"A Robert Gerhard sempre s'hi arriba tard perquè se l'ha d’anar a buscar"

Xavier Pastrana dirigeix aquest dijous l'espectacle
"I a la matinada, canta el rossinyol" amb l'Archénsemble.

ANNA ESTALLO / Barcelona

Nits de Clàssics va obrir la temporada amb un reconeixement a Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) i enfila la recta final (tot i que encara queda l’espectacle del 20 de juny), amb un concert amb un fil conductor que uneix diferents elements amb l’obra del compositor vallenc.

Xavier Pastrana, guitarrista de formació, expert en cant coral i director àmpliament reconegut per la seva participació en diferents projectes, és l’artífex de la proposta musical I a la matinada, canta el rossinyol que aquest dijous, dia 6 de juny (2/4 de 9 del vespre) arriba al Teatre Principal. Dirigirà la formació orquestral Archénsemble, el tenor Roger Padullés i el clavecinista Daniel Espasa amb un programa  original i singular que no deixarà ningú indiferent.

D’on surt I a la matinada, canta el rossinyol?

“Parteix de dues idees: una era fer un programa on poder compartir escenari amb el Roger Padullés que a part de ser un gran tenor és un bon amic i mai havíem coincidit i, l’altra, era compartir escenari amb el Dani Espasa que també és un músic del Camp de Tarragona i, alhora, és extraordinari. Per tant, em venia molt de gust de fer un projecte en què poguéssim estar tots tres junts.

A tot això s’hi sumava l’interès a poder fer alguna cosa vinculada a compositors de les comarques de Tarragona.”

És aquí on neix l’interès a incloure-hi Robert Gerhard?

“Exactament. Ell és el compositor més important que tenim a les nostres terres, sense cap mena de dubte, almenys pel que fa als últims segles. A partir d’aquí emergeix en el nostre espectacle la figura de Felip Pedrell que va ser professor de Robert Gerhard i aquí el compositor vallenc admirava molt. Tampoc podem oblidar que Pedrell, tot i que potser és menys conegut, hem de dir que com a pedagog i com a musicòleg va tenir moltíssima influència en tota una generació de músics de la Península. 

A més a més, em feia molta il·lusió poder sumar-hi en Xavier Gols, un compositor nascut a la Canonja d’on també és el Daniel Espasa, i que tot i que va morir molt jove, va deixar un llegat molt interessant. Gols també està vinculat a la figura de Pedrell perquè va formar part  d’una de les missions que es va fer a Tarragona de l’obra del Cançoner popular, un projecte que es va engegar per recollir cançons tradicionals de tot Catalunya i del qual Felip Pedrell n’era el president honorífic.

Com encaixa en tot això Manuel de Falla?

“Hi vaig sumar Manuel de Falla perquè era un altre dels principals alumnes de Pedrell. Tot plegat és com una fotografia d’una generació d’una època molt brillant d’abans que la Guerra Civil s’ho emportés tot.”

En què s’ha basat el treball de recerca per trobar el cordó umbilical de tot el programa?

“En el cas de Robert Gerhard i Manuel de Falla teníem dues obres que s’adaptaven a un format més aviat petit. Una és el Cancionero de Pedrell escrit per a un petit grup d’instruments igual que la versió original de l’Amor brujo.

Com que Felip Pedrell té obres per a orquestres molt grans, vam optar per agafar cançons per a piano i veu i fer-ne una adaptació per a petita orquestra, un fet que trobo especialment engrescador perquè al final també agafem aquesta música que es fa poc sovint. Tant la música de Pedrell com de Gols per a piano i veu se sent molt poc, i d’aquesta manera no només la fem sentir sinó que la fem sentir vestida de llarg amb l’orquestració que li dona una dimensió més profunda.”

En el programa porten una obra poc coneguda de Manuel de Falla com és Concierto para clave. Quina particularitat té aquesta obra que l’han inclòs en aquest concert?

“És un concert molt curt, però molt experimental que s’aproxima molt més a la línia de Robert Gerhard que no pas a la de Falla. No té res a veure amb l’Amor brujo; són dues peces que diries que són de compositors diferents. Aquesta obra és una mena d’experiment que Falla va fer cap al final de la seva vida i on, tot i que hi ha temes populars pel mig, harmònicament és politonal i sorprèn l’espectador. D’aquest concert podem dir que comencem amb un Falla que no sembla Falla i acabem amb un Gerhard que no sembla Gerhard.”

Parli’m d’Archénsemble, la formació amb què venen a Valls per acompanyar les obres.

“L’objectiu és poder reunir músics de qualitat per fer un tipus de música que se situa entre la formació orquestral i la de cambra, estem en una terra de ningú. La idea és poder fer aquest gènere musical que se situa entre mig i que, per tant, necessita músics de qualitat ja que moltes vegades hem d’afrontar reptes amb moltes particularitats. Archémsemble és una formació molt recent que es va estrenar al febrer d’aquest 2019 amb I a la matinada, canta el rossinyol.”

Quin significat té per a vostès tocar a la ciutat on va néixer Robert Gerhard?

“Ens fa molta il·lusió i, sobretot amb aquesta obra El cancionero de Pedrell perquè Gerhard normalment es relacionava normalment amb la música de l’Escola de Viena, un estil que no entra a la primera i que per accedir-hi s’ha de ser una mica experimentat, però en el cas d’aquesta obra que és totalment tonal i d’arrel folklòrica amb obres que Gerhard va arranjar amb una gràcia espectacular, la cosa canvia. 

Gerhard ho va fer d’una manera suprema, brillant des d’un punt de vista de la instrumentació, conservant el caràcter de  cada peça, respectant molt la melodia... vaja que és una obra ideal per a iniciar-se en Gerhard.”

Quin lloc ocupa a la seva vida Robert Gerhard?

“El problema amb Robert Gerhard és que no té obra coral per a cor sol i les obres orquestrals, en general, són per a grups molt grans, per a això a Robert Gerhard l’he tocat poc. El que sí puc dir és que quan vaig començar a estudiar cant una de les primeres obres que em van fer cantar va ser una obra d’aquest cicle de Felip Pedrell. 

La meva primera reacció va ser: Ostres!, això és Robert Gerhard? Doncs no era el concepte que jo en tenia d’aquest compositor. A Robert Gerhard sempre hi arribes tard perquè l’has d’anar a buscar. La seva música guanya molt quan la sents en directe, i enregistrada sempre li falta alguna cosa. Sempre que sento una obra seva penso: ‘Llàstima de no poder-ho sentir en directe’.”