 |
| La soprano Marta Matheu i el baríton Josep Ramon Olivé durant el concert que van oferir al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL |
Amb el bon record del concert de
fa dues temporades, l’Orquestra Barroca Catalana tornava a Nits de Clàssics el passat dijous, 28 de març, al Teatre principal
de Valls. Ho feien amb un programa que, pocs dies abans, interpretaren a l’església
de Sant Felip Neri de Barcelona, dedicat a la música barroca alemanya, amb obres
de Bach, Telemann i Händel. Cantates de concert i d’església per la soprano
Marta Matheu, el baríton Josep Ramon Olivé, Marina Durany i Tiam Goudarzi,
flautes. Helena Zemanovà dirigí la formació des del violí concertino.
Per obrir el concert ens van proposar el Concert per a flauta dolça i travessera
TWV 52 (Telemann-Werke-Verzeichnis). Tenim molt poques dades sobre aquest
cèlebre concert: res sabem en relació a l'any, al lloc i a les circumstàncies
que van conduir a la composició d'aquest paradigma del concert barroc.
Però el més important era escoltar la
música. Una delícia l’inici que van fer les dues flautes, amb un enigmàtic i
misteriós largo: les dues flautes entraren amb un meditatiu a sol, entrellaçant
els seus enfilalls en un delicat i natural contrapunt, amb breus tensions
harmòniques. Acompanyats silenciosament per l'orquestra, els dos solistes
oferiren un diàleg amb un refinat estil del barroc italià, fent palès durant
tota aquesta obra l'íntim lirisme dels millors adagis de Vivaldi. Realment
exquisida la interpretació de Marina Durany i Tiam Goudarzi.
Moltes de les cantates de Händel van ser
escrites per encàrrec del Marqués Ruspoli, el seu patró romà més important. Clori, mia bella Clori no s’esmenta
expressament en els comptes, però sens dubte és una obra romana (1707).
Marta Matheu va expressar esplèndidament els canvis d’estat d’ànim en les quatre àries, entre les que podríem destacar la tercera, amb uns sospirs desesperats acompanyats pels violins i una cura magistral del fraseig; evidencià la seva versatilitat i el perfecte domini de la tècnica vocal en obres tan exigents musicalment. En aquesta cantata, Marta Matheu, en la meva personal opinió, per sobre de tot elogi, tot el que ens va oferir és d'una bellesa prodigiosa i una força emocional incontenible.
Der am Ölberg zagende Jesus (Jesús angoixat a la Muntanya de les
Oliveres) TWV 1: 364 de Telemann, una cantata de
passió d'enorme profunditat, a més d'una bellesa superlativa.
Essencialment les dues fascinants àries titulades Mein Vater! Wenn dirs wohlgefällt (Pare meu! Si aquesta és la teva voluntat) i Kommet her, ihr Menschenkinder (Veniu, fills dels homes), on la corda i baix continu ens deixà literalment sense respiració.
El recitatiu inicial, Die stille nacht umschloss donin Kreis der Erden (La nit silenciosa envoltava el cercle de la terra), així com l'ària subsegüent, Ich bin betrübt bis in den Tod (Sento angoixes de mort), tan subjugadores, l’orquestra i el solista van fer-ne una magnífica interpretació on aconseguiren crear una atmosfera obscura identificant-nos amb l’objectiu del text, quan la música de la cantata és d'una lluminositat que complica en gran manera la comprensió d'un text tan tètric, però que els intèrprets ens transportaren a un entorn tan antagònic.
El jove baríton Josep Ramon Olivé ho té tot per triomfar: gran projecció, fluïdesa en el fraseig, elegància i delicadesa en la seva línia de cant, un registre mig de gran naturalitat i molta facilitat, bona dicció i una pulcra pronunciació en l'alemany, a més d'una gran presència escènica i un carisma fora de tot dubte.
Essencialment les dues fascinants àries titulades Mein Vater! Wenn dirs wohlgefällt (Pare meu! Si aquesta és la teva voluntat) i Kommet her, ihr Menschenkinder (Veniu, fills dels homes), on la corda i baix continu ens deixà literalment sense respiració.
El recitatiu inicial, Die stille nacht umschloss donin Kreis der Erden (La nit silenciosa envoltava el cercle de la terra), així com l'ària subsegüent, Ich bin betrübt bis in den Tod (Sento angoixes de mort), tan subjugadores, l’orquestra i el solista van fer-ne una magnífica interpretació on aconseguiren crear una atmosfera obscura identificant-nos amb l’objectiu del text, quan la música de la cantata és d'una lluminositat que complica en gran manera la comprensió d'un text tan tètric, però que els intèrprets ens transportaren a un entorn tan antagònic.
El jove baríton Josep Ramon Olivé ho té tot per triomfar: gran projecció, fluïdesa en el fraseig, elegància i delicadesa en la seva línia de cant, un registre mig de gran naturalitat i molta facilitat, bona dicció i una pulcra pronunciació en l'alemany, a més d'una gran presència escènica i un carisma fora de tot dubte.
Per la seva banda, l’Orquestra Barroca
Catalana va superar amb escreix la bona impressió que ens va donar fa dues
temporades. La seva sonoritat, la qualitat tècnica, equilibri entre les línies,
el seu domini de les dinàmiques, la seva expressivitat, el color i so tan
preciosistes... Ens van obsequiar amb un d'aquests moments que es guarden en la
memòria per molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada