Gerhard i el regeneracionisme català

En primer terme la pianista Laura Farré Rozada, després del Concert per a piano i orquestra de Robert Gerhard, el 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls. Foto:JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls

Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) va fer gran part de la seva carrera a Londres per culpa de la Guerra Civil. Per això, és el gran desconegut dels compositors espanyols, l’anella perduda en la música espanyola després de Manuel de Falla.

L’obra de Gerhard sempre ha tingut més ressonància al Regne Unit que en el seu país, i continua sent el gran ignorat en la ciutat d’on es Fill Il·lustre, només cal observar la xarona presència dels representants de l’administració en els concerts dedicats a la seva memòria. 

Cal recordar la importància del compositor en tres detalls: va ser alumne de Schönberg entre el 1923 i el 1928; l’any 1932 Webern (amb Conxita Badia) va dirigir sis orquestracions de les 14 cançons catalanes, i la Filharmònica de New York li va encarregar una obra. La seva tasca a favor de la música fou reconeguda l’any 1967 per la reina d'Anglaterra amb una de les distincions angleses de més alt nivell: el grau de Comendator de l'Ordre de l'Imperi Britànic, sent investit l'any següent com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge.

L’obra protagonista del concert realitzat el dijous, dia 27, dintre del cicle Nits de Clàssics-Memòria Robert Gerhrad, va ser el Concert per a piano i orquestra de corda, una obra mestra...fascinant, amb una partitura de qualitat rellevant i rica invenció, com ho revela el segon temps – Diferències, adagio -, que és l’exposició de la gran contradicció, o oposició, orquestra i piano. Això s’explica perquè Roberto Gerhard va ser deixeble de Felip Pedrell i d'Arnold Schönberg. Una contradicció resolta pel compositor en una síntesi que sembla impossible i que es presenta real en les pàgines del concert que comentem. Gran dificultat del director per lligar el piano dintre de l’orquestra. 

Un treball meravellós i de magnífic resultat que va fer el mestre Edmon Colomer.

Sens dubte, Edmon Colomer i l’orquestra Camerata Eduard Toldrà  van preparar amb intensitat i rigor aquest programa. Va caler un gran esforç dels seus músics, per a un concert on la interpretació és "molt difícil, de vegades impossible, excepte amb un esforç tècnic terrible". 

El director va transmetre a l’orquestra gran sonoritat, amb fina sensibilitat musical, esforçant-se per tal d’establir la comunicació amb l’espectador, que és en realitat el que ens ha de donar la música. En tot moment ens va situar dins de l’atmosfera que Gerhard vol aconseguir.  Sonoritat on s’accentua la transparència i elegància. En tot el concert es va mantenir la unitat d’estil del compositor.

La pianista vilanovina Laura Farré Rozada, va exposar el concert de Gerhard amb brillantor i pulcritud màxima; va estar inspiradíssima, demostrant el profund coneixement i les grans qualitats per interpretar la música contemporània i la seva inquietud per donar a conèixer la música del segle XX. 

La lectura que en va fer en cap moment va ser superficial, aconseguint del piano una sonoritat i uns acords tímbrics molt adequats per a cada moment, segons el passatge del concert; comptant sempre amb l'entusiasta col·laboració del director i els instrumentistes de l’orquestra en pàgines molt difícils per a tothom.

En la segona part varen interpretar una breu obra del compositor Benejam, i la Serenata per a corda Op. 48 de Piotr Ilich Chaikovski. Una delicadesa molt treballada, amb  brillantor, potència sonora, cuidant molt els detalls, matisant els tempos i pianos, i accentuant els silencis. Una demostració de domini de l’orquestra amb detall i estil.    

Prèviament al concert, el mestre Edmon Colomer va oferir una sessió pedagògica sobre l’obra de Gerhard que s’interpretava, dedicant un espai al context on es troba aquesta obra dintre de la producció del compositor, i esplaiant-se en la descripció de cada moviment, seguit d’una demostració pràctica amb la col·laboració de l’orquestra interpretant uns breus compassos que reafirmaren la seva explicació.

Un concert memorable: en realiat, un dels millors que hem escoltat recentment i que el públic va agrair amb forts aplaudiments.