dimarts, 28 de novembre de 2017

Melodies amb veu pròpia

Medir Bonachi (piano) i Marta Mulero (violoncel) durant l'espectacle "Sotto Voce" que van oferir el dia 23 de novembre al Teatre Principal dins del cicle Nits de Clàssics. Foto: JOAN GASULL

Text: GABRIELLE DEAKIN / Valls

Qualsevol proposta de concert està condicionada per tres factors clau, que podríem expressar en forma de tres preguntes: Qui toca? Què toquen? Com toquen? La primera pregunta té a veure amb el so i el caràcter musical dels instruments; la segona, amb el repertori triat,  i la tercera és la interpretació musical en sí.

La resposta a la primera pregunta sol determinar—en gran part—la resposta a la segona. Les grans orquestres solen tocar simfonies i altres obres a gran escala, mentre que els duos de violoncel i piano solen triar els seus programes entre el repertori reduït d’obres pensades per a aquesta formació.

Heus aquí la primera sorpresa del concert que ens va oferir el dijous passat el Duo Miró dins del cicle Nits de Clàssics. La violoncel·lista Marta Mulero i el pianista Medir Bonanchi ens van oferir un concert que semblava més un recital de cant que un concert de violoncel i piano. Aquesta iniciativa indica que som davant d’uns músics joves amb inquietuds, empenta i creativitat. 

La trajectòria del duo m’indica que tenen força obres consagrades en el seu repertori. No obstant, aquí s’han llençat a experimentar amb una cosa nova,  han anat a la recerca de nous reptes musicals i noves maneres de connectar i comunicar-se amb el públic. 

Els aplaudiments càlids amb els quals el públic va rebre les cançons especialment conegudes, indica el fonament sòlid del seu plantejament. No cal ser un melòman perdut per gaudir d’obres com ara O mio bambino caro, de Puccini; Santa Lucia, de Teodoro Cottrau; O sole mio, de Giovanni Capurro;  Largo al factòtum,de Rossini... Són melodies que han esdevingut patrimoni de tothom. 

El curiós audiovisual de Nacho Mayals que es projectava entre peça i peça, amb imatges i el text de la següent cançó, ajudava a situar el públic i a contextualitzar i entendre l’emoció d’aquestes famoses melodies.

Però, des del meu punt de vista, la sorpresa més gratificant del concert la podem trobar en la resposta a la tercera pregunta que he formulat més amunt: Com tocaven? Interpretar obres tan sentides no està exempt de perill. Podríem dir que són músiques viciades... i seria molt fàcil caure en tòpics interpretatius.  

El violoncel de la Marta Mulero, però, en cap moment imitava un cantant. Ella sí cantava, a través de l’instrument, però amb la veu pròpia d’un instrument de corda, cosa que permetia redescobrir les obres des d’una perspectiva diferent. Notes agudes que requereixen un gran esforç físic i dramàtic d’un cantant, i que aquí suraven amb delicadesa per sobre del piano net i discret del Medir Bonanchi. L’expressivitat arribava a través d’una articulació fina, una gestualitat rítmica, alhora teatral i subtil, i una gran paleta de dinàmiques.

Destacaria particularment Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí, i animaria el Duo Miró a incloure més números de sarsuela en el programa, per la varietat i contrast que ofereixen amb les àries més clàssiques d’òpera i el domini envejable que van mostrar d’aquest llenguatge musical autòcton. 

(*) Gabrielle Deakin és professora a l'Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

dimarts, 21 de novembre de 2017

"Ens interessa molt que el públic sigui part activa en els concerts"

El Duo Miró actua aquest dijous (20.30 h) al Teatre Principal dins del cicle
 Nits de Clàssics. Foto: NACHO MAYALS

ANNA ESTALLO /Valls/Madrid

Marta Mulero (1986) i Medir Bonachi (1986) comparteixen l’any de naixement, la seva dedicació a la música, haver estudiat en el mateix concervatori i poca cosa més. Ella és freelance i desplega una activitat frenètica a Madrid on resideix des de fa quatre anys; tant actua amb una orquestra simfònica com ho fa amb Sergio Dalma o Rafael. Ell és professor de música a l’Escola Municipal de Tarragona i compagina aquesta feina amb la de concertista; li agrada impartir classes i no hi renunciaria per a res del món. A l’escenari, però, la cosa canvia i la seva unió esdevé una simbiosi perfecta.

En una vídeo-connexió que establim en aquesta entrevista a tres bandes –Madrid, Tarragona, Valls- afloren amb naturalitat els sentiments i les emocions d’aquesta parella artística que ha dissenyat Sotto Voce, un projecte de gran calat, personalíssim, que l’estiu passat van estrenar a Menorca amb un èxit desbordant.

D’on neix la idea de Sotto Voce?
[Marta Mulero] “El punt d’arrencada el trobem en el fet que el violoncel és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. A partir d’aquí decidim agafar una sèrie d’obres del gènere operístic i fer-ne transcripcions per a aquest instrument. La base de Sotto Voce s’assenta en catorze àries d’òpera, sarsuela o lieder de diferent contingut: amb tocs d’humor, amb melancolia o bé amb tristesa...Hem triat les que tenen la melodia més maca i que interpretades pel violoncel i acompanyades pel piano donen un resultat molt especial”.

[Medir Bonachi] “La feina que ha fet la Marta té molt de mèrit, no tant sols pel treball que ha fet, sinó per la selecció de les obres i l’agilitat i la rapidesa amb què ha treballat. Hem de pensar que ho vam preparar a l’estiu i ja el vam poder estrenar a Menorca. El resultat ha estat extraordinari”.

Es tracta, doncs, d’un treball personalíssim.
[M.M] “Del tot. Al final han quedat unes transcripcions molt maques on el violoncel llueix. A més, hem transcrit qualsevol tipus de veu: soprano, mezzo, baix, tenor...

Com ha evolucionat Sotto Voce després de l’estrena a Menorca?
[M.M.] “Després l’hem volgut perfeccionar. Ara ens sentim més còmodes perquè el repertori ja ens l’hem fet nostre. Vam portar l’espectacle a Vilanova i al públic li va encantar. Podíem sentir la gent com taral·lejava”.

[M.B.] “A més, al Teatre Principal tindrem la presència d’Ignasi Mayals que ens dóna suport audiovisual en l’espectacle i que és una manera d’apropar la música a aquelles persones que potser de manera habitual no solen assistir a concerts”.

Quina explicació donen a aquesta fenomen que es produeix entre el públic?
[M.M.]”Amb aquest format el text de les obres agafa un caràcter diferent i segurament a l’espectador li resulta més fàcil apreciar musicalment les obres. El públic es deixa portar per la música potser perquè aquesta és una manera més subjectiva d’escoltar cada obra”.

El Duo Miró s’ha vist obligat a repensar noves fórmules per poder accedir al mercat musical?
[M.M.] “No ens hem vist obligats a buscar alternatives, però sí que és veritat que Sotto Voce és el nostre petit oasi. El Medir té una activitat de concerts que combina amb la docència musical, i jo potser faig menys classes i més concerts, però és pel fet que visc a Madrid i allí hi ha molta més activitat.”

[M.B.] “Tenim molts projectes fets des del gust i la voluntat de fer coses d’una manera diferent. També hem treballat en projectes pedagògics i no precisament per a infants, sinó per poder accedir al públic, per superar aquesta distància que hi ha entre l’escenari i els espectadors. Ens interessa molt que el públic sigui part activa dels concerts.”

Cada dia ens trobem amb més músics que volen oferir coses diferents a l’audiència. Alguna cosa està canviant en la música clàssica?
[M.M.] “Ens trobem amb moltes produccions que indiquen que la música clàssica té tendència a buscar nous formats; no hem de deixar de banda que l’objectiu de la música sempre és el d’arribar al públic.”

Són parella artística, però la seva vida professional ha seguit camins ben diferents.
[M.M.]”Vaig anar Madrid a estudiar un màster i m’hi vaig quedar. També és veritat que em vaig enamorar i que això em va fer més fàcil fer aquest canvi a la meva vida. Jo en aquell moment tenia feina fixa a l’Escola Municipal de Salou i ho vaig deixar tot per dedicar-me a la música com a freelance. A Madrid porto una agenda molt activa: tant puc tocar amb una orquestra simfònica, barroca o amb una formació de cambra, acompanyar el Sergio Dalma o el Rafael o gravar cinema.

A més, també prenc part en esdeveniments privats. Un dels que recordo especialment és el que em van encarregar pel setanta-cinquè aniversari d’una senyora a la qual havia de despertar abans de les set del matí amb la música del meu violoncel. Va ser un concert en pijama amb totes les de la llei... També m’han contractat per tocar el Senat i he tocat davant del Rei. Per tant, em sento molt afortunada perquè tot això ho he aconseguit sense padrins.
L’única cosa que trobo a faltar molt és la família”.

[M.B.] “Jo porto una vida una mica més assossegada i fins ara no he sentit la necessitat de marxar fora. Tinc la sort que tinc molta feina: la meitat del temps el dedico a l’ensenyament musical i l’altra meitat a fer concerts. Sí que és veritat que el piano és un instrument que es necessita gairebé per a tot i si volgués podria dedicar-me exclusivament als concerts, però no vull renunciar a fer classes perquè m’agrada molt. Ara, per exemple, tinc un projecte a la vista amb la Camerata XXI previst per a l’última setmana de novembre i el 2 de desembre estrenem l’espectacle El Carnaval dels animals en què els músics també haurem de posar a prova les nostres dots d’interpretació.”

Per a Medir Bonachi el concert serà doblement especial perquè toca davant del seu públic i perquè donarà a conèixer aquest nou espectacle.
[M.B.]”Tinc la sort de tenir a Valls una associació com els Amics de la Música i el cicle Nits de Clàssics que és una plataforma molt bona i que a mi m’ha ajudat molt donant cabuda a propostes que he fet. Penso que és una feina de gran rellevància sobretot per  a la gent que comença i que són del territori.”

[...]”Sí, ja ens agradaria als que som de Reus rebre el mateix tracte que ha rebut el Duo Miró a Valls. L’únic cosa que he aconseguit és que l’alcalde em convidi a saludar el públic des del balcó de l’Ajuntament després d’haver guanyat un premi. A nivell individual sí que he actuat en algunes ocasions a Reus, però el Duo Miró no ho ha fet mai fins ara”.

Per cert, per què es diuen Duo Miró?
[M.M.]”Buscàvem el nom d’un pintor i ens va semblar que Miró n’era un dels més rellevants. A més, tenia bona sonoritat i no ens ho vam pensar gaire“.

Aquesta és la seva explicació, però també és  cert que combinant les lletres primera i última de Duo Miró en surt la nota Do, tal i com apareix en la portada del dossier en què promocionen el Sotto Voce.

Si en voleu saber més de Marta Mulero i Medir Bonachi podeu visitar la pàgina https://www.duomiro.com
La cita: aquest dijous, dia 23 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.



Vetllada solidària al Teatre Principal

Sasha Amorós Korontkov (violí) acompanyat al piano per Marc Torres durant la
vetllada solidària al Teatre Principal. Foto: JOAN GASULL

ANNA ESTALLO / Valls

Unes cent persones van assistir al concert benèfic dedicat al menjador social La Teulada que el divendres, dia 17 de novembre, es va dur a terme al Teatre Principal de Valls.

L’acte, organitzat pels Amics de la Música de Valls i la parròquia del Lledó, que tutela aquest espai dedicat a les persones en risc d’exclusió social, va tenir com a convidat especial el violinista Sasha Amorós Korontkov, de 9 anys, i que actualment forma part de l’Orquestra Corelli, integrada per joves d’entre 12 i 15 anys. Sasha, que té una predisposició especial i grans aptituds per a la música, cursa el grau professional tant de violí com de piano al Conservatori de Vila-seca.

Sasha va encisar el públic amb un repertori, que adaptat al seu nivell, va oferir obres de Uczinowski, Rieding, Bagirov, Joseph Hector Fiocco, Vivaldi, Saint-Amery, Messenet i Bèriot, obres que el mateix Sasha havia seleccionat per a l'ocasió amb la supervisió del seu professor.

Aquesta jove violinista, nascut a Fuerteventura (Les Canàries), però resident a Montblanc d’on és el seu pare, va començar a mostrar habilitats per la música quan encara no havia complert 3 anys, una edat en la que va començar a tenir el primer contacte amb el violí (vegeu l’entrevista publicada en un post anterior).

Amb la venda d’entrades del concert es van poder recaptar una mica més de 900 euros que han estat lliurats al menjador social La Taulada. Tal i com va explicar mossèn Joan Font, rector de la parròquia del Lledó, aquest espai d’acollida dóna sopluig a persones sense recursos econòmics oferint àpats o bé roba d’abric, entre altres activitats assistencials que realitza La Taulada, dins la qual el paper del voluntariat és decisiu.

diumenge, 19 de novembre de 2017

La violoncel·lista Laura Recasens representarà Catalunya a la final del certamen Intercentros Melómano

Els quatre finalistes del concert amb els membres del jurat. Al centre de la imatge i amb camisa blanca, Laura Recasens Duran, primera classificada del certamen per a representar Catalunya a la final estatal que tindrà lloc a Alacant. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / El Vendrell
Laura Recasens Duran, una jove de 17 anys i alumna de l’Institut Escola Artístic Oriol Martorell, de Barcelona, és la guanyadora de la fase autonòmica del 16º Certamen Nacional de Interpretación Intercentros Melómano que es va celebrar ahir, dia 18 de novembre a l’Auditori Pau Casals del Vendrell. Com a vencedora del concurs, Laura Recasens participarà en la gran final d’aquest certamen que tindrà lloc a Alacant i que reunirà els primers classificats de cada autonomia.

L’estudiant va convèncer el jurat per la sensibilitat en l’execució de les obres, però també per la tècnica i la dificultat del seu repertori.

El segon lloc va ser per a la saxofonista Estel Vivó Casanovas, de l’Escola Municipal de Música-Concervatori de Terrassa, mentre que el tercer lloc va correspondre a la violinista Clara Garriga Traugut, alumna del mateix centre al qual pertany la primera classificada.

El jurat també va resoldre concedir un accèssit al jove pianista Carlos Bujosa Salazar, de 13 anys, i estudiant del Conservatori Professional de Música de Vila-seca.

En el concurs hi van prendre part un total de 14 estudiants de diferents modalitats i instruments que van disposar de 15 minuts per a executar el seu programa davant un jurat integrat per Albert Solé, membre de la Fundació Pau Casals; Tomàs Grau, director de l’Orquestra Camera Musicae, i Roman Galimany, president de l’Associació Amics de la Música de Valls, organitzadora del festival Nits de Clàssics.

L’audició del certamen va comptar amb la presència dels familiars dels participants i de diferents espectadors que va poder presenciar en directe l'evolució del concurs.

Com a primera classificada de la fase autonòmica, la jove violoncel·lista també s'assegura la seva presència en la programació de la temporada 2018/2019 del cicle Nits de Clàssics, on també hi serà el vencedor de la fase estatal de l'Intercentros Melómano.

divendres, 10 de novembre de 2017

"Tenia la porta mig oberta i jo l'he volgut obrir de bat a bat”

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, (Fuerteventura, 2008)
estudia el grau professional al Conservatori de Vila-seca. Foto: A.E.

ANNA ESTALLO / Montblanc

Sasha, diminutiu en rus del nom d’Alexandre, acumula talent des que va néixer.

Als 9 mesos ja distingia els crescendos de les obres de Mozart i als 2 anys i nou mesos jugava a aprendre les notes del seu violí. Cap mestre s’atrevia a fer-se càrrec de la formació d’una criatura tan petita; només la professora polonesa resident a Tarragona Ivona Burzynska va acceptar el repte aplicant una metodologia que seria clau en la formació del Sasha.

Després, van venir altres etapes a l’Escola Municipal de Música Josep Porter i Rovira de Montblanc amb el professor de violí Josep M. Manresa, i amb la professora de piano Montse Homs.

Ara, amb 9 anys i deu mesos, Alexandre Amorós Korotkov –Sasha-, desborda il·lusió, simpatia i un cert grau d’audàcia necessari davant de nous desafiaments com el que afronta amb l’Orquestra Corelli, dirigida per Quim Miracle i integrada per estudiants de música d’entre 12 i 16 anys.

El seu talent, -té una mà esquerra que vola per damunt del batidor del violí-, però també una dedicació quasi absoluta a aquest instrument, el van portar a obtenir el curs passat la nota més alta en l’examen de pas de grau. Gairebé al mateix temps aconseguia el primer premi de la categoria de fins a 8 anys en el Concurs de Violí de la Ciutat Comtal i el mes de maig passat es va alçar amb el tercer premi de la categoria d’entre 9 i 11 anys.

Per poder conèixer millor el Sasha hem quedat a casa seva on li fem aquesta entrevista. Només entrar per la porta agafa el seu violí, un F. Müller amb què ha deixat enrere els altres tres violins que ha tingut, i ens regala petits fragments musicals del seu repertori.

L’entrevista discorre sota l’atenta mirada del seu mare, el Josep Maria Amorós, un músic professional casat amb una metgessa d’origen rus que té formació com a pianista.

Què saps del concert que faràs al Teatre Principal de Valls?
“Sé que és un concert benèfic per ajudar a la feina que fa el menjador La Teulada dedicat a  les persones que no tenen recursos”.

Te n’has ocupat personalment del repertori?
“I tant que sí!! Primer vaig fer un esborrany i li vaig ensenyar al meu professor que em va aconsellar de canviar l’ordre d’algunes peces. Amb els canvis ha quedat una primera part més fàcil i assequible on l’única obra més complicada és d’un compositor belga que es diu Hector Fiocco, i una segona part dedicada a Vivaldi, Bèriot, Massenet i Antoine Saint-Amery”.

Com recordes el primers inicis tocant el violí?
“Als 2 anys i nou mesos ja feia exercicis amb les mans i el violí, i a mesura que vaig anar creixent ja coneixia algunes de les notes. Als 3 anys i nou mesos recordo que ja podia tocar Quinze són quinze i Quan les oques van al camp. Després, als 6 anys i en una audició de les que feien a l’escola de música vaig tocar el Concert en Si menor d’Oskar Rieding”.

[Aquí intervé el seu pare]”Essent ben petit, quan encara no tenia ni un any, ja ens vam adonar que el Sasha tenia una predisposició cap a la música. Ens demanava la Multika Piano, que en rus fa referència als dibuixos animats, però que en el nostre cas eren DVD’s de concerts. El Sasha els escoltava molt atentament i sí que ens va cridar l’atenció que quan es produïa un crescendo es posava dret i feia el gest de dirigir una orquestra. Per aquesta raó vam creure que calia explorar aquesta bona predisposició que començava a demostrar cap a la música. En aquells moments vivíem a la illa de Fuerteventura i vam decidir tornar a Catalunya perquè el Sasha pogués estudiar música”.

Què era per a tu la música quan eres tan petit?
“En aquell moment la música no era res per a mi. No sabia què era. Sí que recordo que la primera vegada que vaig sentir Mozart m’aixecava i feia la intenció de voler dirigir”.

Què recordes d’aquell primer concert que vas fer a l’escola de música?
“Jo no estava acostumat a tocar obres molt llargues i aquesta tenia 8 pàgines. Recordo que quan vaig acabar de tocar la gent em va aplaudir molt i jo em vaig sentir lliure, sentia que el violí em parlava i em deia: “això ho has de tornar a tocar”. Però no era el violí sinó la meva pròpia consciència que em deia que havia de seguir endavant. Tenia la porta mig oberta i jo la volia obrir de bat a bat”.

Ja tenies clar que volies ser violinista?
“Veia que en els concerts sortia un solista i jo deia que volia ser com el segon més important perquè el primer era el director. Però ara dic que vull ser director d’orquestra”.

I on et veus d’aquí a uns quants anys quan ja siguis més gran?
“Em veig davant d’alguna de les orquestres més importants com ara la Filharmònica de Viena o la de Berlín. Em veig amb el cabell una mica més llarg”.

Les has pogut veure en directe aquestes orquestres tan importants?
“Quan tenia 7 anys i com a obsequi del meu aniversari em van regalar un viatge a Àustria per assistir al concert d’Any Nou que va dirigir Bareboim”.

Ara tens una agenda força plena amb assajos, concerts i la participació en concursos. Qui t’acompanya?
“Tinc un acompanyant titular que és el Marc Torres, ell és repertorista i me’l va recomanar el meu professor Josep Maria Ferrando. Com a acompanyant suplent tinc el pianista Medir Bonachi, com a reserva el Gerard Moreno i com a prereserva la meva mare.”

Reps obsequis quan acabes un concert?
“Normalment em donen flors o llibres”.

T’agrada que et regalin flors?
“Sí, crec que si em regalen flors vol dir que m’ho mereixo”.

Com és un dia de cada dia a la teva vida?
“Em llevo a un quart de nou del matí. Tinc la sort que tinc l’escola davant de casa. A la una plego i me’n vaig a estudiar música fins a les dues que dino, i de tres a cinc de la tarda torno a l’escola. Quan surto de classe reprenc les classes de música.”

Quines altres aficions tens, a banda de la música?
“També m’agrada jugar a futbol, estudiar rus per mantenir i millorar aquest idioma, i faig d’escolà a la parròquia de Santa Maria de Montblanc”.

Ets catòlic practicant?
“Sí, per allò de voler comprovar què passa o no passa si creus o no creus en Déu. Penso que hi ha una força superior que portem dintre i que és la nostra consciència.”

L’assignatura de música que fas a l’escola et deu resultar avorrida...
“Jo jugo amb avantatge perquè estudio música des que tenia 3 anys, però sempre hi ha alguna cosa o altra que no la sé”.

L’entrevista podria haver-se acabat aquí, però, el Sasha em diu que no marxi perquè em vol llegir el poema amb què va guanyar el primer premi en un concurs sobre la Igualtat de Gènere a Montblanc. Aquest poema l’hem volgut reproduir sencer.

I si els homes...

“I si els homes fossin dones?
I si els nens fossin les nenes?
I si els homes planxessin?
I les dones manessin?
Els homes dirien:
Això no és tradició!
I les dones contestarien:
Això no és discriminació!
I si els homes fossin dones?
I si els nens fossin les nenes?
I si els nens cuinessin i les nenes juguessin?
Els nens dirien:
Això és injust!
I les nenes contestarien:
Vinga busca’m un forçut!
Aquest món ha de canviar!
I a les dones respectar!
Doneu-los-hi una oportunitat,
Perquè això és IGUALTAT.

Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, protagonitzarà el concert benèfic del proper 17 de novembre (20.30 h) al Teatre Principal de Valls.



dijous, 2 de novembre de 2017

Un Rèquiem per al segle XXI

El Cor Canticel i la Camerata Eduard Toldrà van oferir una versió innovadora del Rèquiem de Mozart, el dimecres, primer de novembre, al Teatre Principal de Valls. Foto: JOAN GASULL

TEXT: ROMAN GALIMANY / Valls
Què té més mèrit, que cent cantants sonin com si fossin disset o que disset ho facin com si fossin cent? A aquesta qüestió podria respondre el públic que el dimecres, primer de novembre, va omplir el Teatre Principal de Valls. Els directors Xavier Puig i Assumpta Mateu, van situar els membres de l’Ensemble Vocal Canticel, davant de l’Orquestra Camerata Eduard Toldrà, i el director entre ambdós, canviant de posició els cantants, segons conveniència del text, al llarg dels gairebé tres quarts d’hora que va durar la partitura. 
Els comentaris del públic, posat dempeus al finalitzar el Rèquiem de Mozart,  estaven plens de superlatius. Una de les millors vetllades viscudes en molts anys al Teatre Principal. Els elogis no es limitaren a l’orquestra Camerata Eduard Toldrà, dúctil i refinada, i al director Xavier Puig, sinó també a l’Ensemble Vocal Canticel, excel·lents vocalment, per la “ritualització” que en va fer la seva directora Assumpta Mateu, duta a terme amb simplicitat, efectivitat i sense distreure gaire la concentració de l'espectador. Una reflexió profunda, que va assolir una missa en què intèrprets i públic foren co-oficiants. Per a això va moure els cors seguint el text litúrgic, líric o dramàtic; la producció semi-escènica aconseguí que fos el concert i l’esdeveniment musical escènic més emocionant viscut en molts anys.  Una interpretació que ens va submergir plenament en l’obra de Mozart. 
Els protagonistes d’aquest concert van ser les esplèndides veus, brillants i poderoses, dels membres de l’Ensemble Vocal Canticel, extraordinàriament preparat per l’Assumpta Mateu i el Xavier Puig. Les notòries seccions de caos, com ara el Dies irae o el Confutatis, sonaren de manera que va ser a la vegada, transparent i natural, sorgint del tumult d’una forma gairebé improvisada i que no pot fer més que meravellar-nos.   
Els membres de l’ensemble alternaren la funció de solistes, que no podem personalitzar perquè no ens foren anunciats, i que van tenir el seu paper important en l’èxit del concert. En el Tuba mirum la soprano, la contralt, el baix i el tenor sorgien d’entre el cor amb un cant superb i decidit, donant plena expressió a cada un dels matisos; així com en el  Recordare, pie Jesu, amb la sonora veu de la soprano i l’expansiva veu de la contralt, on a la bellesa d’una veu n’hi seguia una altra. El cor va cantar el Lacrimosa, abans d’una curta pausa, amb delicadesa i intensitat transmetent-nos moments  molt emotius. En la interpretació de l’Agnus Dei, els solistes  es situaren al passadís lateral de la platea del teatre, embolcallant amb el seu cant al públic.

Va ser tot un luxe poder comptar amb la presència
del compositor Feliu Gasull. Foto: JOAN GASULL

Canticel de Toldrà

La vetllada va començar amb la presentació de l’Ensemble Vocal Canticel, interpretant la cançó Canticel de Toldrà, la qual va ser adaptada i acompanyada pel guitarrista Feliu Gasull. Seguidament interpretaren el Cant de la Sibil·la, com a introducció al Rèquiem ja que, amb un final en un espai de foscor i amb el so de les dotze campanades, donava entrada a la interpretació de l’obra de Mozart, amb el sofrent larghetto, les frases melòdiques i l'harmonia de tot el conjunt que transmet el caràcter de súplica i, alhora, un to de resignació tan patètic, que realment ens transporta i ens commou. Un gran inici que ens portaria a viure un concert memorable que el públic, dempeus, va agrair amb un llarguíssim aplaudiment. Va ser correspost amb la interpretació de la Lacrimosa.