotovsek i Maria Canyigueral van rebre una llarga ovaciò del públic al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL |
Dia: dijous 7 de novembre 2019.
Lloc: Teatre Principal
Intèrprets: Lana
Trotovsek, violí i Maria Canyigueral, piano.
Programa: Tres Sonates de Beethoven: Sonata
en re major Op. 23, número 4, Sonata en fa major Op.24, número 5 La Primavera,
Sonata número 9 en la major Kreutzer.
ROMAN
GALIMANY / Valls
Un
concert es converteix en un tot un esdeveniment quan les intèrprets convidades,
tot i la seva esplèndida joventut, tenen al seu darrera un historial
professional valuós i, encara més, quan proposen un repertori monogràfic
amb tres sonates per a violí molt representatives de Beethoven, per cert mal
anomenades amb aquesta terminologia.
Caldria
anomenar-les sonata per a violí i piano, ja que Beethoven tenia com a primer
instrument el piano, sobretot perquè obres com aquesta són més un duet que un
solo de violí. No deixa de sorprendre mai l’immensurable talent del geni de
Bonn.
Tant
la Maria Canyigueral (piano), com la Lana Trotovsek (violí), posseeixen un alt nivell de mestratge instrumental i de
respecte per les obres que interpretaren. I el cas és que l'execució va
resultar enlluernadora i colpidora en tot moment. Va ser molt destacable la perfecta
comunió entre el violí i el piano, i la transmissió del sentiment desesperat i
turmentat; en ocasions també nostàlgic i reflexiu. L'execució tècnica dels passatges més audaços,
per la seva celeritat o per la presentació de notes dobles, va resultar impecable.
El
so i la declamació del violí i piano en l’adagio de la Sonata a Kreutzer
va ser, probablement, un dels moments culminants, inoblidable, de tot el
concert; preciós el cant inicial, en particular. En les obres de Beethoven, són
més difícils els moviments morosos, i aquest segon moviment, que dura 15 minuts,
sens dubte no és fàcil.
La
Sonata a Kreutzer no és una obra d’espectacle superficial, sinó una
excel·lent, magistral obra per a violí i piano. Només en concerts trivials
apareix el violí com a "solista" explícit i el pianista queda relegat
a un "acompanyament" de suport. En qualsevol gran obra concertada per
als dos instruments, com la Sonata a Kreutzer, és sempre el cas on els dos instruments són absolutament iguals.
La importància de
cadascun és musicalment igual, però la part del piano és tècnicament més
directa que la del violí. El piano té moltes ràpides contrastades, canvis de
tempo. El segon moviment també és extremadament tècnic.
Lana
Trotovsek meravellà el públic amb el seu violí, sense ser esclava de la
perfecció tècnica, li donà a les sonates l’expressió del sentiment, comunicativa,
frasejant amb tendresa, però també amb un lirisme més encès, ric i acolorit i amb
matisos.
La
Maria Canyigueral va encisar al públic per la bellesa del so que va arrencar
del piano, so càlid, ple, bellíssim, mostrant una agilitat capaç dels tempo més
variats i perfectes, amb pulsacions d’immaculada claredat i precisió; molt
precís, “net”, fluid i delicat. Una actuació tan esplèndida! Bravo Maria.
La
versió de les tres sonates va tenir una força extraordinària i l’impuls d’una
joventut madura. El cant en el diàleg de tots dos instruments va ser brillant,
molt especialment en els moviments lents o en episodis com el precitat
anteriorment en la Sonata a Kreutzer. La seva visió d’aquestes obres té
molta vitalitat, elegància i contrast, piano i forte, tempo líric i presto.
L’èxit
va ser, com era d’esperar, clamorós. Vetllada, en definitiva, brillant per
l’exquisida bellesa del violí en mans d’una Trotovsek que el domina com pocs
concertistes, i el formidable piano de la Canyigueral que és un veritable luxe.
