"Des que el vaig descobrir, Robert Gerhard va ser un objectiu"

Edmon Colomer (Barcelona, 1951) dirigeix aquest dijous, dia 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls, la Camerata Eduard Toldrà i la pianista Laura Farré Rozada en el Concert per a piano de Robert Gerhard. 

ANNA ESTALLO /Valls/Barcelona

El punt culminant de la Memòria Robert Gerhard, que aquesta temporada encapçala el cicle Nits de Clàssics, arriba aquest dijous (20.15 h), amb el Concert per a piano i orquestra que interpretarà la Camerata Eduard Toldrà sota la direcció d’Edmon Colomer (Barcelona, 1951).

La particularitat d’aquest espectacle ve donada per una obra excepcional de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) de gran bellesa i que mostra el talent del compositor en tota la seva extensió. Tot això, amb el valor afegit  que de poder escoltar Laura Farré Rozada, la pianista del moment i de qui tothom en parla. Es preveu, per tant, un espectacle d’alt nivell, que tindrà com a escenari el Teatre Principal de Valls.

Vostè és tot un especialista en la música de Robert Gerhard. D’on li ve aquest interès?

“L’interès per un compositor sempre depèn de la inquietud personal i de la formació musical. Tota la gent de la meva generació vam tenir una formació acadèmica que ens va posar en contacte amb els referents de totes les èpoques, però tot el món de la música contemporània ens era molt aliè. Ha estat fent de director i interessant-me per la música del segle XX -no tan sols la dels autors de música contemporània-, que he arribat a alguns compositors ben concrets. En Robert Gerhard va ser un d’ells, però no va ser un més sinó un compositor fora del comú perquè va ser un  capdavanter i, alhora, un compositor d’una talla comparable a la dels seus contemporanis europeus importants.

Des que el vaig descobrir, Robert Gerhard va ser un objectiu. Vaig començar a treballar per programar la seva música, descobrint les seves obres, analitzant-les i obligant-me a mi mateix a incloure-les en les meves programacions. Així va ser com vaig arribar a familiaritzar-me amb Robert Gerhard.”

Quin va ser el punt que va marcar aquesta descoberta amb Robert Gerhard?

“Va ser una descoberta que va requerir el seu procés, primer a través de Joaquim Homs que va ser deixeble seu i, després gràcies a la meva estada als Estat Units els anys 80. Allí va ser on vaig tenir per primera vegada a les mans una partitura de Gerhard de l’editorial britànica  Boosey & Hawkes, una partitura que em va estimular. En aquell moment jo estava estudiant i ja havent iniciat la meva carrera de director vaig començar a programar obres de Robert Gerhard. Però el punt culminant va arribar amb La peste, una obra cabdal que vaig dirigir en diferents ocasions i que vaig poder enregistrar”.

Parli'm d'obra era aquesta que el va frapar tant?

“Si no recordo malament va ser Albada, interludi i dansa, una obra basada en música catalana, el títol era català i era editada per una editorial britànica. Això era una situació impensable, que una obra amb un títol en català fos publicada per un segell britànic. De fet, no era un fet casual. Britten que era contemporani de Gerhard i que també va estrenar alguna obra a Barcelona, en l’època en què Gerhard també les estrenava, va escriure una obra basada en una estada seva  a Montjuïc i aquesta obra també està publicada per Boosey & Hawkes. És curiós, si més no, que l’editorial puntera de la Gran Bretanya tingui editades, com a mínim, dues obres amb títols en català”.

Gerhard, tot i haver nascut a Catalunya, concretament a Valls, és un gran desconegut.

“Avui Robert Gerhard és un conegut entre els músics catalans, els músics més inquiets i, especialment, entre els músics europeus que els interessa la música del segle XX i tota aquella que no s’ha popularitzat perquè són llenguatges que han anat molt lluny i han ultrapassat la capacitat que té el públic de comprensió. No obstant, hi ha un públic, possiblement minoritari, que s’interessa per la música nova i que no és estrictament romàntica o clàssica.

Robert Gerhard és un compositor complex, un capdavanter que segueix la línia de la segona escola de Viena  i que incorpora altres elements estètics; per a l’oient mitjà és un compositor difícil. No cal oblidar que compositors com ara Stravinsky o Bartok també són compositors difícils per al melòman mitjà i són grans referents del segle xx; doncs el mateix podríem dir de Robert Gerhard."

En cita dos compositors que són més coneguts o, com a mínim no tan desconeguts com Gerhard.

“Cal tenir en compte que Gerhard és una mica posterior a tots dos i que es van universalitzar a partir del seu propi itinerari biogràfic. Stravinsky era rus, va viure als Estats Units, va passar per Europa i li van estrenar les seves obres coincidint en un moment en què existia una gran eclosió de la música contemporània. Bartok va seguir un camí una mica diferent, però tot i que va morir quasi oblidat, va tenir una gran ressonància en l’àmbit del centre d'Europa i a Amèrica.

El cas de Gerhard va ser diferent, tot i que també va tenir una certa acceptació quan encara era viu. Després no han existit defensors que l’hagin divulgat. Jo me n’he ocupat una mica, però hem de ser més.”

En la presentació de Nits de Clàssics a Barcelona va dir que existeixen dos grans innovadors de la música: Beethoven i Gerhard i que és inevitable relacionar tots dos personatges perquè es complementen i es superposen. A què es referia?

“No només Beethoven. El vaig posar com a exemple de punts d’inflexió que han vingut determinats per una sèrie de noms en la història de música com ara Mozart o Haydn, que han aportat en la història de la musica una sèrie d’innovacions estètiques sense precedents i que han influït en l’evolució de la musica. Gerhard es pot emmarcar dins d’aquesta categoria.

Ell és innovador, molt fidel a la seva terra, i als corrents estètics de la seva època, Tot això combinat amb un talent fora del comú i amb una formació molt sòlida, ha donat com a resultat una obra molt important i  que encara s’ha d’acabar de descobrir.”

Té en ment algun projecte que porti a la pràctica aquesta teoria?

“Sempre que he pogut m’ha agradat establir miralls  entre diferents compositors en què uns expliquin les obres dels altres,  alhora que incorporo música desconeguda en les programacions. De fet, el concert d’aquest dijous, al Teatre Principal, n’és un exemple. Si presentem a Gerhard i a Txaikovski parlem de dos mons molt allunyats l’un de l’altre. En aquest programa posem de relleu una de les obres importants de Gerhard com és el Concert per a piano i orquestra de corda i, alhora, per tal que el públic tingui un cert equilibri emocional, portem una obra molt més assequible, però no menys important, com és la Sonata per a corda de Txaikovski."

Què li diria al públic que encara no té clar si vindrà al concert?

“En primer lloc els espectadors han de saber que aniran a escoltar un compositor que és el més important que ha donat Catalunya en els darrers 150 anys i que, a més, ha nascut a Valls. Per tant, la ciutat de Valls ha de sentir-se orgullosa de tenir aquest nom entre els seus personatges importants. Conseqüentment, sentiran música que els pot agradar més o menys, però no els deixarà indiferents. Quan una execució musical està feta amb el cor i en profunditat mai et pot deixar indiferent. El públic tindrà l’oportunitat d’incorporar al seu patrimoni cultural música d’un compositor molt important.”

En el primer tast que va fer d’aquest concert a l’auditori de Vilanova i la Geltrú va fer una introducció prèvia amb exercicis pràctics amb l’orquestra perquè el públic pogués entendre millor l’obra.

“Sí, i va anar molt bé. A Valls tinc previst fer una presentació un quart d’hora abans del concert. Quan l’orquestra surti a l’escenari participarà d’aquesta presentació amb exercicis pràctics de fragments que ajudaran a entrar molt millor dins d’aquesta obra.”

Vostè és un convençut del component educatiu i social de la música. Com veu el panorama al nostre país en aquests moments?

“No puc parlar amb un coneixement de causa molt exhaustiu i, a més, hi ha  tendències pedagògiques diferents. Sé que hi ha escoles que se’n preocupen i, per tant, hi ha un sector relativament important d’escoles que incorporen la música a la seva activitat educativa d’una manera seriosa. Si parlem del país en general, l’educació musical encara és lluny de ser el que voldríem que fos, perquè ens agradaria que formés part d’una manera més oficial dels plans d’estudi i que no fos només un complement. Crec que fa falta una revolució, fins i tot a nivell polític.

D’altra banda, també és cert que en els darrers anys hi ha molta més activitat musical, hi ha molta més gent  fent música i que està preparada per competir a nivell europeu. Això ha generat un públic fidel a aquesta nova generació.”

Quins són els seus projectes professionals més immediats?

“El meu projecte personal és fer música!! Això vol dir gaudir de cada projecte que tingui a les mans i prepara’l en les millors condicions per tal que el públic en pugui gaudir.

Entrant més en detall, i just després del concert que faig a Valls, marxo cap a França on dirigeixo un programa dedicat a Richard Strauss i Beethoven –tot pensant en allò dels miralls que parlàvem abans...-, i on faré una obra per a corda que es diu Metamorfosi, de Richard Strauss, inspirada en la Marxa fúnebre de la Simfonia heroica Beethoven. Més endavant seré en El Mesies participatiu que des de fa molts anys se celebra a Barcelona i que aquest any me l’han encarregat.

Continuaré amb un projecte molt interessant que ha generat la basílica del Pi que s’emmarca en un programa de recuperació del repertori de les basíliques catalanes, i dins del qual dirigiré un oratori de Carles Bagué, contemporani de Haydn, que en el seu moment va ser molt popular.”

La màgia de la música: Robert Gerhard

Durant el concert del dijous, dia 20 de setembre, a més de l'espectacle dedicat al compositor Robert Gerhard, també es va interpretar l'obra Moviment en trio de Ramon Ribé (al centre de la imatge). Foto: JOAN GASULL

GABRIELLE DEAKIN / Valls

En el seu llibre Dues guerres i un exili, Carles Gerhard i Hortet, nebot de Robert Gerhard, escriu un passatge memorable sobre la música. Al seu pare, diputat, li havien encarregat la tasca delicada de protegir el patrimoni del monestir de Montserrat durant la guerra civil. Diu:

“ El meu pare havia estudiat música i tocava molt bé el piano. En l’opinió d’alguns, era millor executant en aquest instrument que el seu germà Robert, el compositor. Es podia asseure al piano i tocar de memòria peces de Schubert, Chopin, Granados o Albéniz que eren els seus favorits. Però també tenia l’habilitat de posar-se a tocar immediatament qualsevol melodia que acabava d’escoltar, trobant-li tot seguit l’acompanyament adequat i continuant amb tota classe de variacions. Des de la seva arribada a Montserrat s’havia interessat per l’orgue de l’església al qual dedicava algunes estones de lleure. 

Això li permetia tocar per als visitants alguna peça de música, cosa que sempre els causava una forta impressió: el so de l’orgue dins d’aquella immensa basílica, pràcticament deserta i poc il·luminada emocionava uns i intimidava d’altres. Generalment evitava tocar música sacra, ja que això hauria despertat oposició. 

Si els visitants eren amics i melòmans, tocava alguna peça clàssica. Si eren polítics, tocava Els Segadors o La Internacional, segons la composició del grup. Però els efectes més sorprenents els havia tingut amb grups d’anarquistes que es creien obligats a parlar amb veu alta dins de la basílica i a manifestar el seu menyspreu per tot el que tenia a veure amb el culte. Aleshores, el meu pare pujava discretament cap a l’orgue i es posava a tocar un dels seus himnes, com Hijo del pueblo, te oprimen cadenas... o algun altre. L’esperit d’aquella gent canviava radicalment i tot eren elogis i ganes de col·laborar en la salvació del monestir.”

La sensació que una música ens pertany, ens representa, és una sensació molt especial. Però les músiques no són res més que sèries encadenades de gestos sonors. El que produeix la màgica d’identificació són idees, experiències. Els sons esdevenen especials gràcies a uns fils invisibles que teixim nosaltres entre aquests sons i fets o conceptes que són significatius en les nostres pròpies vides.

El dijous passat, al Teatre Principal, el Pol Berlinches, l’Anna Crexells i jo mateixa vam tenir l’honor d’obrir la temporada dels Amics de la Música. Vam aprofitar aquesta ocasió per llançar un repte al públic vallenc: obrir les orelles i el pensament a la música de Robert Gerhard. Gerhard és el nostre compositor vallenc—potser l’únic personatge que internacionalment fa que es parli de Valls. (Tot i que, per desgràcia, també hi ha autors que diuen “Robert Gerhard was born in Vails”...). 

Hi ha veus que diuen que és una primera figura en la història de la música del segle XX i mereix ser encara més famós del que és actualment. Una bona part de la seva música beu de les arrels catalanistes i espanyoles; potencialment, podria ser molt especial per als catalans... i en particular, per als vallencs. Però de moment, no és el cas.

Anunciar que penses tocar Robert Gerhard no sol provocar la mateixa satisfacció, el mateix murmuri d’aprovació entre el públic, que anunciar que tocaràs El cant dels ocells. Però us puc dir—i us recordo que sóc australiana—que El cant dels ocells també m’emociona a mi. Com també m’emocionen les Vistes al mar i les meravelloses sardanes de Joaquim Serra i Juli Garreta. No sempre era així. Als vint anys, per a mi, Catalonia era poc més que part del títol d’un llibre de George Orwell; a tot estirar, la part d’Espanya on havia nascut Pablo Casals. No tenia gaire clar on era, ni quin idioma s’hi parlava. No tenia cap noció del que ara identificaria com una música amb aire català.

Fem nostre un país, una cultura, una música, de la mateixa manera que aprenem a estimar una persona nova: coneixent-la, vivint-la. Tot treballant les dues obres de Gerhard que vam tocar el dijous—el seu meravellós trio de joventut i la seva intrigant Sonata per a violoncel i piano—l’Anna, el Pol i jo hem descobert el món particular i fascinant de Robert Gerhard. També ens hem endinsat en els paisatges poètics de Mompou, Joan Magrané i Ramon Ribé.  Tots són una mica més nostres que abans. Aquesta és la màgia de la música. Esperem que una mica d’aquesta màgia també hagi arribat al públic.

(*)Gabrielle Deakin és professora de música de l'EMM Robert Gerhard

"Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d'orgull"

Gabrielle Deakin i Pol Berlinches són professors de l'Escola Municipal
de Música Robert Gerhard de Valls. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Valls

Mentre el compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) acumulava èxits a Europa -el triomf a Amsterdam amb L’alta naixença del rei en Jaume o el màxim guardó en el Concurs Internacional de Viena en són alguns exemples-, ­­­­­­­­­­­­­a casa nostra la seva obra no aconseguia captar l’atenció que hauria merescut l’esforç que el músic dedicava a la nova música.

Una part del col·lectiu intel·lectual de la societat catalana de l'època sí que va saber identificar i valorar la genialitat de Robert Gerhard. Rossend Llates (Barcelona, 1899-1973) se’n feia ressò a la revista Mirador el 22 de juny del 1933. “Homes com Gerhard donen a la nostra pàtria, incomparablement, més de prestigi que  tot el que pugui llevar-nos les gestions de polítics incultes”, escrivia el periodista, músic i escriptor Rossend Llates, col·laborador de Mirador, el setmanari que es va publicar entre el 1929 i fins a l’1 de juliol del 1936 en què va passar a mans del PSUC i va canviar la seva línia editorial. [Vegeu l’article complet que va escriure Rossend Llates fa vuitanta-cinc anys i que recentment va publicar el diari Ara, accedint a l’enllaç que us deixem al final d’aquesta entrevista].

La indiferència per la seva música, els orígens peculiars –nascut a Valls, fill de pare suís i mare francesa-, i una Guerra Civil que es va acabar amb la proclamació del règim franquista obligant Robert Gerhard a marxar a l’exili, van fer caure en l’oblit aquest català universal.

El relat que ens exposen Gabrielle Deakin (violoncel·lista) i Pol Berlinches (violí) mostra com de desconegut és el personatge de Robert Gerhard i al qual Nits de Clàssics dedica la temporada 18/19 amb tres concerts: dos a començament de curs i un tercer el mes de juny.

Tots dos concertistes, juntament amb la pianista Anna Crexells protagonitzen el primer espectacle Descobrim i contextualitzem Robert Gerhard, programat pel dia 20 de setembre, a 2/4 de 9 del vespre, al Teatre Principal de Valls.

Com i quan neix la idea de descobrir i contextualitzar Robert Gerhard?

[Gabrieller Deakin]“Molt a poc a poc. Quan vaig arribar a l’escola el personatge de Robert Gerhard no em sonava de res. Vaig pensar que devia ser un compositor, així és que em vaig posar a buscar informació sobre ell i també vaig escoltar algunes de les seves obres, però la veritat és que així d’entrada no em va cridar gaire l’atenció.

El meu interès pel Robert Gerhard neix a partir d’unes jornades que es van fer a l’Institut d’Estudis Vallencs. Concretament, de la sessió que va impartir Carlos Duque sobre la música electrònica de Robert Gerhard. No les tenia totes d’anar a aquesta xerrada, però la veritat és que en vaig sortir fascinada. Vaig  entendre quin tipus de personatge era Robert Gerhard, un compositor que va fer investigacions en música electrònica abans que ningú. 

Tot plegat em va permetre entrar en l’obra simfònica de Gerhard. A partir d’aquí vaig començar a pensar en fer un pas més, vaig parlar amb la responsable de la Camerata Eduard Toldrà i li vaig proposar de tocar alguna cosa de Robert Gerhard, posant èmfasi en el seu origen català, però també en aquest perfil que el fa especial: neix a Valls, és fill d’estrangers, d’immigrants, i té aquest nom que no queda molt català i, a més, quan s’exilia a Anglaterra es fa dir Roberto per tal que la gent no pensi que és alemany.”

Així, fa pocs anys que coneix el personatge de Robert Gerhard...

[Gabriel Deakin]“Sí, de fet, només fa uns sis anys que estic a l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard. Recordo que David Puertas em va recomanar d’escoltar el Nonet de Robert Gerhard, perquè era una obra fantàstica. Així ho vaig fer, però vaig pensar que aquella no era el meu tipus de música,  em va semblar una música massa abstracta i vaig tenir la reacció típica que té la majoria de gent de Valls davant la música de Gerhard.”

És millor el concepte que en tenen fora de Catalunya com ara a Anglaterra a on es va exiliar?

[Gabrielle Deakin] “A Anglaterra, dins de tot, li van fer bastant cas: li van estrenar força obres, li van encarregar música per a la BBC, però els anglesos protegeixen els seus i una cosa és estrenar-te una obra en un moment determinat i una altra és anar tocant la teva obra. Un cop mort, els anglesos ja no han reivindicat la seva figura com ho han fet amb altres compositors d’origen anglès. D’altra banda, aquí es veu com un català una mica estrany, i tampoc el reivindica ningú. Aquest és un problema que afecta un grapat de compositors que són molt bons, però que estan posats en el sac dels compositors difícils.”

I a casa nostra quin tracte donem a Robert Gerhard?

[Gabrielle Deakin] “En un moment en què estàvem investigant sobre la música de Robert Gerhard vaig escriure simultàniament per demanar informació a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Vallencs i a la Biblioteca de Cambridge sol·licitant de fer una visitar per examinar les obres i, mentre que de la Biblioteca de Cambridge em van respondre de seguida, des de Valls mai no he obtingut cap resposta. Més tard, vaig saber que l'IEV durant un llarg període de temps va tenir problemes amb la recepció de correus electrònics. Tot plegat, però, forma part de la sensació que jo tinc davant del Gerhard respecte de la ciutat on va néixer. 

Tenim una escola de música que porta el seu nom, hi ha una estàtua bastant horrorosa que queda per allí, una casa natal..., però quan parles amb la gent sobre la música del Robert Gerhard, la resposta és que és una música molt difícil. Hi ha un total desconeixement d’aquella part de la seva obra que no és tan dura. És cert que té coses per a melòmans interessats en la música del segle XX, però també té coses molt catalanes.”

Parli’m, doncs, d’aquest primer concert que obre la temporada de Nits de Clàssics i que inclou el Trio per a violí, violoncel i piano i la Sonata per a violoncel i piano.

[Gabrielle Deakin] “És un trio preciós que escriu amb 22 anys i que li presenta a Schoemberg per tal que l’accepti com a alumne de composició. És una música gairebé impressionista que ningú no diria que és de Gerhard, pensarien que potser és un Fauré... Aquesta obra està escrita en un moment similar a Les vistes del mar de Toldrà. Creiem que amb aquest concert l’espectador tindrà la possibilitat de conèixer la part més amable de Robert Gerhard.

En la Sonata per a violoncel i piano s’observa un llenguatge que fa servir tècniques dodecafòniques, però quan ho poses en context es poden apreciar molts matisos. La sonata la va dedicar a Charles Chaplin Charlot, i el contingut, dur però divertit d’aquelles pel·lícules, també es nota en l’obra. Aquella poesia una mica patètica que tenia el Charlot és la sensibilitat que també hem volgut captar en un recull fotogràfic que ajudarà a entendre el context musical de l’obra. La imatge et suggereix un estat d’ànim i aquest estat d’ànim és el que fa que entenguis la música.

Aquesta obra, que algú podria pensar que és un Gerhard més dur -tot i que no ho és-, encara ho serà menys amb l’ajut d’aquestes imatges.

És clar, però, que una persona que ha vist els camps de concentració, la Guerra Civil, l’exili i l’holocaust no pot escriure la mateixa música que va escriure amb 22 anys.”

Quin ordre seguiran en el repertori d’aquest primer concert?

[Gabrielle Deakin] “Començarem amb el Trio per a violí, violoncel i piano perquè és una obra de joventut -quan Gerhard encara no ha marxat de Valls-, amb què volem trencar els prejudicis que la gent té sobre l’obra de Gerhard. Després seguirem amb El pont, que Frederic Mompou va escriure en la seva etapa de vellesa i amb què hem imaginat que si Gerhard no hagués trencat amb el llenguatge que feia servir de jove potser a la seva vellesa hauria escrit coses com aquesta.

La segon part la començarem amb la Sonata per a violoncel i piano, que ens aproparà a un Gerhard més madur amb un llenguatge diferent al de l’inici. També incloem una obra per a piano sol –Jardí de campanes- que és del jove compositor Joan Magrané.

Acabarem amb l’estrena absolut de l’obra Moviment en trio, del compositor vallenc Ramon Ribé.

Com a músics i com a públic hem comprendre que la música és una cosa viva i no podem entendre-la com un museu on tindrem la seguretat que anem a veure la Mona Lisa. El públic cal que faci  l’exercici de mentalitzar-se d’anar al concert pensant que potser no ha escoltat mai la música de Gerhard i obrir-se a una experiència musical de la qual no en tens garantida la satisfacció plena.”

I amb tot el que m’han explicat durant l’entrevista, com s’ho han fet per tenir les partitures de les obres que faran?

[Gabrielle Deakin] “Aconseguir les seves partitures no és gens fàcil. Per poder disposar de la Sonata per a violoncel i piano, per exemple, hem hagut d’escriure a Anglaterra. Aleshores t’envien una fotocòpia d’un fons amb una etiqueta en vermell per garantir-ne la legalitat, advertint que una etiqueta en negre posaria en evidència la seva il·legalitat.

El Trio per a violí, violoncel i piano la vam poder trobar en una editorial francesa, però l’obra està molt mal editada i farcida d’errades. És una partitura de la qual se n’hauria de fer una reedició.”

Creuen que de la manera que han dissenyat el programa aconseguiran la complicitat del públic?

[Gabrielle Deakin]“La Sonata potser els sorprendrà de manera positiva perquè els convidarà a sortir de la zona de confort. Aquesta obra porta implícita una sensibilitat alternativa i crec que amb les imatges del Charlot l’entendran d’una manera diferent.”

Què pot aprendre el públic en aquest concert?

[Gabrieller Deakin]“Que com a bons catalans la cultura comença per aquí. Si anem a França trobarem que totes les obres dels seus autors estan editades en un format que de seguida veus que allò és música francesa, d’autors bons i de no tan bons, però la música hi és i te la pots comprar. Toldrà, Gerhard... no tenen res a envejar, per exemple, a Fauré, però si pensem quantes vegades hem tocat Toldrà i en quines condicions estava el material amb què ho hem fet...

[Pol Berlinches] “Penso que el context del país no és el mateix. Robert Gerhard té la desgràcia que ha estat un immigrant a casa seva i un immigrant encara més a Londres, per tant, a Londres no el reivindiquen com a seu, i a casa nostra fins fa poc no se l’ha pogut reivindicar com a català, és a dir fins a la mort de Franco i, a més, la seva música no és popular. En unes altres circumstàncies potser estaria entre els deu millors compositors catalans del segle XX, però en canvi és invisible. En l’art pictòric el públic en general no té les eines per valorar si allò és bo o molt bo, però hi ha la cobertura mediàtica que sí que ho fa. En aquest país la dansa i la música estan a la cua. I Gerhard no ho té gens fàcil. Jo mateix soc bastant desconeixedor de la seva obra.”

[Pregunta per al Pol Berlinches] Li va passar com a la Gabrielle?

“Jo vaig estudiar Robert Gerhard a l’institut i no en vaig saber res més fins que vaig arribar a l’Escola Robert Gerhard. Però jo no he fet aquest treball d’investigació que ha fet la Gabrielle que és qui ens ha encomanat aquestes ganes de poder fer coses sobre Gerhard."

Què podem fer per Robert Gerhard?

[Gabrielle Deakin] “Per Valls la figura de Robert Gerhard hauria de ser motiu d’orgull. Juntament amb els  Amics de la Música de Valls volíem muntar tot un festival dedicat a ell, però malauradament no va el tenir suport necessari des de l’Ajuntament de Valls. Crec que va ser un error perquè hauria atret molta gent. També seria necessari gestionar el seu llegat musical i investigar molt bé en l’arxiu per seleccionar tot el que es pogués editar. 

Els músics hem de poder trobar les seves partitures per tocar-les. I si algú fes un gest per adaptar algunes de les obres pensant en els grups amateurs d’orquestres petites crec que ho tocarien, però el problema que tenim és que moltes de les seves millors obres són per a orquestres simfòniques d’unes dimensions enormes.”

[Pol Berlinches] “És clar que l’Ajuntament de Valls no ho pot fer tot, però sí que pot empènyer com també ho poden fer altres institucions com ara l’Institut d’Estudis Vallencs i la Fundació Robert Gerhard, perquè a nivell de país pugui reeixir la figura de Robert Gerhard, i l’edició de la seva obra és un primer pas. La veritat és que no s’entén perquè encara no ho han fet.”

(*) Aquest enllaç us portarà a la pàgina del diari Ara on podreu llegir l’article complet titulat Un català mundial: Robert Gerhard que Rossend Llates va publicar al setmanari Mirador  l’any 1933.

http://ara.cat/_79703330?s=e#.W5Uxxkw-lOo.email

Tot a punt per a la nova temporada del cicle Nits de Clàssics

El compositor Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) en una imatge d'arxiu.
FOTO: PLATEA MAGAZINE

ANNA ESTALLO / Valls

El festival Nits de Clàssics rep aquesta temporada l’aval del director d’orquestra Edmon Colomer, tot un especialista i estudiós de l’obra de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970), compositor a qui els Amics de la Música de Valls dediquen una part de la cartellera d’espectacles musicals que organitzen des de fa tretze anys. 

Aquest només és un petit tast del que vindrà a partir d’ara pensant en el 50è aniversari de la mort de l’introductor del dodecatonisme a l’Estat espanyol i precursor de la música electrònica, que es commemorarà l’any 2020.

Dues de les tres propostes dedicades a Robert Gerhard se situen just en l’inici de la temporada 2018/2019, els dies 20 i 27 de setembre, al Teatre Principal de Valls. El primer, és el Trio de violoncel, violí i piano (Gabrielle Deakin, Pol Berlinches i Anna Crexells), que Robert Gerhard va escriure quan només tenia 22 anys, i la Sonata per a violoncel i piano, escrita en l'etapa de maduresa de Gerhard. 
El segon, vol ser una picada d’ullet als neòfits de l’obra de Gerhard, però també un reclam als seus seguidors: el Concert per a piano i orquestra de cordes. Interpretat per la Camerata Eduard Toldrà i amb la participació de Laura Farré, -considerada per la crítica com una pianista per al segle XXI. El concert serà dirigit per Edmon Colomer, convertit aquesta temporada en padrí d'honor de Nits de Clàssics.

La complexitat del concert requereix una introducció prèvia i per a aquesta raó el mateix dia del concert, just una hora abans de l'espectacle, es farà una sessió pedagògica oberta a tots els públics i amb la participació de la Camerata Eduard Toldrà. Edmon Colomer considera que “és necessari escoltar en viu aquesta obra per poder apreciar-la en tota la seva magnitud i amb els matisos de temes populars i les seves variacions que s’incardinen dins de la partitura”. 

Per al director d’orquestra existeixen dos grans innovadors musicals de la història de la música: Beethoven, del qual l’any 2020 es celebraran els 250 anys del seu naixement, i Gerhard de qui en la mateixa data es commemoraran els 50 anys de la seva mort.  “És inevitable relacionar tots dos personatges perquè es complementen i se superposen”, afirma Edmon Colomer que ja està pensant en portar a la pràctica aquesta teoria amb un concert dels dos cèlebres compositors.

Aquest homenatge a Robert Gerhard dins del festival Nits de Clàssics té com a objectiu reivindicar el compositor: “Hauria de deixar de ser un geni i un músic encara estrany a ulls de bona part de la nostra societat, de la seva ciutat i del seu país, i començar a esdevenir un veí genial de Valls, conegut arreu del món”, sentenciava Roman Galimany, president de l’associació Amics de la Música de Valls.

Joves valors, orquestres i jazz a la cartellera de Nits de Clàssics

El festival Nits de Clàssics, l'únic que manté una programació estable durant tota la temporada a Catalunya i que ja s’ha convertit en tot un referent, presenta en la seva cartellera tres orquestres: Camera Musicae, l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona i l’Orquestra Barroca Catalana. Alhora, dedica un espai a la música de cambra en diferents formats, i tres concerts monogràfics dedicats a Schubert, Brahms i Mozart.

Maria del Mar Jurado, guanyadora de
l'Intercentros Melómano

Un altre apartat, que ja ha tingut molt bona acceptació en les darreres temporades, és el reservat a artistes guardonats amb  premis i distincions que tenen el segell de garantia de certàmens i d’entitats com ara l’Intercentros Melómano que aquest any porta la violinista María del Mar Jurado, una jove promesa guanyadora del concurs estatal; el Concurs Internacional Paper de Música que presenta el Duo DeLis amb Irma Bau (violoncel) i Irina Veselova (piano), i el Concurs Francesc Viñas amb Serena Sáenz (soprano), premiada en l’edició del 2017.

La programació es completa amb concerts de jazz entre els que destaca el que oferirà el trio integrat per Lluís Capdevila (piano), Petros Klampanis (contrabaix) i Luca Santaniello (bateria), una formació que ha crescut musicalment a Manhattan i que arriba al Teatre Principal de Valls per presentar l’espectacle Diàspora.

Roman Galimany, president de l’associació Amics de la Música de Valls, se sent satisfet de la trajectòria del festival i destaca el “caràcter social dels concerts” amb descomptes importants i abonaments, i entrades gratuïtes per als joves de fins a 18 anys, estudiants de música i treballadors en situació d’atur.

L’Institut d’Estudis Vallencs (IEV) s’afegeix aquesta temporada a la programació de Nits de Clàssics amb la inauguració de l’Espai Gerhard a la seu d’aquesta entitat cultural. En aquesta sala es podrà consultar tot el fons bibliogràfic que els hereus de Robert Gerhard hi van dipositar. Amb aquest nou espai es vol fer més accessible la consulta de tota la documentació que custodia aquest arxiu.