"Des que el vaig descobrir, Robert Gerhard va ser un objectiu"

Edmon Colomer (Barcelona, 1951) dirigeix aquest dijous, dia 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls, la Camerata Eduard Toldrà i la pianista Laura Farré Rozada en el Concert per a piano de Robert Gerhard. 

ANNA ESTALLO /Valls/Barcelona

El punt culminant de la Memòria Robert Gerhard, que aquesta temporada encapçala el cicle Nits de Clàssics, arriba aquest dijous (20.15 h), amb el Concert per a piano i orquestra que interpretarà la Camerata Eduard Toldrà sota la direcció d’Edmon Colomer (Barcelona, 1951).

La particularitat d’aquest espectacle ve donada per una obra excepcional de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) de gran bellesa i que mostra el talent del compositor en tota la seva extensió. Tot això, amb el valor afegit  que de poder escoltar Laura Farré Rozada, la pianista del moment i de qui tothom en parla. Es preveu, per tant, un espectacle d’alt nivell, que tindrà com a escenari el Teatre Principal de Valls.

Vostè és tot un especialista en la música de Robert Gerhard. D’on li ve aquest interès?

“L’interès per un compositor sempre depèn de la inquietud personal i de la formació musical. Tota la gent de la meva generació vam tenir una formació acadèmica que ens va posar en contacte amb els referents de totes les èpoques, però tot el món de la música contemporània ens era molt aliè. Ha estat fent de director i interessant-me per la música del segle XX -no tan sols la dels autors de música contemporània-, que he arribat a alguns compositors ben concrets. En Robert Gerhard va ser un d’ells, però no va ser un més sinó un compositor fora del comú perquè va ser un  capdavanter i, alhora, un compositor d’una talla comparable a la dels seus contemporanis europeus importants.

Des que el vaig descobrir, Robert Gerhard va ser un objectiu. Vaig començar a treballar per programar la seva música, descobrint les seves obres, analitzant-les i obligant-me a mi mateix a incloure-les en les meves programacions. Així va ser com vaig arribar a familiaritzar-me amb Robert Gerhard.”

Quin va ser el punt que va marcar aquesta descoberta amb Robert Gerhard?

“Va ser una descoberta que va requerir el seu procés, primer a través de Joaquim Homs que va ser deixeble seu i, després gràcies a la meva estada als Estat Units els anys 80. Allí va ser on vaig tenir per primera vegada a les mans una partitura de Gerhard de l’editorial britànica  Boosey & Hawkes, una partitura que em va estimular. En aquell moment jo estava estudiant i ja havent iniciat la meva carrera de director vaig començar a programar obres de Robert Gerhard. Però el punt culminant va arribar amb La peste, una obra cabdal que vaig dirigir en diferents ocasions i que vaig poder enregistrar”.

Parli'm d'obra era aquesta que el va frapar tant?

“Si no recordo malament va ser Albada, interludi i dansa, una obra basada en música catalana, el títol era català i era editada per una editorial britànica. Això era una situació impensable, que una obra amb un títol en català fos publicada per un segell britànic. De fet, no era un fet casual. Britten que era contemporani de Gerhard i que també va estrenar alguna obra a Barcelona, en l’època en què Gerhard també les estrenava, va escriure una obra basada en una estada seva  a Montjuïc i aquesta obra també està publicada per Boosey & Hawkes. És curiós, si més no, que l’editorial puntera de la Gran Bretanya tingui editades, com a mínim, dues obres amb títols en català”.

Gerhard, tot i haver nascut a Catalunya, concretament a Valls, és un gran desconegut.

“Avui Robert Gerhard és un conegut entre els músics catalans, els músics més inquiets i, especialment, entre els músics europeus que els interessa la música del segle XX i tota aquella que no s’ha popularitzat perquè són llenguatges que han anat molt lluny i han ultrapassat la capacitat que té el públic de comprensió. No obstant, hi ha un públic, possiblement minoritari, que s’interessa per la música nova i que no és estrictament romàntica o clàssica.

Robert Gerhard és un compositor complex, un capdavanter que segueix la línia de la segona escola de Viena  i que incorpora altres elements estètics; per a l’oient mitjà és un compositor difícil. No cal oblidar que compositors com ara Stravinsky o Bartok també són compositors difícils per al melòman mitjà i són grans referents del segle xx; doncs el mateix podríem dir de Robert Gerhard."

En cita dos compositors que són més coneguts o, com a mínim no tan desconeguts com Gerhard.

“Cal tenir en compte que Gerhard és una mica posterior a tots dos i que es van universalitzar a partir del seu propi itinerari biogràfic. Stravinsky era rus, va viure als Estats Units, va passar per Europa i li van estrenar les seves obres coincidint en un moment en què existia una gran eclosió de la música contemporània. Bartok va seguir un camí una mica diferent, però tot i que va morir quasi oblidat, va tenir una gran ressonància en l’àmbit del centre d'Europa i a Amèrica.

El cas de Gerhard va ser diferent, tot i que també va tenir una certa acceptació quan encara era viu. Després no han existit defensors que l’hagin divulgat. Jo me n’he ocupat una mica, però hem de ser més.”

En la presentació de Nits de Clàssics a Barcelona va dir que existeixen dos grans innovadors de la música: Beethoven i Gerhard i que és inevitable relacionar tots dos personatges perquè es complementen i es superposen. A què es referia?

“No només Beethoven. El vaig posar com a exemple de punts d’inflexió que han vingut determinats per una sèrie de noms en la història de música com ara Mozart o Haydn, que han aportat en la història de la musica una sèrie d’innovacions estètiques sense precedents i que han influït en l’evolució de la musica. Gerhard es pot emmarcar dins d’aquesta categoria.

Ell és innovador, molt fidel a la seva terra, i als corrents estètics de la seva època, Tot això combinat amb un talent fora del comú i amb una formació molt sòlida, ha donat com a resultat una obra molt important i  que encara s’ha d’acabar de descobrir.”

Té en ment algun projecte que porti a la pràctica aquesta teoria?

“Sempre que he pogut m’ha agradat establir miralls  entre diferents compositors en què uns expliquin les obres dels altres,  alhora que incorporo música desconeguda en les programacions. De fet, el concert d’aquest dijous, al Teatre Principal, n’és un exemple. Si presentem a Gerhard i a Txaikovski parlem de dos mons molt allunyats l’un de l’altre. En aquest programa posem de relleu una de les obres importants de Gerhard com és el Concert per a piano i orquestra de corda i, alhora, per tal que el públic tingui un cert equilibri emocional, portem una obra molt més assequible, però no menys important, com és la Sonata per a corda de Txaikovski."

Què li diria al públic que encara no té clar si vindrà al concert?

“En primer lloc els espectadors han de saber que aniran a escoltar un compositor que és el més important que ha donat Catalunya en els darrers 150 anys i que, a més, ha nascut a Valls. Per tant, la ciutat de Valls ha de sentir-se orgullosa de tenir aquest nom entre els seus personatges importants. Conseqüentment, sentiran música que els pot agradar més o menys, però no els deixarà indiferents. Quan una execució musical està feta amb el cor i en profunditat mai et pot deixar indiferent. El públic tindrà l’oportunitat d’incorporar al seu patrimoni cultural música d’un compositor molt important.”

En el primer tast que va fer d’aquest concert a l’auditori de Vilanova i la Geltrú va fer una introducció prèvia amb exercicis pràctics amb l’orquestra perquè el públic pogués entendre millor l’obra.

“Sí, i va anar molt bé. A Valls tinc previst fer una presentació un quart d’hora abans del concert. Quan l’orquestra surti a l’escenari participarà d’aquesta presentació amb exercicis pràctics de fragments que ajudaran a entrar molt millor dins d’aquesta obra.”

Vostè és un convençut del component educatiu i social de la música. Com veu el panorama al nostre país en aquests moments?

“No puc parlar amb un coneixement de causa molt exhaustiu i, a més, hi ha  tendències pedagògiques diferents. Sé que hi ha escoles que se’n preocupen i, per tant, hi ha un sector relativament important d’escoles que incorporen la música a la seva activitat educativa d’una manera seriosa. Si parlem del país en general, l’educació musical encara és lluny de ser el que voldríem que fos, perquè ens agradaria que formés part d’una manera més oficial dels plans d’estudi i que no fos només un complement. Crec que fa falta una revolució, fins i tot a nivell polític.

D’altra banda, també és cert que en els darrers anys hi ha molta més activitat musical, hi ha molta més gent  fent música i que està preparada per competir a nivell europeu. Això ha generat un públic fidel a aquesta nova generació.”

Quins són els seus projectes professionals més immediats?

“El meu projecte personal és fer música!! Això vol dir gaudir de cada projecte que tingui a les mans i prepara’l en les millors condicions per tal que el públic en pugui gaudir.

Entrant més en detall, i just després del concert que faig a Valls, marxo cap a França on dirigeixo un programa dedicat a Richard Strauss i Beethoven –tot pensant en allò dels miralls que parlàvem abans...-, i on faré una obra per a corda que es diu Metamorfosi, de Richard Strauss, inspirada en la Marxa fúnebre de la Simfonia heroica Beethoven. Més endavant seré en El Mesies participatiu que des de fa molts anys se celebra a Barcelona i que aquest any me l’han encarregat.

Continuaré amb un projecte molt interessant que ha generat la basílica del Pi que s’emmarca en un programa de recuperació del repertori de les basíliques catalanes, i dins del qual dirigiré un oratori de Carles Bagué, contemporani de Haydn, que en el seu moment va ser molt popular.”