diumenge, 25 de febrer de 2018

Valls, Paris, Londres

La violinista Marta Cardona en un moment de l'actuació del Quintet Montsant
al Teatre Principal. Foto. JOAN GASULL

 GABRIELLE DEAKIN / Valls

A les ciutats petites, és inevitable que l’accés a la música en viu sigui limitat. Són les grans ciutats les que tenen els ingredients per tenir una oferta cultural àmplia; gent de tota mena, espais i escenaris diversos, tradicions que s’hagin de mantenir i tot allò que fa possible que hi hagi una oferta constant de concerts. 

En una ciutat petita, serà una mena de miracle si, en un mes qualsevol, hi hagi un parell d’actuacions musicals programades. I pot semblar lògic concloure que, fora dels grans nuclis culturals, no sentiràs res de gran valor. Però, per sort, la connexió entre quantitat i qualitat no segueix una lògica infal·lible.

El programa que el Quintet Montsant va estrenar el 22 de febrer al Teatre Principal de Valls no desentonaria al Lincoln Centre de Nova York o el Wigmore Hall de Londres. De fet, alguns dels seus integrants poden ostentar, sense cap mena de pretensió, la denominació de “concertista internacional”. 

La violinista Marta Cardona lidera una orquestra de cambra de renom a Amsterdam quan no està recuperant forces al seu Falset nadiu. El violoncel·lista Oriol Aymat va exercir uns quants anys de concertista i solista a Alemanya, fins que l’enyorança de la seva terra el va empènyer a tornar a Catalunya, tot canviant les orquestres alemanyes pel grup de pop-folk català, Blaumut, i altres projectes.

El percussionista Pere Olivé durant el concert. Foto: J.G.
Millor per a nosaltres. La combinació entre el domini absolut dels seus instruments, una paleta expressiva de tots els colors i una proposta innovadora d’instrumentació i repertori va produir una experiència artística carregada de força. La proposta és ben curiosa: un quartet de corda i un percussionista amb instruments ètnics de tota mena. Una fusió de la música clàssica culta i el so més ancestral i “primitiu” del tambor.

El concert em va fer recordar una història que vaig sentir fa anys: Uns dirigents europeus del segle XIX tenen la iniciativa de portar un alt dignitari d’un país africà a sentir la Novena de Beethoven, amb l’objectiu, se suposa, de mostrar la superioritat de la música occidental. Segons la llegenda, el protagonista es queda meravellat davant de la quantitat d’instruments i sons diferents de l’orquestra, però resta més aviat perplex davant del que percep com la senzillesa rítmica d’aquella música.

L’anècdota és possiblement de dubtosa autenticat, però la fascinació que els complexos ritmes africans i d’altres tradicions ètniques provoquen en els occidentals, li dóna un principi de credibilitat. 

El ritme és energia, dansa, moviment i vitalitat. En les interpretacions del Quintet Montsant, la percussió virtuosa del Pere Olivé actua com un element transformador del so del quartet. La percussió, tot gest, s’alimenta de la sofisticació dels instruments de corda i mostra les seves subtileses i matisos. 
El Quintet Montsant durant l'espectacle D'Est a Oest: Música Global.

Per la seva banda, la corda s’alimenta de les sensacions ancestrals, tribals i primàries de la percussió, tot redescobrint les seves arrels gestuals. Fins i tot, en el parell d’obres que el quartet va interpretar sense percussió, aquesta influencia semblava perdurar; en l’ús de l’arc i en els moviments corporals dels instrumentistes.

La primera obra de la vetllada va ser una versió hipnòtica de la Dansa Àrab del ballet El Trencanous de Txaikovski. L’elecció va ser ben encertada. Txaikovski és un músic rus i quan escriu una dansa àrab té més a veure amb la manera que un rus al segle XIX hagi imaginat l’Orient, que no pas amb la música àrab de soca-rel. 

La distinció és important, perquè amb la música, passa una mica com amb el menjar: el gust d’un condiment exòtic ens sol agradar com a novetat, mentre matèries primeres -carns, verdures, fruites- que no coneixem, ens solen provocar un cert recel. La Dansa àrab de Txaikovski és com un bon estufat, lleugerament perfumat amb espècies orientals. I ens va situar plenament en el territori sensorial i imaginatiu del concert, que va ser una barreja exquisida, cuinada amb molta saviesa, de sensacions conegudes i sensacions noves.


(*) Gabrielle Deakin és professora de l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

dilluns, 19 de febrer de 2018

"Vam veure que érem les persones ideals per fer un grup que és únic"

El Quintet Montsant actua aquest dijous, dia 22 de febrer (2/4 de 9 del vespre)
al Teatre Principal de Valls. Foto: DANAE LÓPEZ

ANNA ESTALLO / Valls

Junts o per separat els integrants del Quintet Montsant reuneixen tots els requisits per poder complaure el públic. Individualment tenen un bagatge tan extens que seria impossible fer-ne un resum i, conjuntament, demostren l’habilitat de saber construir una amalgama de sonoritats i ritmes que els converteix en un conjunt únic i indissoluble.

La Marta Cardona (violí), l’Albert Carbonell (violí), l’Oriol Aymat (violoncel), el Quim Badia (viola) i el Pere Olivé (percussió) -tots nascuts entre el  Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, i formats en el seu particular recorregut per tot el món-, arriben al cicle Nits de Clàssics aquest dijous, dia 22 de febrer (2/4 de 9 del vespre) per presentar d’Est a Oest: Música global, un projecte de llarg recorregut que ha captivat l’audiència.

Aquesta vegada el Teatre Principal es converteix en l’escenari d’aquest viatge virtual per diferents indrets del planeta amb un repertori contemporani que fa petites concessions a autors ben clàssics com ara Txaikovski.

Pere Olivé, percussionista i artífex del grup, que va tenir el seu primer contacte amb la música a l’Escola Robert Gerhard de Valls, vetlla ara perquè la formació assoleixi el màxim grau d’expertesa en cada actuació.

A Nits de Clàssics feia temps que volien contractar el Quintet Montsant però no hi havia manera.
“Tant la Marta com l’Oriol treballen molt a l’estranger i això fa més difícil poder coincidir tots cinc. La Marta Cardona, per exemple, és membre de la Nederlans Kammerorkest, a Holanda i, ve molt poc a Catalunya. Primer havíem parlat de fer el concert per Santa Úrsula, però finalment vam concretar l’espectacle pel febrer perquè era l’única manera de poder ser-hi tots. D’una altra manera hauríem hagut de substituir l’Oriol i crèiem que era inviable trobar un músic amb les seves mateixes qualitats”.

Raó de l’èxit?
“El Quintet Montsant agrada molt perquè el repertori és versàtil i perquè proporcionem una temàtica que volem que sigui propera al públic, diferent i que aporti alguna cosa nova. Els espectadors que estan més habituats al repertori clàssic senten uns tons que no els són tan habituals, basats en la improvisació, i la percussió és un al·licient més.

Hem de tenir en compte que cadascú de nosaltres i per separat és especialista en gèneres específics. La Marta ha fet molt de tango, l’Albert ha fet molt de jazz amb el violí, l’Oriol ha fet flamenc i jo em vaig especialitzar en percussions històriques i també en músiques tradicionals, així és que vam pensar que érem les persones ideals per fer un grup d’aquestes característiques.

Un altre aspecte destacable és que els integrants dels instruments de corda ja es coneixien perquè provenen de la Camerata XXI, i jo m’hi vaig incorporar fa dos anys quan es va formar el Quintet Montsant.

I a més no hi ha grups d’aquestes mateixes característiques.”

Així, són únics.
“De formacions amb quartet de corda i percussió no hi ha res a casa nostra. Hi ha altres variants com per exemple quartets de corda o quartets de corda amb cantant o cantautor, però en la versió que nosaltres oferim som únics. Sí que és veritat que en d’altres països d’Europa aquest tipus de grups hi són presents. En els dos anys que vaig viure a Friburg vaig constatar que sí que existeixen fórmules molt semblants.”

Fent un cerca per internet he trobat poca cosa del Quintet Montsant.
“La pàgina de Quintet Montsant està dins del meu web, és a dir és un enllaç que depèn del meu web. El tema de la presència a les xarxes socials és una assignatura pendent. Ara que ja estem treballant en un altre projecte aprofitarem per fer una campanya de promoció del grup. També és cert, però, que només fa dos anys que existim. Tots tenim un ampli bagatge i toquem amb altres formacions diferents, però fa relativament poc temps que vam decidir unir-nos en aquest nou projecte i encara no hem dedicat temps a la nostra presència a les xarxes socials.”

D’Esta a Oest: Música Global és sempre el mateix repertori o el van modificant?
“En línies generals el repertori sempre és el mateix però hi anem incorporant  petites variacions. I tot i que ens concentrem en els segles XX i XXI puntualment, i tal com farem a Valls, també fem petites concessions i anem una mica més enrere. Per exemple, hem inclòs Fandango, que és una part del famós quintet de Boccherini. El violí fa de guitarra i, a més, hi incorporem les castanyoles. Dona un timbre molt enriquidor al programa.”

En el repertori tenen com a mínim dues peces d’arrels orientals. Parli-me’n.
Arabian Walts és del músic sirià Rabid Abou-Khalil té una estètica diferent, prové de l’arabian jazz i aporta un ambient original i diferent a l’espectacle i Arabian dance és el títol amb obrirem l’espectacle. Podem dir que és la manera com un músic com Txaikovski imaginava el món oriental.”

En la música àrab els violins i, en general els instruments de corda, tenen una sonoritat especial. Què dona aquesta particularitat?
“Una part important ve determinada pel tipus de compassos i de mètrica. Els àrabs, i també els turcs i a l’Europa de l’Est, treballen amb compassos aksak o també coneguts com a ʿcoixosʾ, amb un patró rítmic propi que dona aquesta peculiaritat. Els modes també són una altra de les característiques específiques de la música àrab. A més, hem de tenir en compte que usen un altre tipus d’escales i les tonalitats són diferents. Un altre aspecte que aporta un so peculiar és que els àrabs juguen amb els quarts de tons, a diferència de la musica més occidental que usa els tons i semitons.”

Preparen cap disc?
“Estem preparant un nou repertori amb temes d’autors només catalans. Es tracta d’un projecte per encàrrec i, tot i que encara no tenim totes les obres, sí que volem que tot plegat conclogui amb un disc.”

Fins on han portat la seva música?
“De  moment ens hem concentrat a fer espectacles només a Catalunya. Som un grup de recent creació i, ara mateix, som conscients que és molt important poder disposar d’un manager per poder anar més enllà. De moment no n’hem trobat cap. Ens fa falta tenir un disc al mercat per promocionar la nostra activitat i expandir la nostra música més enllà de Catalunya.”

Els interessa anar més lluny?
“Ens sentim còmodes treballant a Catalunya. Però també és cert que aquí quan presentes el projecte del Quintet Montsant en festivals no sabem ben bé on encasellar-nos. Per als promotors de concerts som difícils d’etiquetar, tot i que nosaltres no som partidaris de les etiquetes perquè la música és música i prou.

Tenim clar que dos anys tocant com a formació encara és poc temps i busquem un  nivell d’excel·lència que no sempre és fàcil d’aconseguir. Per a nosaltres és molt important l’estabilitat de la formació, mantenir els mateixos components perquè això és el que dona un alt nivell al grup.”

divendres, 9 de febrer de 2018

Retrobaments i debuts en una bona vetllada belcantista al Teatre Principal


La pianista Berta Brull, la soprano Sara Bañeras i el tenor Jesús Piñeiro després del concert que van oferir dijous, dia 8 de febrer al Teatre Principal de Valls dins del cicle Nits de Clàssics.
 Foto: JOAN GASULL

Text: ROMAN GALIMANY / Valls
Amb molt bona concurrència de públic de Valls i Tarragona, hem assistit a un concert líric molt digne i amb moments brillants. L’espectacle significava el retorn a Valls de la soprano Sara Bañeras i la presentació del tenor Jesús Piñeiro, acompanyats per la pianista  Berta Brull.
La primera part la conformaven obres d’autors catalans de la primera meitat del segle passat: cançons catalanes i fragments de sarsuela. La segona part estava dedicada a duos i àries d’òpera, essencialment, belcantista de Gaetano Donizetti, amb alguna concessió al verisme.  
Sara Bañeras, tot i la seva joventut, és una gran especialista en aquest gènere, administrant amb elegància i expressió una veu homogènia, construint el fraseig amb naturalitat i intensitat, sobretot en les cançons de la primera part – Toldrà i Granados - , on la vàrem veure més  còmode, exhibint uns fiatos molt ben resolts. 
La seva interpretació va ser el que es pot esperar d’ella en aquests moments tant emmelats que viu professionalment, és a dir un excel·lent fraseig i una dicció impecable, cantant amb gust i emoció les seves àries, - Regnava nel silenzio -, amb amplis mitjans sonors, des de la tendresa del seu Maig inicial, donant expressivitat sonora, fins a la desesperació de la Lucia, un cant molt matisat, expressiu, amb força, i amb facilitat per a l’agut que en tot moment va estar plenament en el personatge. Sara Bañeras es troba en un moment ascendent de la seva carrera on, sens dubte, perfeccionarà els passatges de coloratura. Brillant. 
El tenor Jesús Piñeiro, actuava per primera vegada a Nits de Clàssics, i el resultat va ser positiu. Va agradar als espectadors, o almenys així ho van manifestar, tant amb aplaudiments com en les tertúlies post concert. Piñeiro té una veu ben afinada i amb un timbre molt bonic de tenor líric, tot i no tenir una projecció excessiva que, en alguna ocasió, va fer que se’n ressentís algun legato.
A Jesús Piñeiro el veiem molt segur en les cançons catalanes de la primera part, sobretot en el duet de Cançó d’amor i guerra i  també amb Donizetti. El públic es va entusiasmar amb l’ària de La fille du regiment, sempre present en el repertori dels gran tenors lírics, i que va resoldre de manera digne i brillant, exhibint tots els aguts de la partitura. Piñeiro té bon estil i bona tècnica amb facilitat per a emetre aguts. Si es decideix per una emissió més forta conformarà totes les qualitats d’un gran tenor.  
Sens dubte, que una part de l’èxit d’aquest concert ha estat per l’excel·lent pianista i concertadora de gran qualitat.  Coneixedora de les veus, preparada per  a les diferents variacions que comporta la partitura. Interpretant exactament tots els moments emotius de cada obra. Tempi excel·lents i sempre atenta a tots els canvis  que ofereix la partitura. Un luxe.
Per concloure el concert van interpretar el Brindis de La Traviata. Un concert que va agradar i satisfer tothom.

diumenge, 4 de febrer de 2018

"El camí de cantant no es pot fer sol"

El tenor Jesús Piñeiro (Tarragona, 1983) actua aquest dijous, dia 8 de febrer, al Teatre Principal de Valls, juntament amb la soprano Sara Bañeras i la pianista Berta Brull. Foto: IOLANDA DOMÈNECH

ANNA ESTALLO / Valls / Tarragona

Jesús Piñeiro va celebrar el seu aniversari al Teatre Bellini de Catània (Sicília). Ho va fer dalt de l’escenari i al costat de dues figures mundials del món del cant com són la soprano Patrizia Ciofi i el tenor Giuseppe Filianoti. Sens dubte, el millor regal que podia tenir.

Piñeiro, que complia 35 anys el 8 de gener, va ser contractat pel director Gianluigi Gelmetti per al rol de Gobin en l’òpera La Rondine, de Puccini.

Després d’un mes i mig a Itàlia, on ha sumat experiència i èxits a la seva carrera professional, el tenor tarragoní es presenta davant el públic de Nits de Clàssics. La seva presència és el principal al·licient de l’espectacle d’aquest dijous, dia 8 de febrer, però no pas l’únic, ja que actuarà al costat de la soprano Sara Bañeras i de la pianista Berta Brull, totes dues ben conegudes pels espectadors.

Com han planificat el concert de Nits de Clàssics?
“D’entrada volíem fer un concert més proper, que no fos de bel canto, per poder arribar al públic que no consumeix òpera. Ho volíem fer des de la sarsuela i la cançó tradicional catalana, aquelles que són de tota la vida i que coneix tothom. Però, finalment, hem combinat els dos gèneres.

Tenim una primera part de cançó catalana i sarsuela amb obres de Mompou, Toldrà o Granados,  i una segona part amb un repertori belcantista.

De fet, nosaltres ens identifiquem més amb la segona part, aquest repertori belcantista de Rossini, Bellini, Donizetti... Així és que sense voler renunciar a això hem volgut afegir un repertori més popular. No ens imaginàvem dues hores d’òpera en un concert.

El gran problema de l’òpera és que ala gent no li sona i quan passa això, de vegades ens tanquem en banda. Pots fer un concert amb grans àries d’òperes d’autors de la magnitud de Donizetti o Puccini  amb una gran complexitat tècnica, però al final és quan interpretes allò que sona, allò que és més popular i conegut,  com per exemple O sole mio, quan la gent embogeix i es posa dempeus.

La segona part del concert, per exemple, inclou una ària d’Il barbieri de Siviglia, de Rossini, que és de gran complexitat, ho té tot!! però estic convençut que molt pocs espectadors dels que hi haurà al Teatre Principal la coneixen. O La sonnambula, de Bellini, que és espectacular".

M’ha costat trobar informació seva a les xarxes socials...
“Jo sóc cantant i tot aquest tema no el domino gaire. Ara tot just m’ho estic plantejant i ja he contactat amb professionals de la Social Media per poder obrir-me perfils en diferents xarxes socials. De moment he anat cantant, treballant i no li he donat importància”.

De què es coneixen vostè, la Sara Bañeras i la Berta Brull?
“Amb la Berta ens coneixem perquè ella també és de Tarragona, tenim amics en comú. Amb la Sara ens vam conèixer a Siena en una masterclass que feia la Renata Scotto. Dos anys després vam coincidir de nou a Alemanya en una altra masterclass amb el Lorenzo Regazzo i poc després vam tornar a coincidir a Òpera Jove, on a ella la van seleccionar en el paper de soprano i a mi en el del tenor. Tenim unes veus que es complementen molt bé juntes”.

Hi ha complicitat entre la Sara Bañeras i vostè?
“Absolutament. Això és molt important. No només es tracta de fer bé la part vocal, la part interpretativa també és part de l'èxit. En un duet estàs dient moltes coses i si mires a uns ulls on no hi ha un receptor que et correspongui el resultat pot ser mediocre. El cant no només són notes, són emocions i necessites fer-les arribar al públic.

El programa que portem té un alt nivell, sobretot la segona part. Un professional de l’òpera podria pensar que estem sent molt agosarats. És un repertori extrem.

Demana domini del diafragma gran, hi ha aguts i sobre aguts. No hem buscat la comoditat en cap moment. Penso que si tinc la veu per aquest tipus de repertori doncs crec que he d’optar per aquest camí. Buscar coses més fàcils no ens ajudaria gens”.

L’estrenen a Valls aquest repertori?
“Sí, l’hem dissenyat per aquest espectacle. Si veiem que al públic li agrada farem més concerts amb aquest programa”.

En quina fase es troba de la seva carrera professional?
“He començat i vaig cantant. Quasi sense buscar concerts m’ha contractat. Tot el que estic fent és perquè la gent m’ha sentit i m’ha demanat de cantar en més llocs. Estic en els inicis d’una carrera professional en què ja he debutat en quatre òperes, i ara vaig creant repertori nou perquè he cantat òperes de manera puntual que s’ajusten més o menys a les meves característiques vocals amb obres de Rossini i una mica també de Donizetti.

M’estic bellugant per cantar fora, a l’estranger. Aquesta experiència a Itàlia m’ha ajudat molt. He actuat en un teatre important, preciós... que té una programació regular i on hi actuen els més grans. He tingut la sort de poder coincidir amb grans artistes com ara el director Gianluigi Gelmetti, que és el que em va agafar, i també amb dues estrelles mundials com són la soprano Patrizia Ciofi i el tenor Giuseppe Filianoti. Tot plegat m’ha donat molta energia; poder estar al costat de gent que porta trenta anys actuant a les millors sales del món és tota una experiència”.

Si li pregunto des de quan és professional què em respon?
“Si ser professional és cobrar per cantar doncs ja fa anys que sóc professional, però si és cobrar una certa xifra per cantar doncs només fa un parell d’anys”.

Quin és el seu objectiu?
“Sóc molt ambiciós, però cada vegada crec més en el dia a dia. Anar més enllà és pressionar-te innecessàriament. Prefereixo pensar en cantar davant el públic oferint el màxim del meu rendiment. 

Durant un any m’he proposat cantar en teatres fent moltes funcions, si pot ser a l’estranger, amb un nivell alt. Si algun dia canto al Liceu o a Londres, o a Nova York, serà conseqüència de tot aquest treball. 

A més, en aquest món de l’òpera hi intervenen molts ingredients com el component atlètic, el muscular que requereix un desenvolupament progressiu, de mica en mica.

“Al final l’objectiu és gaudir cantant. Quan només busques el resultat pots acabar oblidant-te de gaudir. De vegades et pots obsessionar amb la perfecció. Així és que el meu objectiu és gaudir cantant en grans teatres del món”.

Qui l’acompanya en la seva carrera professional?
“Hi ha familiars que estan al meu costat. Però a nivell vocal per mi és molt important  el repertorista italià resident a Barcelona Marco Evangelisti, especialista en el repertori que faig. Un  mateix no se sent la veu i la tècnica és una cosa molt subtil. 

Si vas cantant i cantant pot ser que acabis posant coses fora de lloc, com ara obrir molt les vocals o no percebre qüestions tècniques que requereixen supervisió. Per a això em faig sentir per gent propera i em faig gravar. És un camí que no es pot fer sol. Necessites gent propera que et pugui dir què és allò que no estàs fent bé".

I mentalment com es cuida?
“De vegades sí que he pensat en incorporar un entrenador personal a la meva vida professional perquè aquest és un ofici amb un alt component de solitud, i un suport emocional pot sumar. També és veritat que sóc bastant autònom i m’espavilo força bé, tot i que de tant en tant els familiars també estan al costat".

Qui són els seus cantants icones?
“Jaume Aragall és tot un fenomen, i tinc la sort de poder estar en contacte directe amb ell. També m’agraden molt Giuseppe di Stefano i com no Pavarotti.”


Recordeu que la cita amb l'espectacle Una vetllada lírica és aquest dijous, dia 8 de febrer (2/4 de 9 del vespre, al Teatre Principal de Valls. I com sempre l'entrada és de franc per als joves de fins a 18 anys.