dissabte, 31 de desembre del 2016

Brillant epíleg musical

En primer terme la fagotista Ana S. Clemente i darrera seu el director Marcel Ortega.
 Foto: JOAN GASULL
Amb el concert de la Jove Orquestra InterComarcal, el dijous, dia 29 de desembre, s’ha clausurat l’any musical 2016 organitzat per l’Associació Amics de la Música de Valls.
En un Centre Cultural Municipal que, amb el canvi dels seients, ha millorat de manera sensible l’acústica, més de quatre-cents afeccionats a la música van quedar ben satisfets del que van oferir la JOIC, dirigida per Marcel Ortega, i la intervenció de la solista Ana S. Clemente.     
En un concert de repertori ampli i variat sempre hi ha una obra dominant, encara que no sigui la més popular, que el director selecciona en funció de l’amplitud de l’orquestra i de la disponibilitat d’un solista de prestigi reconegut.
En l’atractiu repertori del concert de Nadal que va presentar la JOIC, sens dubte aquesta obra va ser el Concert per a fagot en Si Bemoll Major, K 181 compost per Mozart quan tenia divuit anys (el va concloure el 4 de juny de 1774), sent el seu primer concert per a instruments de vent.
Ana S. Clemente ha estat fagot solista d’aquest concert. A aquesta molt jove concertista l’acompanya un currículum, realment espectacular, carregat d’èxits per tot el món, tant com a concertista com a professional de la música.  Actualment, ocupa la càtedra de fagot al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. 
Va impartir docència durant diversos anys al Conservatori Superior de Música de Canàries, on a més va ser cap del departament de Vent i Percussió, membre de l'equip directiu i del gabinet de relacions internacionals. A més d'una activitat interpretativa molt intensa, col·labora en la investigació acústica amb els experts Nakajima al Japó i Bell en Canadà, i ofereix conferències i classes magistrals per tot el món. 
Els seus interessos artístics i investigadors sobre la creativitat i l'art, l'han portat a participar en el projecte interdisciplinari Jardí de Venus el 2013, així com a assumir la direcció artística de la InVentEnsemble el 2014 i MousaiProject el 2015.
La Jove Orquestra InterComarcal està en un moment esplèndid, possiblement pel treball de gran qualitat que fa el seu jove director Marcel Ortega i Martí (26 anys). Havíem escoltat a Marcel Ortega i la Jova Orquestra InterComarcal en el   concert de Nadal de l’any passat. En aquesta ocasió portava a Valls un programa amb obres clàssiques i post romàntiques, i també temes nadalencs, populars tradicionals. Una direcció en absoluta sintonia amb els músics dels que va extreure al màxim el seu magnífic moment per donar vida a unes obres variades i complexes.
Amb valentia van afrontar l’Obertura tràgica en Re Menor Opus 81 de Johannes Brahms, una obra amb molta dificultat orquestral. La seva variació temàtica evolutiva i de treball temàtic, augmenta encara més l'aridesa de l'obra que manté sempre la tristesa inicial, amb accentuats canvis tonals que l’orquestra va resoldre perfectament.
La partitura del Concert per a fagot i orquestra, de Wolfgang A. Mozart, va ser trobat al segle XX pel professor Max Seiffert, qui es va responsabilitzar de la seva autenticitat i la va publicar el 1934. Marcel Ortega desenvolupa, en aquest concert, la idea de la diversitat i del respecte entre orquestra i solista, proporcionant la suficient independència a tots dos interlocutors sense perdre un fil conductor comú.
 En el seu conjunt, el concert ens va agradar i sorprendre per la fluïdesa que va transmetre, tant a nivell solista  com orquestral, i per l'equilibri entre tots dos mitjans.
L'obra és certament exigent pel solista des del punt de vista tècnic. L’ús del staccato, les qualitats líriques de la gamma mitjana de l'instrument i els contrastos dels registres, ressaltats a través de salts amplis en la melodia, va ser realitzat esplèndidament per la solista que, des de l’inici, va encisar el públic. La fagotista ja va seduir al començar la cadenza d’aquest primer moviment. L’autor no acostumava a escriure la cadenza, així és que, normalment, els intèrprets tenien l'habilitat d'improvisar-la en el moment just del concert.
En l'actualitat molt pocs fan servir aquest procediment, desconeixem en aquest moment si va utilitzar una versió ja elaborada i editada per altres fagotistes o si era pròpia elaborada prèviament. La serenitat en que va interpretar tot aquest passatge, el tempo, els arpegis, la diferenciació entre el lirisme i el virtuosisme, totes les eines per mostrar les seves excel·lents capacitats tècniques i d'intenció musical. Realment va ser una interpretació espectacular per a una obra ben poc habitual en els repertoris de concert.  
La segona part del concert tenia un repertori més popular, començant per una molt bona interpretació de l’espectacular Marxa Slava de Tchaikovski, que va agradar molt al públic. La sobtada indisposició de l’arpista va privar d’aquest instrument per a la Pavane pour une infante défunte, de Ravel, un fet que realment es va notar en una obra amb tant de contingut sentimental. Va agradar molt el vals de Strauss, obligat en els repertoris d’aquestes dates. Molt ben interpretat i molt agraït pel públic.
El concert va concloure amb la suite El nostre Nadal, de Francesc Civil, que dóna el caràcter emotiu  per aquestes dades.
La JOIC va correspondre als molts aplaudiments, i va obsequiar al públic amb l’adaptació orquestral d’una nadala popular rica en matisos i dolçament malenconiosa.
Dues hores de festa per als sentits. Amb un repertori de grans obres simfòniques i d’altres més reconegudes pel públic, però també de gran qualitat.
Va ser un espectacle per gaudir, una alegria per als sentits, amb color, un grau de qualitat excel·lent i bellesa melòdica, amb un segell propi de la JOIC i el testimoni de la seva progressió, amb dos noms propis ben joves: el seu director, Marcel Ortega i la solista Ana S Clemente, que tenen una molt bona projecció en el món musical i un futur immillorable. 

dimarts, 13 de desembre del 2016

Música russa i tàrtara, la bellesa d'un repertori inèdit fins ara

El director Guerassim Voronkov al final del concert de música russa i tàrtara
a la Casa de Cultura de Valls. Foto. JOAN GASULL
Guerassim Voronkov, director rus establert a Barcelona,  va demostrar ser un perfecte coneixedor de Dmitri Shostakóvich, en el concert simfònic del projecte internacional Joies de la música russa i tàrtara, celebrat el diumenge, dia 11 de desembre, a la Casa de  Cultura de Valls. Nits de Clàssics oferia a la seva audiència un espectacle singular i excepcional i inèdit fins ara.
Aquest concert és el resultat de la cooperació de la Camerata Eduard Toldrà,  la Unió de Compositors de Rússia i la Unió de Compositors de la República de Tatarstan, subvencionat pel Ministeri de Cultura de Rússia. El concert va tenir un convidat de luxe, el creador, promotor i compositor Rashid Kalimulin, president de la Unió de Compositors de Rússia; president la Unió de Compositors de la República de Tatarstan, i Artista del Poble de Rússia i Tatarstan. Kalimulin està considerat un dels compositors actuals més importants de Rússia així com reconegut manager i organitzador.
La primera part del programa estava integrat per un grup d’obres molt interesants de diferents compositors de Tatarstan, que van remarcar la genialitat del Shostakòvich de la segona part.
Guerassim Voronkov, poc amant de fer cap introducció en els recitals que dirigeix, va voler fer un incís especial en relació al contingut del repertori. Per a Voronkov, és curiós que, sent una república musulmana, dues obres de Tartarstan siguin Al mur de lamentacions de Elmir Nizamov, de clar contingut jueu, i Litania de Leonid Liubovsky, amb referències cristianes.
Totes dues van ser de les més atractives de la primera part, amb un estil classista i fàcils melodies que arriben bé al públic.
Els dos preludis, de Anatoly Luppov, van aportar el caire més intel·lectual de la primera part. I Sat-Sok va ser l'única obra d'una dona, Julia Bek,  una música amb alguns passatges una mica exòtics, petites melodies que podrien suggerir a l’espectador el  folklore d'algun lloc concret. 
Hijos del Cielo, una obra en quatre temps, d’un estil minimalista que fa referència a grans prats, horitzons llunyans i genets, festes campestres, era l’ obra del president de l’associació de compositors que no va lluir prou degut al excessiu volum de so del piano.
Ala Voronkova, a l'esquerra de la imatge. Foto: J.G.
L’única obra no russa era del compositor català Moisès Bertran. La va interpretar Ala Voronkova, solista de violí, amb l’orquestra, posant tota la seva qualitat i tècnica ben reconeguda, amb un llenguatge musical de l’obra bastant dur que dificulta la interpretació.
En la simfonia de cambra de Shostakóvich, Guerassim Voronkov va treure un gran partit dels membres de l'orquestra de cambra Eduard Toldrà -magníficament conjuntada-, que ja va dirigir en el concert inaugural de la temporada de Nits de Clàssics.
La seva direcció eficaç, sempre pendent dels músics, va donar una interpretació de la Simfonia per a orquestra de cambra amb una direcció molt indicativa, de vivacitat estimulant i detallista al mateix temps, amb gran matís, precisió i adequació estilística, conjuntant als components de l'orquestra de manera eficaç. El resultat va ser un treball excel·lent per part del director, que va conduir l'orquestra de forma segura i amb autoritat en els passatges més complexos i delicats.
Ha estat un gran esdeveniment que l'orquestra Camerata Eduard Toldrà, amb el director Guerassim Voronkov, hagin presentat a Valls un programa tan pedagògic i il·lustratiu d’una música, i uns compositors, que no ens havia arribat fins ara.
Va ser un encert tancar l’espectacle amb la Simfonia per a orquestra de cambra, de Shostakóvich, una preciosa obra d’aquest gran compositor rus que va ser executada amb una bellesa extraordinària.

El públic, que omplia la sala d’actes de la Casa de Cultura, va premiar l’esforç i la qualitat de tots els intèrprets amb llargs aplaudiments. Una llàstima que aquest concert no s’hagués celebrat al teatre Principal, un recinte amb les condicions adequades per a un concert de tanta categoria i alt nivell. 

diumenge, 11 de desembre del 2016

Anna Bolena, un regal als amants del "bel canto"

En primer terme la soprano Tina Gorina en el paper d'Anna Bolena. Darrera, el tenor Marc Sala. Foto. JOAN GASULL
L'òpera Anna Bolena pertany a una etapa on els elements romàntics predominen de manera rellevant. Donizetti, cada vegada més allunyat de l'òpera bufa, s'endinsa en un tema d'ambientació medieval molt al gust d'aquest moviment. Tema medieval el d'Enric VIII ja que al segle XIX es considerava que l'edat mitjana arribava al segle XVII, i encara més a Anglaterra on el gòtic com a estil principal es va mantenir fins a aquestes dates.
Al costat d'aquest tema "medieval", el desenvolupament d'uns amors reals (davant els quals la censura italiana és transigent ja que es tracta d'un rei cismàtic) aprofundeixen en la idea romàntica juntament amb els sentiments que s'acosten a la bogeria de la protagonista.
En l’aspecte musical, cal destacar la concertació elaborada pel mestre Stanislav Angelov, repertorista del Teatre d’Òpera Reina Sofía de València, qui va dur a terme un treball molt correcte, endreçat, mantenint el tempo ben ajustat. Molt centrat a fer fàcil la tasca dels cantants, va fer fluir àgil la partitura de Donizetti, amb ofici, i lliurat en cos i ànima al que passava sobre l'escenari.
Els intèrprets d'Anna Bolena al final del concert al Teatre Principal.
Foto: JOAN GASULL

El rol d’Anna Bolena és tremendament exigent; no és cap tonteria. Superior en dificultat a una Lucia o a una Norma, la interpretació de la soprano Tina Gorina ens va semblar molt aconseguida, amb un bon fiato, domini de la coloratura i solvent en els sobreaguts, va ser capaç de transmetre emoció des de l’escenari. Va ser un plaer escoltar aquests ascensos als aguts, sons que ompliren el Teatre Principal, mesurant i dosificant la veu de manera molt intel·ligent. Brillant en l’ària del primer acte, on es va recrear en la barreja de ràbia, desesperació i vulnerabilitat del personatge.
L’escena final sublim, que va causar tant d’impacte en l'estrena de l'obra, l’inicià amb el recitatiu piangete voi? amb personalitat i saviesa, per baixar després i afrontar un A dolce guidami amb un preciós  cant spianato, i el Coppia iniqua amb què acaba l'obra, amb el dramatisme de la nota final filada.  
La mezzLaura Vila en el paper de Giovanna Seymour i Boni Carrillo com a Enric VII.  Foto. JOAN GASULL.

El paper 
de Giovanna Seymour el va cantar Laura Vila, mezzosoprano de timbre càlid, ben coneguda del públic de Valls. La Vila és una de les millors mezzo actuals de casa nostra. La veu és bonica, homogènia, està molt ben col·locada i equilibrada en registres, tot i que sobresurt la qualitat de la zona alta. Canta molt bé, és precisa d'afinació i impecable musicalment, amb temperament interpretatiu molt destacable. Va estar brillant en el llarg duo amb Enrico, sobretot en la tercera part, on va mostrar la força de veu per aquest moment dramàtic de l’obra. També en el duo i cabaletta amb Anna Bolena, un preciós duo cantat exquisidament; fantàstica batalla entre reines vocals.
Boni Carrillo va ser un excel·lent Henry VIII. Imponent en presència i comportament escènic, on va lluir una veu rotunda. Des de les representacions de Sarrià, desembre 2015, ha madurat el personatge, tant vocal com dramàticament. Ha millorat notablement la seva tècnica i la seva dicció, traient gran partit de les seves qualitats.
Ens va alegrar escoltar al tenor Marc Sala en millor forma que la representació de Sarrià, on estava afectat per un fort refredat. En la representació a Valls, es va mostrar sense precaucions en l'agut, amb valentia, dicció molt nítida, domini de l'estil, i el gust i la finor impecables. Vocalment el seu timbre resulta atractiu i es mou amb comoditat en el registre agut.
El jove baríton, 21 anys, Carles Pachon, va interpretar el rol de Rochefort, amb solvència i amb un timbre de veu molt agradable i d’ample tessitura, característiques que li ofereixen un bon futur. Patrik Tapiol va complir en la seva breu participació.
L’argument de l’obra es va seguir a través d’unes molt amenes i entenedores explicacions que va fer Aleix Palau, descrivint tots els passatges de l’òpera que seguidament s’interpretaven. 
Una gran tarda belcantista amb un repartiment de qualitat on ningú va desentonar. El públic, que omplia el Teatre Principal, van aplaudir amb entusiasme.
El projecte Òpera Exprés ha fet possible programar uns títols inaccessibles in vivo. Els soferts amants del bel canto els han pogut gaudir en el mateix Teatre Principal de Valls.

dimarts, 6 de desembre del 2016

"De l'òpera, un cop hi entres, te n'enamores"

El tenor Marc Sala és l'artífex del projecte Òpera exprés que arriba a Valls amb Anna Bolena.
Foto: ANTONI BOFILL.

En l’imaginari col·lectiu l’òpera ha estat associada a la classe elitista i, sovint ha estat considerada com una manifestació cultural avorrida i cara. L’Òpera exprés, un producte ideat pel tenor Marc Sala (Barcelona, 1981), un emprenedor del fenomen musical, pretén esborrar les etiquetes que pesen des de sempre damunt d’aquest gènere de la música teatral.

Sala, considerat per la crítica especialitzada un talent emergent en el camp vocal i cantant d’esplèndida dicció, ha reunit en aquest projecte alguns dels cantants coetanis seus del més alt nivell dins el panorama espanyol.

Junts presenten Anna Bolena, l’òpera que Gaetano Donizetti va dedicar a la segona de les sis dones que va tenir Enric VIII i que va morir executada acusada d’adulteri i traïció.
Aquest dijous (18 h) arriba al Teatre Principal de Valls dins de la programació Nits de Clàssics que organitzen els Amics de la Música de Valls. 

Què és Òpera exprés?
Òpera exprés és un projecte que vol apropar el món de l’òpera a tots els públics. Per a mi aquest gènere és el gran desconegut perquè encara avui en dia hi ha gent que pensa que l’òpera és cara, elitista i avorrida. En realitat, un cop hi entres te n’enamores!! Ja feia temps que em voltava pel cap fer un concert d’òpera, però volia que fos diferent al de sempre. Aleshores se’m va acudir de fer òpera exprés, un producte que permet resumir el millors moments d’un llibret operístic i servir d’introducció a l’audiència que encara té reticències a aquest gènere”.

I per què Anna Bolena?
Anna Bolena és una gran òpera, molt afí al meu repertori, però la gràcia de tot plegat és que els cantants que hi intervenen són tots de gran nivell i, a més, és ideal per a totes les nostres veus. Hem escollit els millors moments, les millors àries del llibret, i hem reduït fins a una hora i mitja una òpera que habitualment pot durar més enllà de les tres hores”.

L’espectador anirà una mica perdut.
“Precisament per tal que l’espectador no perdi el fil hem incorporat a l’espectacle la figura del narrador, que en aquesta ocasió és l’Aleix Palau, que engreixa el ritme, explica l’argument i permet que el públic es mantingui dintre de l’obra. D’aquesta manera, l’espectador estarà més ben predisposat perquè el dia que ho vulgui pugui veure l’òpera sencera”.

Quina acceptació ha tingut fins ara l’Òpera exprés?
“L’any passat vam fer l’Anna Bolena al Teatre de Sarrià perquè quan vaig crear el producte jo formava part dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Allí la va veure molta gent i va agradar molt. Ara la fem per segona vegada i la portem a Valls on és un luxe poder actuar”.

Ha creat el projecte Òpera exprés, també divulga el món de l’òpera amb forma de conferències i, a més, canta. Té temps per a tot?
“La veritat és que el plat fort de tot plegat és la meva vida com a cantant. Cada vegada viatjo més i tinc més compromisos musicals, això fa que cada cop tingui menys temps per dedicar-me a les altres coses”.

Quin és el seu repte personal?
“Anar cap endavant, seguir estudiant perquè si no vas cap enrere. És clar que m’agradaria actuar en grans sales, però això no és el que em motiva. El que em fa seguir endavant és una cursa contra mi mateix.”

A què es refereix?
“Els cantants sempre ens gravem, en cada actuació, en els assajos... ho fem cada dia. Després, l’endemà quan mirem l’enregistrament volem superar-nos, fer-ho millor que en la gravació i, això sí que és tot un repte”.

Quins són els seus projectes més immediats?
"Estic preparant el meu debut a Itàlia, al Teatre Comunale de Treviso i al Teatre Comunale de Ferrara amb l’òpera El rapte en el Serrall. També tinc previst de fer Elixir d’amor al País Basc”.

Si voleu seguir a Marc Sala o saber-ne més  ho podeu fer a:
@marcsalatenor

https://es-la.facebook.com/Marc-Sala-Tenor-397295770367561

dijous, 1 de desembre del 2016

Quan l'intèrpret esdevé creador

Humberto Quagliata en el concert que va oferir al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics, organitzat pels Amics de la Música de Valls. Foto: JOAN GASULL.

El concert d’Humberto Quagliata (Montevideo, 1955) no va deixar ningú indiferent. A la sortida del recital organitzat pels Amics de la Música de Valls els comentaris del públic es dividien, meitat i meitat, entre els qui van quedar enamorats del pianista i els que haurien preferit un altre tipus d’intèrpret i, sobretot, un repertori més comú.

No hi van faltar tampoc les referències al tercer dels cinc preludis de Frederic Mompou, que Quagliata va tocar amb la mà esquerra i que havia generat tot tipus d’especulacions i comentaris. Però la raó de perquè ho va fer era molt més simple. El tercer preludi està escrit per a la mà esquerra. 

Quagliata, que va tenir l’oportunitat de nodrir-se dels coneixements  de Frederic Mompou d’una manera directa i en primera persona, va interpretar aquest compositor amb en un estil  diferent del que ens el presenten habitualment. Per això creiem que és molt recomanable escoltar aquest tercer preludi per a la mà esquerra interpretat pel mateix Mompou en un programa de TVE-2 (blanc-i-negre) que es pot trobar a Youtube.

Deia Frederic Mompou que ell no componia sinó que descomponia. Ens hem trobat amb una interpretació del text musical molt personal, i en part sorprenent, per part del pianista Humberto Quagliata, precedit d'una aureola de magnífiques crítiques, d'innumerables concerts a les sales més prestigioses dels cinc continents, i de l'aval de músics contemporanis com Alicia de Larrocha, Tomás Marco, Ernesto Halfter i d’altres.

Observem en aquest intèrpret que descodifica el text musical d'una partitura i el fa audible a través del piano d'una manera molt personal. L'intèrpret musical és certament un creador, ja que sense el seu apromptament viu, la música senzillament no existeix en la realitat sinó tan sols en el paper.

Per a l'oient seria enriquidor el contrast de dues versions d'una mateixa obra, en mans d'artistes diferents. A vegades les diferències poden ser siderals, de vegades no tant. El fet és que no hi ha, ni haurà, dues versions iguals. En la interpretació musical, com en l'actuació teatral, és l'ésser humà o el grup d'ells, els que fan única la versió d'una obra.

La interpretació de Humberto Quagliata va més enllà d'un coneixement acabat  de la composició en la seva estructura, un fet que li permet donar vida a les notes musicals escrites, que sempre és molt més del que merament indica la partitura. Això, implica tenir una gran obertura cap a altres àrees del coneixement i altres disciplines de les arts, les humanitats i les ciències, que s'han de viure per dur-les endavant en paral·lel amb el desenvolupament personal més íntim. Qualsevol separació o transgressió d'aquesta unitat vida-art, no pot arribar a bon terme.

El repertori que va presentar Humberto Quagliata va ser un recorregut per diversos compositors espanyols alguns dels quals poc habituals en els repertoris de concert. S'inicià amb una obra del contemporani de Chopin, Marcial del Adalid on, en els primers compassos ja recorda l'època a què correspon, i on vàrem notar algun trino amb la mà dreta no gaire correcte. Va seguir una interpretació molt personal de la Reverie d'Albéniz, i els cinc preludis de Mompou.

Va continuar amb una obra del compositor uruguaià Daniel Stefani (1949) per acabar amb dues obres del compositor gallec, Manuel Balboa, autor de diverses bandes musicals de la filmografia espanyola.

De Quagliata és característica la utilització dels silencis musicals, un fet que influeix en el tempo de tot el repertori. També sorprèn com utilitza de manera persistent el pedal provocant un ressò que lliga els compassos.

Al final del recital Humberto Quagliata va correspondre als aplaudiments del públic interpretant un tango de Daniel Stefani. Un concert que, pel repertori i per la seva interpretació, va provocar opinions discrepants entre el públic.