Protagonista: la tenora

A l'esquerra de la imatge Jordi Molina, que va exhibir un bon  domini amb la tenora en el concert amb l'orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Foto: A.E.

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Concert: Música nostra per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Solista: Jordi Molina.  Director: Xavier Pagès-Corella. Teatre Principal de Valls. Dijous 11 d’octubre del 2018.

La tenora és un símbol de la música catalana. Gairebé només es toca a Catalunya i va íntimament lligada a un repertori de cobla. El fet que aquest instrument no s’hagi estès fora del territori català pot semblar sorprenent ja que ha fascinat molts compositors i oients d’arreu del món, com Déodat de Séverac autor de l’òpera Héliogabale, on intervé una tenora amb l’orquestra simfònica. Una altre il·lustre interessat en aquest instrument va ser Stravinsky.

Els espectadors que el passat dijous, dia  11 d’octubre, assistírem al concert de Nits de Clàssics, al Teatre Principal, possiblement escoltàrem per primera vegada una tenora acompanyada d’orquestra de corda; i el resultat va ser tant sorprenent com gratificant per la bellesa i la mescla del so, i els diàlegs entre corda i tenora, un efecte en què, part del mereixement, s’ha d’atribuir als arranjaments del director Xavier Pagès-Corella que aconseguí un resultat realment satisfactori.

Cal dir, abans de continuar, que teníem a l’escenari Jordi Molina, un dels millors intèrprets de tenora dels darrers anys. Va demostrar perícia, molt bona tècnica i sensibilitat exquisida en el domini de l’instrument. Tot i el vigor de la tenora, mai sobresortí desproporcionadament per damunt de l’orquestra; actuar en un espai tancat i reduït suposa una dificultat afegida per dominar l’instrument pensat per a espais grans i exteriors, un fet que obliga el solista a produir el so més piano. Un luxe, escoltar Jordi Molina amb la tenora.

El concert Música nostra, d’autors catalans, va tenir dues parts ben diferenciades. Una primera amb sis cançons de Apel·les Mestres, en què la tenora interpretava la melodia de la veu, mentre l’orquestra es limitava a l’acompanyament; realment una delícia.  I tot seguit, tres sardanes -potser les més populars-, de Pep Ventura, on Jordi Molina va lluir el seu domini i sensibilitat amb la tenora. Una molt agradable experiència, tot i que l’orquestra de corda no té la puixança de la cobla.

La segona part dedicada a dos compositors més contemporanis, Xavier Montsalvatge, amb Tres postals il·luminades -l’obra amb més dificultat del repertori que oferiren en el concert-, de les que destacaríem la interpretació de Postal de l’Havana, pel lirisme amb què la van oferir.

Tancava el concert l’obra d’Eduard Toldrà Vistes al mar, molt lírica, inspirada en uns poemes de Joan Maragall que estem habituats a escoltar interpretada per quartets o quintets de corda. En aquesta ocasió era una orquestra de corda la que la va interpretar molt acuradament, tot i que ens va fer la sensació que li mancava gruix a l’orquestra, potser per una descompensació entre els instruments.

El públic aplaudí amb força als intèrprets que van correspondre amb la interpretació de la sardana de Pep Ventura Per tu ploro. Una esplèndida cloenda d’un abellidor concert.