Les tres sonates de Brahms

El violinista Josep Colomé actuarà aquest dijous, dia 21 de febrer, al Teatre Principal de Valls.

Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 1, en Sol Major, Opus 78

No és fins el 1878, amb 45 anys, que l'exigent Johannes Brahms inicia la Primera sonata per a violí i piano, catalogada amb un Opus 78 i que suposa la seva tretzena obra publicada en l'àmbit de la música de cambra. Com en les altres dues  sonates posteriors per a violí i piano, i com també havien fet compositors com ara Mozart i Beethoven, Brahms anteposa en el títol la paraula "piano" a la de "violí", detall que delata la importància que el teclat té en aquestes peces, en què tots dos instruments construeixen un indissoluble entramat harmònic i melòdic de multiplicada potència expressiva i rigorosa construcció formal.

La creació de la Sonata en Sol Major es va dilatar des de finals de 1878 fins a l'estiu de l'any següent, quan la conclou en el descans de les vacances a la localitat de Pórtschach (Coríntia). No obstant això, Brahms havia iniciat amb anterioritat tres sonates per a violí i piano, encara que, per diverses raons, cap d'elles es va concloure i els seus manuscrits destruïts per l'exigent compositor.

L'atmosfera relaxada de Pórtschach encoratja el caràcter interioritzat i nostàlgic dels seus tres moviments, que apareixen interrelacionats temàticament amb una melodia extreta del Regalies Opus 59, número 4, compost per Brahms l’any 1873 sobre un poema de caràcter elegíac de l'escriptor nòrdic Klaus Grat, amic del compositor. Aquest fet, ha originat que sovint l'obra sigui coneguda com a "Regensonate" (Sonata de la pluja). El suggerit motiu del lied ressona en cada un dels tres moviments, i contribueix així a unificar subtilment el color i la fisonomia general de l'obra.

El primer temps, Vivace ma non troppo, s'articula d'acord a una forma de sonata tri temàtica enriquida amb nombroses idees secundàries d'acord al procediment típicament brahmsià, de desenvolupar progressivament el material temàtic. El plàcid tema principal -que procedeix del regalies- apareix exposat en una llarga frase mezza boci de 24 compassos, exposada pel violí en compàs de 6/4 i que ja comprèn, en el desè compàs, un segon motiu temàtic, de caràcter encara més assossegat, i que, a la vegada, donarà pas al tercer tema, introduït pel piano i una mica més animat. Un agut i fluid desenvolupament de clara arrel clàssica culminarà en una coda de 20 compassos basada en el tema mezza boca.

El nucli anímic on conflueixen i s'expandeixen les tensions anímiques de la sonata és l'evocador Adagio central, establert en la tonalitat de Mi bemoll Major sobre un compàs de 2/4. Es tracta d'una encantadora cançó de bressol construida en tres seccions, de les quals la del mig, modulada a Si menor, introdueix un nou tema de caràcter lúgubre. Després de la reexposició de la secció inicial (el tema sorgeix de la simple inversió del motiu del Regenlied que va obrir la sonata), Brahms corona l'Adagio amb una coda de recolliment.

L'Allegro molt moderato final (Sol Major; 4/4) combina hàbilment les forma de sonata i rondó. Brahms torna novament al motiu del Regenlied, encara que lleument modificat i al qual sotmet a una enginyosa sèrie de variacions. L'obra conclou calladament en un ambient de sensible discreció; la tèbia malenconia ha estat encertadament definida pel crític i escriptor belga José Ruyra com "un plugim a mitjans d'estiu que porta amb si l'esperança d'un resplendent arc de Sant Martí”.

La sonata va ser estrenada pel violinista Joseph Hellmesberber, a Viena, el 20 de novembre de 1879, acompanyat pel mateix Brahms. Publicada un any després, l’any 1880, aviat es va difondre per tot Europa, per intèrprets tan il·lustres com els violinistes Normand-Neruda (que la va interpretar en una llarga gira acompanyat pel cèlebre director i pianista Hans von Bülow) i, sobretot, el virtuós Joachim. No obstant això, el primmirat crític Eduard Hanslick pensava que, donat el seu caràcter recollit i intimista, aquesta sonata mai hauria de ser tocada en les concorregudes sales de concert. "Hi ha en aquesta partitura ", explica Hanslick, sentiments massa fins, massa veritables i ardents, una intimitat massa propera al cor per al gran públic ". Afortunadament, ningú li va fer cas.

Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 2, en La Major, p. 100

És curiós observar la clara influència wagneriana en la segona sonata per a violí de Brahms. El primer moviment gira al voltant d'un disseny idèntic al de la famosa cançó del premi (Preislied) que canta Walther von Stolzing en Els mestres cantaires de Nuremberg, encara que és veritat que la coincidència podria ser mera casualitat. Del que no hi ha dubte és que es tracta de la més breu de les tres sonates per a violí de Brahms i que és la que més agradava a Clara Schumann, qui després d'escoltar-la per primera vegada no va dubtar a exclamar: "Cap obra de Johannes m'ha fascinat tan profundament com aquesta sonata. Feia molt temps que no em sentia tan feliç."

L'obra la va iniciar l'estiu de 1886, a la localitat de Hofstatten, durant unes vacances en aquesta plàcida localitat situada a la vora del llac suís de Thun, un fet  que va donar peu a que fos denominada en ocasions com Thuner-Sonate. Es va estrenar pocs mesos després, el 2 de desembre de 1886, a Viena, interpretada per Joseph Hellmesberber, acompanyat al piano pel propi compositor. La publicació arribaria un any més tard, editada per Simrock.

El primer moviment -Allegro amabile; 3 / 4- està escrit en la lluminosa tonalitat de La Major i els seus tres pilars temàtics apareixen organitzats d'acord a la tradicional forma sonata. Al tema inicial -l’inici, com s'ha assenyalat, i que és idèntic al del wagnerià Presidien- s'hi incorporen altres motius procedents de diferents Heder de Brahms, entre ells Com bald !, opus 97/5, Wie mel odien zieht és mir, opus 5/1, Auf dem Kirchhofe, opus 105/4 i Meine Liebe ist grün, opus 63/5. Serà precisament el tema basat en aquest últim Lieder sobre el qual Brahms alimentarà l'exaltat i energètic desenvolupament, culminat per una extensa coda de 62 compassos basada tant en la frase inicial com en les dues idees secundàries que brollen d'ella.

El caràcter ingràvid del Andante tranquillo (Fa Major; 2/4) que inicia el moviment central, estableix una atmosfera de repòs i contemplació. El violí canta amb dolçor una suau melodia que després recull el teclat. L'idíl·lic ambient, de ressonàncies pastorals, es trenca per l'aparició de la contrastada segona secció del moviment, un Vivaç (Re menor; 3/4) que amaga en els seus pentagrames un capritxós scherzo. la bona oïda de Juan Manuel Viana ha vist en aquest fragment aires dvoraquians, mentre que per a Paul Landormy es tracta “d’una dansa llunyana que sembla escampar l'alegria sobre el paisatge o el somni del poeta”. El somni del poeta retorna amb la reexposició de l'Andante inicial, ara en Re major.

El Allegretto grazioso (quasi Andante) amb el qual conclou la sonata consta de tres seccions, amb les quals Brahms torna aprofitar la rica font temàtica dels seus propis lieder. L'ambient assossegat i plàcid s'imposa definitivament durant una mena de rondó moderat en 2/2 que es desenvolupa en la tonalitat de La Major i on el motiu-refrany és clarament reminiscent del lied Maines Liebe ist grün wie der Fliederbusch, opus 63/5. Un final feliç coronat per una breu coda de 13 compassos que es delecta en l'afable sentiment que traspua tota l'obra.

Johannes Brahms: Sonata per a piano i violí número 3, en Re menor, opus 108

La tercera i última sonata per a piano i violí de Brahms constitueix una de les pedres angulars del repertori violinista. Va ser esbossada l'estiu de 1886, encara que no la va concloure fins l'estiu de 1888, durant unes noves vacances al llac suís de Thun. 

El compositor té 55 anys quan escriu aquesta obra mestra, que dedica al seu amic Hans von Bülow. No obstant això, l'artífex de l'estrena seria el violinista hongarès Jen Hubay, que la va tocar per primera vegada, amb Brahms al piano, el 22 de desembre de 1888, a Budapest. Uns mesos després, el 13 de febrer de 1889, Joachim i Brahms van presentar la nova sonata a Viena. Però abans, com era el seu costum, el compositor va enviar el manuscrit a Clara Schumann, demanant-li el seu parer i incloent una nota reveladora de la seva inseguretat. "Si no t’agrada quan la toquis", li escriu Brahms, "no et molestis a fer-se-la escoltar a Joachim ".

La resposta satisfeta de la vídua del creador de la Simfonia Renana no es va demorar: "Una vegada més m'has ofert un regal meravellós. El tercer moviment m'agrada més que cap altre”. A diferència de les dues reposades sonates precedents, el caràcter apassionat i una vehement intensitat expressiva presideixen aquesta nova obra per a violí i piano, vertebrada sobre quatre moviments, servits, com assenyala Arturo Reverter, "per una escriptura de major entitat violinística, de caràcter gairebé simfònic, que es mou en tots els registres”. Una altra diferència significativa amb les dues sonates precedents és que Brahms renúncia gairebé del tot a establir relacions de motius entres els diversos moviments, cadascun dels quals apareix així, des d'aquest punt de vista, autònoms dels altres tres restants.

D'altra banda, el caràcter enfervorit i brillant dels seus temps extrems contrasta amb el clima somiador del segon moviment i la lleugeresa rítmica del tercer. Aquesta fisonomia de contrastos ha estat una de les raons que ha induït a autors com Paul Landormy que va infravalorar l'obra i la va considerar com una composició "externa, menys sincera que les sonates anteriors, en la qual no apareix com en aquelles el cor de l'autor". Però el públic i els intèrprets tenen sempre l'última paraula, i han consolidat l'obra com una de les composicions més freqüentades a les sales de concert i en els catàlegs discogràfics.

El primer moviment, un Allegro alla breve en temps binari i tonalitat de Re menor, s'inicia amb una llarga frase del violí en la qual queda ja clarament definit el caràcter inquiet i exaltat de tot el fragment. El segon tema, de naturalesa més melòdica, l’introdueix el piano. Després d'aquesta ampla introducció de 83 compassos, queden establerts els dos temes que donaran peu a un singular desenvolupament en forma de sonata bitemàtica, que es desplegarà i sustentarà en nombrosos temes secundaris que en cap moment arribaran a consolidar-se. Com a contrast a l'agitada idiosincràsia, Brahms tanca el moviment amb una calma i estàtica coda de 45 compassos que s'extingeix a través d'un llarg diminuendo sobre una nota mantinguda del violí.

"Una de les més efusives il·lusions sorgides de la ploma i del cor de Brahms ". Així defineix José Bruyr el segon moviment, un bellíssim Adagio en Re Major i compàs de 3/8, basat en una expressiva melodia cantada amb senzillesa pel violí sota l'acompanyament còmplice del piano. Un segon motiu, més ornamentat i enunciat pel violí sobre espaiosos arpegis del teclat, i una succinta coda en la qual reapareix el tema inicial, completen el fragment, on la meravellosa simplicitat és la seva millor característica. Més breu encara -amb prou feines tres minuts- és l'agitat moviment següent, prescrit Un poco presto e con sentimento i on la incisiva escriptura modula a la tonalitat de Fa sostingut menor a través d'un sincopat ritme de 3/8 pròxim al scherzo. 

Es compon de tres parts amb fisonomies ben diferenciades. La primera és bulliciosa i fantàstica, i es perllonga durant 17 compassos; la segona és més relaxada i melòdica, mentre que l'última, curta i fulgurant, reprèn el bulliciós ambient de l'inici. El poderós influx beethovenià hi és present en la tensió mètrica de tot l'últim moviment, un tumultuós Presto agitato en Re menor i compàs de 6/8. La forma sonata emmarca les línies d'aquest imponent final, on els desbaratadors pentagrames agrupen 337 compassos en els quals es produeix un fascinant diàleg entre els dos instruments. 

Consta de tres motius temàtics ben diferenciats. El primer és fogós i extravertit, i preludia la segona secció; el caràcter coral queda ressaltat per solemnes i greus acords del piano. El tercer motiu es caracteritza per la seva brevetat i, sobretot, per la vocació imitativa que l'inspira. Brahms construeix amb aquests dissenys un concís desenvolupament -amb prou feines 60 compassos- que desemboca en una coda exultant que recupera el tarannà enèrgic i espontani que presideix tota la sonata.

Justo Romero

Fundación Juan March