ANNA
ESTALLO /Valls/Barcelona
El
punt culminant de la Memòria Robert Gerhard, que aquesta temporada encapçala el
cicle Nits de Clàssics, arriba aquest dijous (20.15 h), amb el Concert per a piano i orquestra que
interpretarà la Camerata Eduard Toldrà
sota la direcció d’Edmon Colomer (Barcelona, 1951).
La
particularitat d’aquest espectacle ve donada per una obra
excepcional de Robert Gerhard (Valls, 1896-Cambridge, 1970) de gran bellesa i
que mostra el talent del compositor en tota la seva extensió. Tot això, amb el
valor afegit que de poder escoltar Laura Farré Rozada, la pianista del moment i de qui
tothom en parla. Es preveu, per tant, un espectacle d’alt nivell, que tindrà com a
escenari el Teatre Principal de Valls.
Vostè és tot un especialista en la
música de Robert Gerhard. D’on li ve aquest interès?
“L’interès
per un compositor sempre depèn de la inquietud personal i de la formació
musical. Tota la gent de la meva generació vam tenir una formació acadèmica que
ens va posar en contacte amb els referents de totes les èpoques, però tot el
món de la música contemporània ens era molt aliè. Ha estat fent de director i
interessant-me per la música del segle XX -no tan sols la dels autors de música
contemporània-, que he arribat a alguns compositors ben concrets. En Robert Gerhard va ser un
d’ells, però no va ser un més sinó un compositor fora del comú perquè va ser un capdavanter i, alhora, un compositor d’una
talla comparable a la dels seus contemporanis europeus importants.
Des
que el vaig descobrir, Robert Gerhard va ser un objectiu. Vaig començar a
treballar per programar la seva música, descobrint les seves obres,
analitzant-les i obligant-me a mi mateix
a incloure-les en les meves programacions. Així va ser com vaig arribar a
familiaritzar-me amb Robert Gerhard.”
Quin va ser el punt que va marcar aquesta descoberta amb Robert Gerhard?
“Va
ser una descoberta que va requerir el seu procés, primer a través de Joaquim
Homs que va ser deixeble seu i, després gràcies a la meva estada als Estat
Units els anys 80. Allí va ser on vaig tenir per primera vegada a les mans una
partitura de Gerhard de l’editorial britànica Boosey
& Hawkes, una partitura que em va estimular. En aquell moment jo estava
estudiant i ja havent iniciat la meva carrera de director vaig començar a
programar obres de Robert Gerhard. Però el punt culminant va arribar amb La peste, una obra cabdal que vaig
dirigir en diferents ocasions i que vaig poder enregistrar”.
Parli'm d'obra era aquesta que el va
frapar tant?
“Si
no recordo malament va ser Albada,
interludi i dansa, una obra basada en música catalana, el títol era català
i era editada per una editorial britànica. Això era una situació impensable,
que una obra amb un títol en català fos publicada per un segell britànic. De
fet, no era un fet casual. Britten que era contemporani de Gerhard i que també
va estrenar alguna obra a Barcelona, en l’època en què Gerhard també les
estrenava, va escriure una obra basada en una estada seva a Montjuïc i aquesta obra també està
publicada per Boosey & Hawkes. És
curiós, si més no, que l’editorial puntera de la Gran Bretanya tingui editades,
com a mínim, dues obres amb títols en català”.
Gerhard,
tot i haver nascut a Catalunya, concretament a Valls, és un gran desconegut.
“Avui
Robert Gerhard és un conegut entre els músics catalans, els músics més inquiets
i, especialment, entre els músics europeus que els interessa la música del
segle XX i tota aquella que no s’ha popularitzat perquè són llenguatges que han anat
molt lluny i han ultrapassat la capacitat que té el públic de comprensió. No
obstant, hi ha un públic, possiblement minoritari, que s’interessa per la
música nova i que no és estrictament romàntica o clàssica.
Robert
Gerhard és un compositor complex, un capdavanter que segueix la línia de la
segona escola de Viena i que incorpora
altres elements estètics; per a l’oient mitjà és un compositor difícil. No cal
oblidar que compositors com ara Stravinsky o Bartok també són compositors
difícils per al melòman mitjà i són grans referents del segle xx; doncs el
mateix podríem dir de Robert Gerhard."
En cita dos compositors que són més
coneguts o, com a mínim no tan desconeguts com Gerhard.
“Cal
tenir en compte que Gerhard és una mica posterior a tots dos i que es van
universalitzar a partir del seu propi itinerari biogràfic. Stravinsky era rus,
va viure als Estats Units, va passar per Europa i li van estrenar les seves
obres coincidint en un moment en què existia una gran eclosió de la música
contemporània. Bartok va seguir un camí una mica diferent, però tot i que va
morir quasi oblidat, va tenir una gran ressonància en l’àmbit del centre d'Europa i a Amèrica.
El
cas de Gerhard va ser diferent, tot i que també va tenir una certa acceptació
quan encara era viu. Després no han existit defensors que l’hagin divulgat. Jo me n’he ocupat una mica, però hem de ser més.”
En la presentació de Nits de Clàssics
a Barcelona va dir que existeixen dos grans innovadors de la música: Beethoven
i Gerhard i que és inevitable relacionar tots dos personatges perquè es
complementen i es superposen. A què es referia?
“No
només Beethoven. El vaig posar com a exemple de punts d’inflexió que han vingut determinats per una sèrie de
noms en la història de música com ara Mozart o Haydn, que han aportat en la
història de la musica una sèrie d’innovacions estètiques sense precedents i que
han influït en l’evolució de la musica. Gerhard es pot emmarcar dins d’aquesta
categoria.
Ell
és innovador, molt fidel a la seva terra, i als corrents estètics de la seva
època, Tot això combinat amb un talent fora del comú i amb una formació molt
sòlida, ha donat com a resultat una obra molt important i que encara s’ha d’acabar de descobrir.”
Té en ment algun projecte que porti a
la pràctica aquesta teoria?
“Sempre
que he pogut m’ha agradat establir miralls
entre diferents compositors en què uns expliquin les obres dels
altres, alhora que incorporo música
desconeguda en les programacions. De fet, el concert d’aquest dijous, al Teatre
Principal, n’és un exemple. Si presentem a Gerhard i a Txaikovski parlem de
dos mons molt allunyats l’un de l’altre. En aquest programa posem de relleu una
de les obres importants de Gerhard com és el Concert per a piano i orquestra de corda i, alhora, per tal que el públic
tingui un cert equilibri emocional, portem una obra molt més assequible, però no
menys important, com és la Sonata per a corda de Txaikovski."
Què li diria al públic que encara no
té clar si vindrà al concert?
“En
primer lloc els espectadors han de saber que aniran a escoltar un compositor
que és el més important que ha donat Catalunya en els darrers 150 anys i que, a
més, ha nascut a Valls. Per tant, la ciutat de Valls ha de sentir-se orgullosa
de tenir aquest nom entre els seus personatges importants. Conseqüentment,
sentiran música que els pot agradar més o menys, però no els
deixarà indiferents. Quan una execució musical està feta amb el cor i en
profunditat mai et pot deixar indiferent. El públic tindrà l’oportunitat
d’incorporar al seu patrimoni cultural música d’un compositor molt important.”
En el primer tast que va fer d’aquest
concert a l’auditori de Vilanova i la Geltrú va fer una introducció prèvia amb
exercicis pràctics amb l’orquestra perquè el públic pogués entendre millor
l’obra.
“Sí,
i va anar molt bé. A Valls tinc previst fer una presentació un quart d’hora
abans del concert. Quan l’orquestra surti a l’escenari participarà d’aquesta
presentació amb exercicis pràctics de fragments que ajudaran a entrar molt
millor dins d’aquesta obra.”
Vostè és un convençut del component
educatiu i social de la música. Com veu el panorama al nostre país en aquests
moments?
“No
puc parlar amb un coneixement de causa molt exhaustiu i, a més, hi ha tendències pedagògiques diferents. Sé que hi ha escoles que
se’n preocupen i, per tant, hi ha un sector relativament important d’escoles
que incorporen la música a la seva activitat educativa d’una manera seriosa. Si
parlem del país en general, l’educació musical encara és lluny de ser el que
voldríem que fos, perquè ens agradaria que formés part d’una manera més oficial
dels plans d’estudi i que no fos només un complement. Crec que fa falta una
revolució, fins i tot a nivell polític.
D’altra
banda, també és cert que en els darrers anys hi ha molta més activitat musical,
hi ha molta més gent fent música i que està preparada per competir a
nivell europeu. Això ha generat un públic fidel a aquesta nova generació.”
Quins són els seus projectes
professionals més immediats?
“El
meu projecte personal és fer música!! Això vol dir gaudir de cada projecte que
tingui a les mans i prepara’l en les millors condicions per tal que el públic
en pugui gaudir.
Entrant més en detall, i just després del concert que faig a Valls, marxo cap a
França on dirigeixo un programa dedicat a Richard Strauss i Beethoven –tot
pensant en allò dels miralls que parlàvem abans...-, i on faré una obra per a
corda que es diu Metamorfosi, de
Richard Strauss, inspirada en la Marxa
fúnebre de la Simfonia heroica
Beethoven. Més endavant seré en El Mesies
participatiu que des de fa molts anys se celebra a Barcelona i que aquest any
me l’han encarregat.
Continuaré
amb un projecte molt interessant que ha generat la basílica del Pi que
s’emmarca en un programa de recuperació del repertori de les basíliques
catalanes, i dins del qual dirigiré un oratori de Carles Bagué, contemporani de
Haydn, que en el seu moment va ser molt popular.”