La tenora com a instrument més pròxim a la veu humana

Xavier Pagès-Corella dirigeix l'orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona en l'espectacle "Música nostra" al Teatre Principal de Valls.

ANNA ESTALLO / Valls/ Barcelona

A cavall entre la composició i la direcció d’orquestra, Xavier Pagès-Corella (Sant Pere de Ribes, 1971) forma part d’aquesta generació de gran talent i valor excels  que despunta en tots els espais on es cultiven i creen nous projectes musicals.

Aquest dijous, dia 11 d’octubre (20.30 h) puja a l’escenari del Teatre Principal per posar-se al capdavant de l’orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona en l’espectacle Música nostra que s'ha programat des de Nits de Clàssics.

I més endavant, el març del 2019, serà protagonista a Barcelona on estrenarà una òpera de petit format inspirada en l’assetjament escolar i que comptarà amb la participació d'un conegut tenor per tota l’audiència del Camp de Tarragona.

En quantes ocasions ha dirigit l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona?

“Aquesta orquestra ha tingut dues etapes. Fa vint anys quan la va crear el Javier Mateos, pare de l’actual responsable César Mateos, ja hi havia col·laborat com a director i, ara en aquesta represa després d’uns anys en compàs d’espera, doncs m’hi he tornat a incorporar. Aquesta temporada és la primera vegada que hi col·laboro.”

S’han unit específicament per  a aquest projecte?

“Música nostra és un projecte molt ben pensat i madurat que vam idear per a tota una temporada. El vam dissenyar amb la intenció de fer-ne posades en escena tantes vegades com fos possible i en el màxim nombre d'indrets possibles. Després la realitat ve determinada per altres condicionants. El programa el vam estrenar a Barcelona, a la seu de l’orquestra  Reial Cercle Artístic de Barcelona, i ara ens ha sortit l’ocasió de fer-ho a Valls. Per tant, serà la segona vegada que interpretem aquest programa.”

Quin resultat va tenir?

“A la gent li va agradar molt. Era per la diada de Sant Jordi i com que ho vam fer dins de la seu del Cercle Artístic, que és un edifici antic amb una sala modernista molt acollidora.”

Com a director, ha actuat alguna vegada al Teatre Principal de Valls?

“Doncs diria que no. Potser amb la cobla Sant Jordi hi havia estat alguna vegada, però he de confessar que en no en tinc una consciència clara d’haver-ho fet”.

El públic està acostumat a escoltar el repertori que faran a Valls en el format tradicional, especialment les cançons. Vostès ho faran amb orquestra de corda i tenora. Què aporta a l’audiència aquest nou format?

“De fet és una manera de tractar la música que ja s’ha utilitzat moltes vegades, és a dir, agafar obres que són de petit format i ampliar-les. De vegades això també es fa a la inversa. Per exemple, estic pensant en les versions pianístiques de les simfonies de Beethoven per fer-les més assequibles a la gent. També tenim casos com el de Ravel que agafava una peça de piano i l’orquestrava com per exemple  l’obra per a piano Quadres d’una exposició de Musorsky que quasi que ha estat més exitosa que l’obra original.

En aquest cas agafem unes peces que són originàriament per a veu i piano, i partint de la proposta del César Mateos que em va demanar de fer un programa de música catalana que incorporés la tenora, vaig tenir la idea d’agafar unes cançons de música catalana per fer-ne una versió que fins aleshores no existia per a una ensemble relativament gran de corda, i en lloc de la veu vam pensar de posar-hi la tenora perquè és l’instrument que més s’hi assembla, per la seva expressivitat i pel seu registre.

I com que del repertori per a orquestra de corda i tenora no hi ha res escrit vam pensar d’agafar un seguit de sardanes en les que la tenora hi tingui un paper  com a solista i fer-ne l’adaptació per a orquestra de corda del que ja en tenim antecedents. El mateix Pau Casals va fer una adaptació de la seva sardana Sant Martí del Canigó per a orquestra de corda.”

Tenen la intenció de fer-ne cap disc d’aquest programa?

“No ens ho hem plantejat però no estaria gens malament perquè el resultat és esplèndid i fer-ne un disc seria una bona manera de culminar aquest treball.”

Vostè es mou en l’àmbit de la composició i de la direcció. En què es troba immers ara mateix?

“Doncs ara mateix surto de tot un estiu en el que he estat component com un boig. Estic treballant en una òpera de cambra que es presentarà en un dels llocs importants de Barcelona.”

I quin és el contingut?

“És una obra de caràcter contemporani, tant pel que fa a la temàtica com a la música en què es parla d’un cas de bullying  que passa en un institut nord-americà en què un adolescent que pateix abusos sexuals per part del professors també és víctima de la burla i escarni dels seus companys de classe fins que el noi es col·lapsa i provoca una matança a punta de pistola i els mata a tots. És una història sagnant, però molt actual.”

Qui ha escrit el llibret?

“L’ha fet Joan Duran amb qui ja he col·laborat en d’altres ocasions i amb qui també he fet una altra òpera de cambra Bruna de nit."

Ens pot dir qui seran els intèrprets?

“La veritat és que ho portem tot d’una manera molt discreta i no podem avançar cap detall. Sí que podem confirmar que l’estrenarem el març del 2019.”

I com a director d’orquestra en què treballa?

“Amb la Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú seré en el concert de Sant Esteve. I seguir amb la Barcelona Modern Ensemble en el curs de composició que aquest any té com a compositor convidat Philipe Hurel a qui dediquem un monogràfic el 16 de novembre a l’Institut Francès. També estrenarem obres dels alumnes –compositors en l’estat inicial de la seva carrera-, durant aquestes audicions."

Considera que és proporcional el creixement en el nivell qualitatiu que experimenten les noves generacions de músics amb el coneixement de la societat i del públic que assisteix als concerts?

“Tot creix. Però estic convençut que no creixen amb la mateixa velocitat. L’apropament del públic a la música segurament és més lenta que el creixement dels músics. Si les escoles de música milloren molt i hi ha una bona cantera doncs l’ascens és més ràpid que no pas la tendència de la gent a anar a veure concerts.

Ens trobem que hi ha molta gent preparada, però també necessitem la plataforma perquè aquests músics treballin. Si no hi ha prou sales de concerts, no hi ha prou públic i s’anirà creant un dèficit amb professionals que estan disposats a treballar, però que no tenen l’espai per fer-ho. Hem madurat molt en l’educació musical i la gent que s’involucra, però en canvi la plataforma on han de donar-se a conèixer no ha crescut prou.”