 |
| En primer terme el flautista Tiam Goudarzi en el concert al Teatre Principal de Valls amb l'Orquestra Barroca Catalana. Foto: JOAN GASULL |
La
segona meitat del segle XX -especialment, les últimes dues dècades- va veure el
ressorgiment de la música antiga gràcies a historiadors i músics disposats a
substituir els seus instruments moderns i a provar, novament, els instruments
més primitius.
En
un fenomen absolutament insòlit, tot un repte que va acabar generant nous
adeptes a la música clàssica i un nou mercat dintre de la indústria
discogràfica. I tot, a partir d’un repertori musical ja existent.
Arreu
del món, les sales de concerts s’han anat alimentant de l’entusiasme i dels
nous públics que alguns grups de música antiga han estat capaços de crear.
El
públic que va assistir el concert que es va celebrar al Teatre Principal el dia
2 de febrer, dia de la Candela, va respondre a la proposta de l’Orquestra
Barroca Catalana amb una versió pròpia d’aquesta entrega i entusiasme.
Quin
és el secret, doncs, dels grups de música antiga? Perquè ens hem anat
aficionant, altre cop, a uns instruments històrics, que són més difícils de
tocar o s’han de tornar a afinar a cada moment? La resposta es troba, sobretot,
en el seu tractament del so.
Els
instruments moderns tenen una capacitat extraordinària de mantenir el so: la
caixa i propietats acústiques d’un piano de cua, per exemple, disfressen el fet
que és un instrument de percussió (els martells colpegen les cordes) perquè la
vida sonora de les notes és molt llarga.
En
el seu avantpassat, el clavicèmbal, la sonoritat de les notes dura molt menys;
sentim l’energia de l’atac i només una mica de ressonància residual. El so
allargat del piano modern ha permès les obres mestres de compositors com
Rachmaninov, Liszt i Brahms que fan del piano tota una orquestra...
Però
quan s’aplica el mateix concepte sonor a una obra escrita per a la delicada veu
d’un clavicèmbal, aquesta llarga vida sonora pot esdevenir un inconvenient,
embrutant les harmonies i els ritmes i dificultant l’apreciació de l’obra.
La
denominació d’origen de la
interpretació amb criteris històrics és la seva vitalitat rítmica. L’orquestra
que vam veure al Teatre Principal tenia entre 9 i 10 músics a l’escenari. Van
treure menys volum de so del que hauria fet un grup de mida semblant amb
instruments moderns.
Però
no tot és potència sonora. L’energia del conjunt, fruit d’una bona articulació,
un concepte del so que inclou efectes percussors, i una gran capacitat de
gestualitat, va crear l’energia que el públic va percebre plenament, i que va
tornar al conjunt en forma d’aplaudiments càlids.
El
concert va obrir amb l’obra menys convincent del programa: un concert per a flauta
(de bec) d’un compositor napolità, Nicola Fiorenza.
Si
bé tenia dos moviments ràpids atractius i ben resolts, els dos moviments lents
van ser menys reeixits. L’ornamentació dels moviments lents és un recurs
valuós, però en aquest cas, la senzillesa del moviment original no justificava
l’excés de floritures.
El
programa va continuar amb la interpretació del suite de l’òpera The Fairy
Queen, de Henry Purcell, un veritable catàleg de danses diferents, tocades
amb energia i molta vida pel conjunt de cordes i el clavicèmbal.
 |
| La concertino canadenca Farran Sylvan Jame. Foto: JOAN GASULL |
La
concertino de l’orquestra, la canadenca Farran Sylvan James, dirigia amb gestos
ben orgànics i tot el conjunt ballava
alhora.
La
tercera i l’última obra del programa eren de Vivaldi: el primer, un concert per
a flautí -un instrument petit i tant agut com el flabiol-, el segon, el concert
per a flauta de bec, més habitual.
Aquí
el solista Tiam Goudarzi, d’origen iranià, va brillar en els moviments ràpids;
confiava en el coixí que li donava l’orquestra, gosava agafar tempos molt
ràpids i deixava constància d’una tècnica instrumental ben virtuosa. Altre cop,
era menys convincent en els moviments lents, on li faltava comunicació amb
l’orquestra; aprofitava poc les oportunitats d’establir diàlegs amb els altres
instrumentistes i les seves ornamentacions exagerades quedaven fora de to en
aquests moviments íntims.
 |
| El clavicèmbal, un dels instruments característics de l'època barroca. Foto: J.G. |
Potser
l’obra més interessant del programa era la penúltima, The Tempest, del compositor anglès Matthew Locke.
És
una pena que -per motius desconeguts- la presentessin lleugerament retallada.
Lluïa moviments lents d’harmonies riques i agosarades i unes danses rítmicament
sorprenents.
Altre
cop, podíem apreciar la virtuositat de gest del grup, sota l’excel·lent
lideratge de la concertino.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada