Pàgines

dimarts, 25 de setembre del 2018

La màgia de la música: Robert Gerhard

Durant el concert del dijous, dia 20 de setembre, a més de l'espectacle dedicat al compositor Robert Gerhard, també es va interpretar l'obra Moviment en trio de Ramon Ribé (al centre de la imatge). Foto: JOAN GASULL


GABRIELLE DEAKIN / Valls

En el seu llibre Dues guerres i un exili, Carles Gerhard i Hortet, nebot de Robert Gerhard, escriu un passatge memorable sobre la música. Al seu pare, diputat, li havien encarregat la tasca delicada de protegir el patrimoni del monestir de Montserrat durant la guerra civil. Diu:

“ El meu pare havia estudiat música i tocava molt bé el piano. En l’opinió d’alguns, era millor executant en aquest instrument que el seu germà Robert, el compositor. Es podia asseure al piano i tocar de memòria peces de Schubert, Chopin, Granados o Albéniz que eren els seus favorits. Però també tenia l’habilitat de posar-se a tocar immediatament qualsevol melodia que acabava d’escoltar, trobant-li tot seguit l’acompanyament adequat i continuant amb tota classe de variacions. Des de la seva arribada a Montserrat s’havia interessat per l’orgue de l’església al qual dedicava algunes estones de lleure. 

Això li permetia tocar per als visitants alguna peça de música, cosa que sempre els causava una forta impressió: el so de l’orgue dins d’aquella immensa basílica, pràcticament deserta i poc il·luminada emocionava uns i intimidava d’altres. Generalment evitava tocar música sacra, ja que això hauria despertat oposició. 
Si els visitants eren amics i melòmans, tocava alguna peça clàssica. Si eren polítics, tocava Els Segadors o La Internacional, segons la composició del grup. Però els efectes més sorprenents els havia tingut amb grups d’anarquistes que es creien obligats a parlar amb veu alta dins de la basílica i a manifestar el seu menyspreu per tot el que tenia a veure amb el culte. Aleshores, el meu pare pujava discretament cap a l’orgue i es posava a tocar un dels seus himnes, com Hijo del pueblo, te oprimen cadenas... o algun altre. L’esperit d’aquella gent canviava radicalment i tot eren elogis i ganes de col·laborar en la salvació del monestir.”

La sensació que una música ens pertany, ens representa, és una sensació molt especial. Però les músiques no són res més que sèries encadenades de gestos sonors. El que produeix la màgica d’identificació són idees, experiències. Els sons esdevenen especials gràcies a uns fils invisibles que teixim nosaltres entre aquests sons i fets o conceptes que són significatius en les nostres pròpies vides.

El dijous passat, al Teatre Principal, el Pol Berlinches, l’Anna Crexells i jo mateixa vam tenir l’honor d’obrir la temporada dels Amics de la Música. Vam aprofitar aquesta ocasió per llançar un repte al públic vallenc: obrir les orelles i el pensament a la música de Robert Gerhard. Gerhard és el nostre compositor vallenc—potser l’únic personatge que internacionalment fa que es parli de Valls. (Tot i que, per desgràcia, també hi ha autors que diuen “Robert Gerhard was born in Vails”...). 

Hi ha veus que diuen que és una primera figura en la història de la música del segle XX i mereix ser encara més famós del que és actualment. Una bona part de la seva música beu de les arrels catalanistes i espanyoles; potencialment, podria ser molt especial per als catalans... i en particular, per als vallencs. Però de moment, no és el cas.

Anunciar que penses tocar Robert Gerhard no sol provocar la mateixa satisfacció, el mateix murmuri d’aprovació entre el públic, que anunciar que tocaràs El cant dels ocells. Però us puc dir—i us recordo que sóc australiana—que El cant dels ocells també m’emociona a mi. Com també m’emocionen les Vistes al mar i les meravelloses sardanes de Joaquim Serra i Juli Garreta. No sempre era així. Als vint anys, per a mi, Catalonia era poc més que part del títol d’un llibre de George Orwell; a tot estirar, la part d’Espanya on havia nascut Pablo Casals. No tenia gaire clar on era, ni quin idioma s’hi parlava. No tenia cap noció del que ara identificaria com una música amb aire català.

Fem nostre un país, una cultura, una música, de la mateixa manera que aprenem a estimar una persona nova: coneixent-la, vivint-la. Tot treballant les dues obres de Gerhard que vam tocar el dijous—el seu meravellós trio de joventut i la seva intrigant Sonata per a violoncel i piano—l’Anna, el Pol i jo hem descobert el món particular i fascinant de Robert Gerhard. També ens hem endinsat en els paisatges poètics de Mompou, Joan Magrané i Ramon Ribé.  Tots són una mica més nostres que abans. Aquesta és la màgia de la música. Esperem que una mica d’aquesta màgia també hagi arribat al públic.

(*)Gabrielle Deakin és professora de música de l'EMM Robert Gerhard

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada