"Tota la música que faig ha estat creada de manera natural"

El pianista de jazz Lluís Capdevila actua aquest dijous, dia 25 d'octubre, al Teatre Principal de Valls

ANNA ESTALLO / Valls /Reus

Hi ha moments a la vida que no es poden deixar escapar. Això ho sap molt bé el músic Lluís Capdevila (Falset, 1981) que l’any 2007 va veure com el tribunal de la beca Fulbright, -una de les més difícils de conquerir que convoca el Ministerio de Cultura- el triava a ell entre més de dos-cents candidats per formar-se a la prestigiosa Aaron Copland School of Music de Nova York.

El talent d’aquest pianista amant del jazz va cristal·litzar de seguida en una amalgama musical d’experiències úniques. La seva estada als Estats Units es va allargar durant quasi una dècada.

Allí va compartir escenari amb els grans: Philip Harper, James Cammack i Elliot Zigmund. De tornada a Catalunya va donar-se a conèixer amb Diàspora (2016) un àlbum que ha estat tot un èxit i que l’ha conduït a elaborar un segon disc que estrenarà el mes de gener a Nova York, la ciutat icona per a tots els apassionats del jazz.

Els espectadors del Teatre Principal i dins del cicle Nits de Clàssics, tenen el privilegi aquest dijous, dia 25 d’octubre, a dos quarts de 9 del vespre,  de saber com sonen les creacions pròpies del nou fenomen del jazz.

Va venir a Valls al Concert per a piano i corda de Robert Gerhard i va aprofitar per provar el piano…

“Sempre intento assegurar-me de conèixer molt bé el lloc on vaig a tocar.”

I què li va semblar?

“L’acústica em va semblar molt bona, un teatre fantàstic, un èxit de públic i un silenci absolut. Em va semblar una petita perla en un lloc on jo ja havia estat perquè fa uns anys vaig venir a tocar a l’escola de música de Valls.”

Com va notar el piano?

“Bé, però he demanat que me l’afinin. No sé si al final podrà ser... Si el piano està afinat em poso el públic a la butxaca en cinc segons perquè si hi ha una cosa que caracteritza els meus concerts és el so.”

En el repertori que oferirà a Valls hi ha un petit canvi. Actuarà juntament amb el contrabaix Ignasi González i prescindirà del bateria.

“Des de ja fa un temps quan faig concerts a casa nostra toco en aquest format.

També és veritat que ja soc a la recta final de l’àlbum Diàspora i que al gener trauré un nou disc que  ja és amb aquest nou format de piano i contrabaix. Aquest és un format amb el que em sento més còmode.

Ignasi González és un contrabaixista veterà que ha tocat amb tothom, amb  tots els grans dels jazz, porta molts anys en actiu a primera línia.

Aquest concert em fa molta il·lusió pel lloc on actuaré i perquè aquesta és la meva reaparició després d’una intervenció quirúrgica a què em vaig haver de sotmetre per tractar un despreniment de retina.”

Al públic ja li agrada aquest format més reduït?

“Notava que en els concerts la bateria es menjava el so del piano i això m’obligava a tocar més fort. Aleshores em vaig adonar que molts espectadors havien gaudit amb el concert però  no havien notat prou bé el piano. 

Tot plegat em va fer reflexionar i em vaig preguntar què passaria durant els concerts sense la bateria? Ho vaig voler provar i vaig veure que la resposta de la gent era molt millor, agradava molt més, tothom sortia content, venia més discos... crec que tot en conjunt va ser un missatge. El públic valora molt més el piano en aquest format.”

No és fins als 25 anys que decideix fer el pas i dedicar-se a la música. Abans havia estudiat Dret, havia fet un màster en drets d’autor i treballava a Barcelona en una agència de la propietat intel·lectual. Com és que va fer aquest gir de cent vuitanta graus?

“Des de petit sabia que això de la música era el que més m’agradava. Però les generacions que vam néixer als anys vuitanta encara no teníem a l’abast els estudis de grau superior de música moderna i la tendència en aquell moment era de fer primer una carrera universitària i això és el que em va arrossegar cap a aquest estudis. Com que ja estàs intoxicat d’aquest món després ho acabes amb un màster. Però als 25 anys vaig pensar que si no feia el pas en aquell moment ja no ho faria mai més. I així ho vaig fer gràcies a una beca que per a mi va ser un miracle.”

Com la va aconseguir aquesta beca?

“Doncs va ser una beca a nivell estatal, competitiva en què hi van prendre part més de dues-centes persones. Vaig ser un dels tres classificats. Això em va permetre marxar durant dos anys a una universitat pública dels Estats Units i vaig aprofitar la llicenciatura de Dret per fer un màster de jazz . Més endavant vaig fer un doctorat de piano-jazz que aquí encara no existeix.”

És a dir que aquí anem una mica endarrerits en el gènere jazzístic.

“Sí, aquí sempre hem anat una mica a l’expectativa.”

La beca era per dos anys a Nova York, però s’hi va quedar prop de nou anys.

“Sí, però com que vaig fer les pràctiques i després el doctorat tot es va anar allargant. Una etapa significativa de la meva vida.”

 Va pensar de quedar-se allà?

“Els dos primers anys vaig estar becat, però després era autosuficient perquè vivia de la música i això em feia molt content; això em va motivar molt i tocava vint-i-vuit dies de cada mes. Vaig poder fer la vida de músic que havia somiat: tocar cada dia jazz fent la meva música. Però a mi m’agrada viure aquí i em sento d’aquí. També és cert que Nova York pot ser un punt de partida, un trampolí per créixer com a músic, però després t’has d’espavilar. Els grans músics són pocs dies a l’any a Nova York perquè estan fent gires. Nova York també té un límit, i si no surts fora i no vas a fer gires al final  et converteixes en un músic local.”

Ho està complint això de fer gires i voltar per tot el món?

“De fet, el proper mes de gener presentaré el meu nou disc a Nova York. Mentrestant, he anat fent gira per tot Espanya i he anat fent coses que no havia fet mai com aquest concert a Valls o el recital de piano sol que oferiré a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, i també estic preparant altres projectes amb el Petros Klampanis amb qui he fet el nou disc,  i amb la mirada posada ja fora d’Europa.”

Viu de la música?

“Ara mateix visc de la música, de la meva música i del jazz. No faig cap docència ni em dedico a res més que no sigui fer música. Aquest és un món molt difícil, molt competitiu i que, a més, requereix moltíssima dedicació. Per això prefereixo fer menys concerts, però amb més qualitat. El concert de Valls entra dins d’aquest esquema.”

És dels pocs artistes que he entrevistat que pot viure exclusivament de fer concerts...

“Aquesta és una aposta personal. Sé que tothom fa classes aquí i allà, però jo crec en el que faig i els números m’han quadrat bé i vull seguir per aquest camí.”

He notat que quan parla de la música s’hi refereix com “la meva música”. Expliqui-m’ho millor.

“Si ja és difícil viure de la música en general encara ho és més escriure una música, defensar-la en públic i que et paguin per fer-ho. Per mi aquesta és la satisfacció màxima. Aquest estiu he fet una gira de disset concerts, quasi tots al Priorat dins d’una iniciativa que vaig tenir de fer concerts en llocs especials i sempre vaig tocar música original  i a la gent li va encantar. Hi van passar més de dues mil persones , amb una mitjana de dues-centes persones per concert, vaig vendre tres-cents discos i quasi ningú em va demanar que fes cap versió; tot era música original. Això em va fer obrir els ulls i seguir lluitant per fer la meva música. Moltes vegades es dona la tendència conservadora  de dir si tu no toques versions ningú no t’aplaudirà. Jo he intentat que la meva música dins de ser original, sigui molt melòdica, que tothom l’entengui i això és el que m’ha salvat. Fins i tot gent gran que mai ha escoltat jazz aplaudeix amb entusiasme aquesta música.”

On té l’estudi on crea la seva música?

“A Reus, però hi soc poc perquè sempre vaig d’aquí cap allà. He de dir, però, que tota a música que sentireu ha estat creada de manera natural, jo no m’he assegut mai davant al piano perquè necessito fer un tema. Tota la música m’ha vingut de manera natural, és a dir, m’ha vingut al cap mentre caminava, arribant a casa...després he anat al piano ràpidament i he anat desenvolupant el tema fins que ho he donat per bo i ho he escrit.”

Durant els concerts parla amb el públic?

“Sí que hi parlo, però no sempre. És veritat que m’agrada comunicar-me amb els espectadors perquè he notat que la gent ho valora, però tampoc vull parlar massa i convertir el concert en un acte literari. Vull que sigui música.”

Sap que tocarà en un escenari on hi pugen moltes figures del clàssic?

“Sí, i tant, n’estic al corrent. De fet, quan vivia a Nova York trobava a faltar Catalunya, i en el temps lliure  caminava molt perquè allà les distàncies són molt llargues. Anava amb els meus auriculars, el meu iPot i escoltava molta música de Frederic Mompou, Victòria dels Àngels, especialment unes cançons catalanes que quasi no coneix ningú perquè només estan editats a Anglaterra i als Estats Units. 

També escoltava moltíssim Pau Casals, i vaig descobrir el seu llibre de Converses que vaig donar a conèixer als responsables de l’auditori Pau Casals. Per a ells allò va ser un fet inèdit. Ara ell llibre ja ha sortit en català. 

Vivint a Nova York crec que vaig estar més a Catalunya que no pas si hi hagués viscut. Vaig escoltar molta música catalana i, sobretot, d’aquesta línia minimalista. Crec que tot això també és dins de la meva música. Per això quan faig algun bis al final dels meus concerts sempre incloc alguna cançó tradicional catalana.”

Quines són les seves icones en el món del jazz?

“Miles Davis seria la persona amb més reconeixement per la ment oberta que tenia, però també Keith Jarret, Billy Evans... Sempre es pot aprendre molt de les grans figures.”

On es veu d’aquí a cinc anys?

“Em veig fent la meva música i voltant pel món.”

Això ja és el que està fent ara.

“És que ja estic conforme amb el que faig. Per a arribar on soc he hagut de renunciar a una carrera en Dret, a la feina que tenia en una agència del Passeig de Gràcia... Ara soc on volia ser, només em falta tenir més concerts, però tot això ja anirà venint. És un acte de fe i de treballar moltíssim.”